S’acaba el 2008 i em fa l’efecte que es pot afirmar que aquest no ha estat un any gaire lluït. Almenys aquesta és la impressió que em queda després d’haver llegit una vegada i una altra un munt d’articles que vessaven un pessimisme desmesurat. En els tradicionals aperitius nadalencs als qual he assistit hi ha hagut qui s’ha queixat d’aquest pessimisme que tenalla molts comentaristes, especialment els que s’identifiquen amb el catalanisme. I certament, el pessimisme d’alguns articulistes -als quals, d’altra banda, sovint els costa prendre partit- és depriment, autodestructiu i esterilitzador. I és també una mala recepta per veure-hi … Continua la lectura de Del malestar al canvi

La murga aquesta del finançament no acabarà bé. Fa dies que es veu a venir, oi? A més, qui en sortirà escaldat serà el catalanisme o nacionalisme, perquè la cantarella que tota la culpa del mal finançament és dels nacionalistes ja la comença a cantussejar fins i tot ERC. Dilluns passat, per exemple, el secretari general d’Esquerra, Joan Ridao, va carregar contra Artur Mas perquè va ser ell “qui va posar damunt la taula la cafetera” del cafè per a tothom, alhora que també lamentava la “demagògia brutal” d’alguns dirigents de CiU sobre la negociació del nou model. I és … Continua la lectura de Els ingenus i els perversos

El 24 de novembre vaig publicar a l’Avui l’article “El tràgic despertar”, en el qual plantejava que l’evolució política dels diversos territoris que integren els països catalans podia tenir com a conseqüència que la identitat subjectiva de valencians, illencs i catalans ja no fos ben bé la mateixa, tot i compartir una evident i inqüestionable comunitat lingüística i cultural. Cap dels territoris de parla catalana no s’explica culturalment per ell mateix –aïlladament, vull dir. Sense el conjunt, les parts no són res, encara que hi hagi qui ho defensi des de la malícia i l’espanyolisme més ferotge. Però, com que … Continua la lectura de Joan Fuster i els fusterians

D’entrada, deixin-me que els digui que el títol d’aquest article és una contradicció, com ho és, també, o almenys això és el que es desprèn de la informació que ahir va esbombar La Vanguardia, el plantejament de la Secretaria d’Immigració de Pacte Nacional per la Immigració. Els immigrants no voten a cap lloc del món —ni a les municipals ni a les eleccions nacionals— perquè només voten els ciutadans o els residents oficialment reconeguts segons la legislació vigent. L’immigrant no pot ser-ho eternament, oi? Només ho és entre que arriba i el moment que pren la decisió de quedar-se per … Continua la lectura de El dret a vot i la immigració

Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència del president de la Generalitat titulada Enfortir Catalunya, la qual va tenir lloc al saló rosa del Palau. Permetin-me que abans de fer cap altre comentari els exposi una preocupació, diguem-ne de protocol, que, tanmateix, té molt a veure amb el significat de l’acte. Encara dubto si la conferència del president era una convocatòria institucional –de país, vull dir– o bé una celebració privada –sense canapès ni cava, tot s’ha de dir– dels alts càrrecs governamentals, acompanyats del personal polític habitual lligat als partits que formen el tripartit. Si era un acte … Continua la lectura de És la sobirania, president

De moment, és obvi que Espanya no és un Estat multinacional. És més, es resisteix a ser-ho, com es comprovarà ben aviat amb la sentència negativa del TC sobre l’Estatut. I tanmateix, l’existència de societats nacionals diferenciades a Espanya és un fet incontestable, ho reconeguin o no el TC, la Constitució, el PSOE o el PP. Fins i tot ho és més del que es reconeix clàssicament, perquè el País Valencià i les Illes Balears són comunitats amb unes característiques culturals i lingüístiques compartides amb Catalunya però que des d’una perspectiva política han tingut una evolució històrica separada. Tan separada … Continua la lectura de El tràgic despertar