Home

conservadorisme_aula-2062Una amiga meva, la Mercè, que és professora d’educació secundària des de fa molts anys, dies enrere em va dir que la preocupació per la crisi del sistema educatiu no ha sobrepassat els límits del restringit cercle d’especialistes fins que no ha arribat a la universitat. Certament, la meva amiga té raó, perquè la comunitat universitària avui comença a notar els efectes d’un model educatiu deficient, entre altres coses perquè ja han arribat a les facultats aquells alumnes que han crescut sota l’impacte del populisme educatiu que ha acabat per fastiguejar fins i tot els promotors. La qüestió és que ara la consciència que l’educació no rutlla va prenent una dimensió social important. I la prova és que entitats que abans no tenien cap compromís concret amb l’estat de l’educació a Catalunya -per exemple, les associacions empresarials o els col·legis professionals o els mitjans de comunicació-, ara tenen molt d’interès a buscar remeis per sortir del pou on ha caigut l’educació. L’acte que va tenir lloc a ESADE el 4 de desembre passat en va ser una mostra, atès el nombre d’entitats i institucions públiques que van signar el manifest que cridava a una convocatòria social per l’educació, per bé que em sembla un error no incloure l’àmbit de la política com a part de la solució.

Personalment, no sóc cap especialista ni en gestió ni en innovació educativa, ni tampoc sóc pedagog. No pretenc, doncs, alliçonar a ningú. Només sóc un professor universitari que pateix les conseqüències del mal, el qual durant un temps va dirigir una organització que se suposava que havia de tenir l’educació com a eix de la seva actuació però que -i ho confesso amb recança- ni abans de mi, ni amb mi, ni ara no ha acabat mai de trobar el seu lloc en aquesta mena de debats. I és que la UNESCO, com moltes altres organitzacions del sistema de Nacions Unides, necessita canviar a fons si vol tenir alguna mena de paper en la definició del futur. Tanmateix, aquesta experiència professional m’ha fet pensar -i molt, tot s’ha de dir- sobre què està passant avui a les aules. Tinc la sensació, d’entrada, que els alumnes han estat educats més en l’opinió que en el coneixement. Dia rere dia m’he de barallar amb un bon nombre d’alumnes per això. Són alumnes infantilitzats, per bé que tenen més de vint anys, als quals se’ls exigeix ben poc i als quals es mima, com abans es mimaven els pupils de secundària, fins al punt de convertir la universitat en una mena d’acadèmia multitudinària. L’adaptació del currículum universitari -almenys a la branca d’història- al mercat -és a dir, a allò que interessa als alumnes, que són els consumidors- ha provocat una rebaixa escandalosa en l’adquisició de coneixements, que va acompanyada de l’arbitrarietat en el disseny de l’itinerari curricular.

De fet, tenim molt mala peça al teler, perquè el pla de Bolonya ja es veu que no serà cap solució. I no pel que denuncien els grups d’estudiants que es dediquen a pontificar sobre el perill de les privatitzacions quan Bolonya no diu res sobre això, sinó perquè l’aplicació del famós pla reclama molts diners i una modificació de l’estructura universitària. Per aplicar els criteris de Bolonya caldria rebaixar, per començar, la ràtio professor/alumne i, complementàriament, augmentar el nombre de professors. Però, ai las, a quin preu! L’exèrcit de professors mileuristes a les universitats públiques és tan escandalós com el nombre de funcionaris als quals caldria sacsejar la cadira. La universitat pateix, per tant, una crisi doble. La que deriva de l’obsolescència del tipus d’organització que té, dominada pel conservadorisme i la manca d’ambició creativa pròpia dels funcionaris acomodats; i la que porten incorporada uns alumnes educats salvatgement, amb poca exigència, que consideren que l’educació és un dret -un dret inalienable, esclar-, però que no assimilen que l’esforç, la dedicació o l’exigència són virtuts bàsiques per aprendre.

Comento això amb la meva amiga Mercè i m’adverteix que rebré crítiques furibundes. Ja m’ho penso, li contesto. Però m’és ben bé igual. M’importa més el futur dels joves d’aquest país que tenir bona premsa entre el benpensants que han destrossat l’educació a còpia de teories que han fet dels alumnes semidéus tocats de la gràcia divina. En aquest sentit, a l’ensenyament ha passat com al nucli familiar: la “gloriosa revolució dels immadurs”, per dir-ho a la manera de Ferran Sáez, va escampar una mentalitat naïf, basada en un individualisme gairebé autista, que s’ha dedicat a estigmatitzar les relacions jerarquitzades -que també són part de l’aprenentatge- amb l’informalisme de les normes i la rebaixa dels continguts. A la meva facultat, les autoritats acadèmiques passen anualment unes enquestes perquè els alumnes avaluïn, entre altres coses, els coneixements del professorat i la seva capacitat pedagògica! S’imaginen un pacient a qui li demanessin que determinés si el seu metge ha fet bé o no d’extirpar-li la melsa? És aquest populisme el que també ha posat en crisi l’ensenyament i, en general, l’educació. Per contenir aquesta deriva suïcida cal, abans que res, admetre els errors i abandonar la xerrameca, que sovint és tan políticament correcta com inútil.

Publicat a l’Avui, 15/12/08. Il·lustració: Salvador Anton

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s