Home

tràgic despertar

De moment, és obvi que Espanya no és un Estat multinacional. És més, es resisteix a ser-ho, com es comprovarà ben aviat amb la sentència negativa del TC sobre l’Estatut. I tanmateix, l’existència de societats nacionals diferenciades a Espanya és un fet incontestable, ho reconeguin o no el TC, la Constitució, el PSOE o el PP. Fins i tot ho és més del que es reconeix clàssicament, perquè el País Valencià i les Illes Balears són comunitats amb unes característiques culturals i lingüístiques compartides amb Catalunya però que des d’una perspectiva política han tingut una evolució històrica separada. Tan separada que, a parer meu, avui dia són, com és encara més evident a la Catalunya del Nord, noves i diferents realitats nacionals subjectives.

No és aquest el moment de discutir això, que ja sé que és una qüestió molt controvertida entre l’ortodòxia pancatalanista que s’aferra a Fuster com els nàufrags als flotadors. Ara bé, potser ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom i plantejar-les tal com són, almenys de moment. Al País Valencià i a les Illes Balears els cal una solució pròpia d’autogovern, com és el sentir, d’altra banda, dels partits nacionalistes majoritaris a cada territori (BNV i PSM-EN), la qual no té per què coincidir amb la que s’adopti per a Catalunya i encara menys produir-se al mateix moment. El que vull dir és que si alguna vegada s’arriba a assolir de veritat l’Espanya multinacional que anhelava el vell catalanisme vuitcentista i noucentista, aleshores caldrà assumir que el nombre d’entitats polítiques nacionals diferenciades seria superior a les tres que esmenta Miguel Herrero de Miñón a Derechos Históricos y Constitución (Taurus, 1998). El tòpic de les tres nacionalitats històriques crec que ja no rutlla. Però, vaja, ho deixo aquí, per bé que m’atreveixo a recomanar-los, si és que estan interessats a saber què penso sobre el futur dels Països Catalans, l’article que vaig publicar a l’obra col·lectiva Països Catalans, en plural (Moll, 2005), i el pròleg a la reedició, també del 2005 —per cert, gairebé clandestina—, del llibre de Joan F. Mira Crítica de la nació pura (Ed. 3i4).

L’actitud jacobina i centralitzadora que una versió del catalanisme —la més radical, tot s’ha de dir— ha sostingut respecte de com calia abordar el futur de les relacions entre els països de parla catalana, de fet gairebé podem fer-la servir de metàfora per descriure els autoenganys que ens apliquem els catalans. Hi ha qui diu somiar en uns països catalans lliures i socialistes i resulta que el muntatge se sosté sobre un castell estantís de cartes. Però si algú gosa advertir-ho en veu alta i n’indica la feblesa tot proposant una altra via que no sigui la pretesament fusteriana, aleshores li cau al damunt el santcristo gros i l’acusen de traïció i de perles per l’estil. Tot plegat, un exercici inútil d’onanisme que només genera frustració i més frustració. Esclar que sempre es pot fer com els bascos i quedar-nos amb l’enunciat genèric d’Euskal Herria, per bé que és molt difícil que en un futur pròxim Navarra i Euskadi s’uneixin d’alguna manera. Els difusors de la malaltia anomenada basquitis, que són sempre els més purs, se sentirien alleujats i satisfets. Amb les piles carregades per a una altra llarga temporada mentre que amb l’altra mà, la que els dóna menjar i amb la qual escriuen els pactes de veritat, consoliden la provincianització de Catalunya donant suport al govern Montilla.

Doncs bé, si ens cal seguir la teoria del bastó i la pastanaga que consisteix a demanar la lluna i fer el contrari a la pràctica, sóc del parer que, de moment, em sembla més factible reclamar l’Estat plurinacional que les propostes extravagants que sorgeixen de certs sectors. És més factible aglutinar la gent al voltant de la reivindicació del dret a decidir, que vol dir convèncer-la que ens cal disposar dels instruments polítics —i del recursos financers— per definir, per exemple, quin model social volem per a Catalunya que fer volar coloms amb propostes irreals i impossible d’aplicar. Després de la previsible sentència negativa del TC no podem reaccionar amb els escarafalls típics del catalanisme histèric, perquè de nou ens abocaria a fer molt soroll per a no res —a l’estil del que ja va fer el tripartit basc quan el Congrés de Diputats va refusar el pla Ibarretxe i el TC va prohibir el referèndum—, perquè no ens seguirà ningú. La massa dels convençuts, d’aquells que asseguren que el procés cap a la independència s’accelerarà amb una batzegada com aquesta, segurament és molt sòlida, però no és prou àmplia ni dirigeix res de res. Ni el poder polític català és avui en mans dels nacionalistes (suposo que al carrer Calàbria ja sabien que passaria això quan van fer president José Montilla), ni el poder econòmic català està seduït per llançar-se pel pedregar de la revolta, com tampoc no existeix una societat civil de veritat (més enllà de la subvencionada) que hi aposti clarament. Per tant, l’únic que es podrà fer és encaixar el cop i continuar treballant perquè el panorama de desafecció política que tothom detecta es capgiri ben aviat. I en aquest procés de rearmament, de refundació sobiranista, caldrà revisar molts dogmes inservibles que ha escampat l’independentisme estètic.

Publicat a l’Avui, 24/11/08. Il·lustració: Jaume Batlle

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s