Dies enrere, i amb motiu del 30è aniversari de la promulgació de la Constitució espanyola, Miquel Roca i Junyent va manifestar-se contrari a tot intent de reformar-la, sobretot si el que es pretén és eixamplar els marges de reconeixement multinacional de l’Estat. A parer seu, les circumstàncies polítiques actuals són avui dia pitjors que fa tres dècades per intentar una reforma que, vista l’experiència del que va passar amb l’Estatut, podria portar-nos a una situació encara pitjor que l’actual.
Ja sé que hi ha qui creu que posant-hi “pit i collons” en tindríem prou per aprovar l’Estatut, reformar la Constitució o, ai las!, aconseguir un Estat propi. Perdonin les molèsties, però aquí l’autoengany se serveix a paletades, ja sigui en forma estrambòtica —mitjançant proclames radicals mentre, per un altre costat, s’apuntala el regionalisme governamental¬—, ja sigui en forma de pijosobiranisme de dretes —que és una nova espècie de radicals intel·lectualitzats, als quals els agrada més menjar bé que comprometre’s en la construcció política del sobiranisme. La qüestió és que tant els uns com els altres viuen a la lluna i complaguts de conèixer-se, convençuts com estan que ells són els guardians de les essències. La sort és que la base social del catalanisme —el poble, en poques paraules— és molt més sensata i sòlida que no pas aquests radicals de saló.
Miquel Roca, per tant, té raó quan demana prudència. I és que si l’any 1978 ja va ser impossible implantar un model federal multinacional, avui dia, i atesa la força centrípeta estatitzadora que promouen des de fa temps el PP i el PSOE, arriscar-se a intentar reformar la Constitució seria, certament, suïcida. L’èpica reformista està molt bé, però, d’existir, hauria de ser eficaç. Quan es va començar a reclamar la reforma de l’Estatut es va actuar amb molta irresponsabilitat perquè no es va valorar prou bé la força que es tindria ni les resistències centralistes. Llegeixin les memòries del president Pasqual Maragall, especialment el capítol on diu que en la discussió de l’Estatut va “descobrir un Rodríguez Zapatero enrocat en la defensa de les prioritats del partit en matèria identitària espanyola i extraordinàriament preocupat per les perspectives electorals.” (pàg. 275), o bé quan afirma que Rodríguez Zapatero va “retrocedir, empès per la força d’un immobilisme majoritari al seu entorn polític i social, tot i ser d’esquerres, i per un instint certament desenvolupat de supervivència política” (pàg. 279).
L’episodi d’un PSC presentant esmenes al text de l’Estatut aprovat el 30 de setembre és també significatiu, oi? Em fa l’efecte que és més significatiu que el famós pacte Mas-Zapatero que els “radicals nacionalistes” no perdonen i que hi ha qui vol fer passar com el gran mal de la falta d’unitat catalana. El que va fer Mas aleshores va ser un acte polític per salvar els mobles, per bé que, possiblement, el líder nacionalista va pecar d’un excés de confiança amb la paraula donada per Zapatero. Fos com fos, tot aquell embolic posa de manifest que l’aventura reformista constitucional és arriscadíssima. Ves que no hi perdéssim bous i esquelles i que en comptes d’anar endavant, reculéssim!
Publicat a elsingulardigital, 10/12/08
