Home

fuster-2064.gif

El 24 de novembre vaig publicar a l’Avui l’article “El tràgic despertar”, en el qual plantejava que l’evolució política dels diversos territoris que integren els països catalans podia tenir com a conseqüència que la identitat subjectiva de valencians, illencs i catalans ja no fos ben bé la mateixa, tot i compartir una evident i inqüestionable comunitat lingüística i cultural. Cap dels territoris de parla catalana no s’explica culturalment per ell mateix –aïlladament, vull dir. Sense el conjunt, les parts no són res, encara que hi hagi qui ho defensi des de la malícia i l’espanyolisme més ferotge.

Però, com que en el meu article blasmava els fusterians, hi ha hagut gent que s’ha pensat que volia atacar el pensament o l’herència intel·lectual de Joan Fuster. Vull deixar-ho clar: Fuster no és el problema. Almenys no ho és per a mi, perquè sóc ben conscient dels mèrits que cal atribuir-li com a intel·lectual ordenador, per dir-ho a la manera clàssica, de la cultura catalana al País Valencià. I sobre això no cal discutir gaire perquè, altrament, començaríem a rodar pel pendent de la bajanada blavera. No cal, oi? La discussió que jo plantejava era una altra, i era de caire polític, per criticar els qui s’emparen en Fuster –és a dir: els fusterians– per justificar un pancatalanisme extrem o bé per refugiar-se en una pràctica política de llepafils o, cosa que és pitjor, per defensar aferrissadament amb una mà un projecte culturalista catalanesc mentre amb l’altra alimenten a cor què vols la política de l’espanyolisme d’esquerres per oposició a l’espanyolisme de dretes. Però l’anomenat fusterianisme no és Fuster. El senyor de Sueca era molt més intel·ligent –incloent-hi quan s’equivocava– que no pas tots aquells que s’han dedicat a reinterpretar-lo per justificar qualsevol cosa.

Deixeu-me que també us digui que un país sense política (això ja ho observava Fuster) o amb una mala política està condemnat a anar cap a la deriva. El valencianisme, com el catalanisme, ha perdut molt el temps amb historicismes, sense adonar-se que la història sovint només fa llum cap on has estat i no pas cap endavant. Amb la història potser se salvaran els mots, però no s’ocuparà el poder. Entestar-se avui, doncs, a fer com si no passés res, com si no hi hagués una planificació per a espanyolitzar el País Valencià (que va començar durant els anys de la transició), em sembla suïcida. L’únic que volia exposar al meu article era això: que tota acció basada en un pensament màgic és dogma i fe i res més. I que als països catalans fa temps que els manca el manual d’instruccions.

Article publicat a El Temps. Núm. 1277. 2/12/08

Imatge: Detall de Retrat de Joan Fuster. 1984.
Carbonet i oli sobre tela. 150 x 150 cm. Manuel Boix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s