Home

3191708-2059

S’acaba el 2008 i em fa l’efecte que es pot afirmar que aquest no ha estat un any gaire lluït. Almenys aquesta és la impressió que em queda després d’haver llegit una vegada i una altra un munt d’articles que vessaven un pessimisme desmesurat. En els tradicionals aperitius nadalencs als qual he assistit hi ha hagut qui s’ha queixat d’aquest pessimisme que tenalla molts comentaristes, especialment els que s’identifiquen amb el catalanisme. I certament, el pessimisme d’alguns articulistes -als quals, d’altra banda, sovint els costa prendre partit- és depriment, autodestructiu i esterilitzador. I és també una mala recepta per veure-hi clar, perquè ja se sap que quan els ulls vessen llàgrimes i no es pot parar de plorar, la visió s’emboira i la percepció de la realitat queda distorsionada pel predomini de la pena. En fi, vull dir que s’exagera. El cas és, tanmateix, que la sensació que les coses no roden fines finalment ha quallat en un ampli sector de l’opinió catalanista: “El país se’ns desfà a les mans -em va dir un reconegut promotor cultural durant la celebració de la 58a Nit de Santa Llúcia-, i no hi podem fer res perquè els polítics embruten els ideals”. El millor de tot és que l’autor d’aquest comentari tan eixorc -per altra part, una gran persona, sacrificada fins a l’extrem- forma part de no sé quants comitès que assessoren el govern tripartit.

EL MALESTAR QUE PROVOCA LA POLÍTICA ha arribat, doncs, fins i tot als ciutadans més compromesos. I és que la política catalana no rutlla. Hi ha qui diu que és per falta de lideratge. Potser sí, perquè és evident que el desprestigi de la política catalana ha augmentat molt els darrers anys. També és cert que aquesta, diguem-ne, prevenció contra la política té una arrel més profunda, que arrenca de l’escassa tradició democràtica que té el país. Per tant, no parlo tan sols de la desafecció política, el que apunto és que el regal enverinat que ens va deixar la dictadura és aquesta desconfiança permanent envers la política i els polítics. Com va escriure Francesc-Marc Álvaro a la revista Via (núm. 4, 2007), hi ha uns falsos culpables de la desafecció política, que són la suposada fractura entre el debat polític i els interessos reals dels ciutadans; la incomprensió i la inintel·ligibilitat del llenguatge dels polítics; el fet de centrar-se més en debats ideològics estèrils que en la gestió i resolució eficaç dels problemes; la manca de transparència i el poc foment de la participació; i, finalment, l’escassa qualitat del personal polític. I tanmateix, aquests falsos culpables, la cortina de tòpics que es dirigeix contra la política, esdevenen centrals en el relat de molts articulistes, que ho rebenten tot amb llibres que de seguida es converteixen en rècords de vendes. I això els aboca, de fet, a escampar el pessimisme de què parlo, prototipus del català emprenyat que va promoure Enric Juliana.

PER MI, PERÒ, AQUEST CATALÀ EMPRENYAT és un espècimen prepolític, que respon a una bona seqüència que va representar molt bé el ninotaire Toni Batllori en una vinyeta que il·lustrava un comentari de Juliana sobre l’èxit esclatant dels socialistes a les eleccions generals: “Català emprenyat? Català acollonit? Català desconcertat? Català emprenyat”. És a dir, roda el món i torna al born, amb una dosi més gran d’angoixa, això sí, que no pas abans. Però la pregunta de l’amic Juliana era -i és- igualment pertinent, perquè amaga una incògnita: “¿Cómo es posible que los catalanes tan enfadados los últimos meses con la política y con el funcionamiento de los servicios públicos hayan dado un apoyo tan masivo al presidente del Gobierno? ¿Cómo es posible que el partido de Magdalena Álvarez haya arrasado en Barcelona (a través del PSC), retrocediendo en Málaga, donde la vivaz ministra de Fomento alardeaba de desafiar a los catalanes con su «antes partía que doblá»?” (La Vanguardia, 26-03-08). El problema és que el català emprenyat sovint és un esteta que se sent més còmode escridassant la gent del PP que posant en dificultats al PSOE, que és tan centralista, per bé que més jacobí, que la dreta espanyola. Hi ha catalans a qui no agrada que els puguin fer culpables del retorn del PP al govern d’Espanya. D’això se n’aprofita el gran manifasser socialista, que sempre tensa la corda pel mateix lloc. I com que l’autoanomenada esquerra nacional està acomplexada de no ser prou d’esquerres des de fa anys i panys, doncs ha decidit fer més fort que mai el PSC per ser distingits amb l’aurèola de progressistes.

AQUEST 2008 ACABARÀ AMB MOLTA GENT disgustada per la presa de pèl que ja es veu que serà el nou finançament. Però el que no sé és quants independentistes que donen suport al tripartit s’empassaran el raïm de Cap d’Any enfadats perquè imaginaven que aquest país tindria una capacitat de reacció més potent davant les mentides i les estafes del poder espanyol quan resulta que ells mateixos formen part, al costat dels socialistes, de l’equip d’anestesistes. Tant és! L’important és que quan finalment es decebin no es converteixin al pessimisme, perquè aquesta és l’actitud que fa que res no canviï. El que no tindria sentit és lamentar-se i prou. Per als anys a venir, doncs, els desitjo un canvi, que consisteix a fer possible el triomf del nacionalisme català per damunt del regionalisme que ara ens governa.

Publicat a l’Avui, 29/12/08. Il·lustració: Pereprats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s