La resignació republicana

Segons un conseller republicà del govern Montilla, ara resulta que hem de resignar-nos davant el mal finançament que s’augura atès els reiterats incompliments de Rodríguez Zapatero. I aquest conseller ho diu sense empatxar-se, amb aquell cinisme que el caracteritza. I és que aprofita l’avinentesa per indicar que aquest o qualsevol altre finançament serà sempre un pedaç perquè la culpa és de l’oposició —de dretes, no cal dir— que va pactar l’Estatut amb Zapatero. Per què els republicans són sempre més exigents amb els nacionalistes catalans que no pas amb el federalistes a qui s’han encadenat perpètuament, els qual, a més, … Continua la lectura de La resignació republicana

Un aclariment sobre Navarra

En l’últim article que vaig publicar a l‘Avui i que he reproduït en aquest blog, Positivar la crisi, va desaparèixer, per motius d’espai, un aclariment que feia sobre l’aposta per les energies renovables a la Comunitat Foral de Navarra. Hi deia que Navarra era una autonomia que ha estat més a mans dels conservadors que no pas dels socialistes, però que aquesta aposta va arrencar el 1984, amb la presidència del socialista Gabriel Urralburu. I que, tanmateix, el líder dels socialistes navarresos havia hagut de deixar la política acusat de corrupció el 1994. L’eliminació d’aquest aclariment podia capgirar la intenció … Continua la lectura de Un aclariment sobre Navarra

Positivar la crisi

Dimecres passat, La Vanguardia va dedicar els primers articles dels suplement Cultura/s a la qüestió de la crisi econòmica. Més ben dit, a la lectura alternativa de la crisi amb l’accent exòtic, seguint l’estela del que agrada tant al CCCB, de l’economia ecològica de Joan Martínez Alier i la psiconomia d’Àlex Rovira. La tesi del primer article, titulat Buena crisis, l’autor del qual és Jordi Pigem, és que des dels inicis de la globalització els bioeconomistes i els economistes ecologistes havien advertit que el creixement econòmic s’havia convertit en una carrera contra la geologia, la biosfera i el sentit comú. … Continua la lectura de Positivar la crisi

Que no caigui en l’oblit

Hi ha moltes maneres d’interpretar els resultats de les eleccions basques i gallegues. N’hi ha una, però, que proclama, tot celebrant-ho, la contracció del protagonisme dels nacionalistes —dels nacionalistes perifèrics, és clar— com a conseqüència de la derrota sense pal·liatius del bipartit gallec (especialment pel retrocés del BNG) i de la pèrdua gairebé segura dels nacionalistes bascos de la lehendakaritza a mans del pacte nacionalista entre el PP i el PSOE. Encara que l’analogia entre Galícia i Euskadi sigui falsa, perquè el bipartit gallec ha perdut les eleccions i el PNB les ha guanyades i fins i tot el bloc … Continua la lectura de Que no caigui en l’oblit

Les amistats perilloses

L’espectacle que ens oferirà el PSOE, transvestit de PSE, a Euskadi no ha d’estranyar ningú. I encara menys als catalans, que ja hem assistit a la representació d’un sainet semblant un parell de vegades. Els actors secundaris eren uns altres, és veritat, més païdors que el PP, però l’actor principal és el mateix en tots dos casos: el PSOE en versió autonòmica. El propòsit també és el mateix en tots dos casos: desempallegar-se del predomini del partit nacionalista majoritari a pesar de continuar essent –un altre cop en tots dos casos– la força parlamentària majoritària. Suposo que els que a … Continua la lectura de Les amistats perilloses

Certeses i inseguretats

La setmana passada vaig publicar un elogi de Ferran Mascarell a elsingulardigital.cat. Si els fa peça llegir-lo, poden fer-ho al meu blog. Hi deia que el que m’aproxima a Mascarell en el debat sobre el catalanisme és el seu antidogmatisme actual, que posa en dubte les certeses absolutes que han dominat -i encara dominen- el panorama intel·lectual de la tradició política d’on ell prové, la qual, d’altra banda, també és la meva. Des de fa un temps, doncs, Mascarell va desgranant la seva visió del que ha de ser la renovació del catalanisme. Del catalanisme deucentista, com l’anomena ell, per … Continua la lectura de Certeses i inseguretats

Walter Veltroni

El polític italià Walter Veltroni, líder del Partit Demòcrata (PD), va dimitir el dia 17 d’aquest mes com a secretari general de la formació, arran de la desfeta a les eleccions de Sardenya. El partit del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, Poble de la Llibertat (PDL), va vèncer per un ampli marge sobre el candidat del PD, Renato Soru, una derrota electoral que ha desencadenat el daltabaix definitiu del líder opositor. Tot i que Veltroni va ser escollit secretari general del PD en unes eleccions primàries l’octubre del 2007, després d’haver estat fins a aquell moment un popularíssim alcalde de … Continua la lectura de Walter Veltroni

Ferran Mascarell

Qui fou un fugaç però eficient conseller de Cultura de l’últim govern del president Maragall, l’honorable Ferran Mascarell, porta una temporada realment creativa des del punt de vista del pensament. Des de la tribuna del diari Avui va desgranant el que pensa sobre la renovació del catalanisme en una sèrie d’articles interessantíssims que, com en els tres darrers, s’articulen a través de la reflexió cultural. No podia ser d’altra manera, perquè Mascarell és, per damunt de tot, un culturalista, però va més enllà, perquè vol provocar una profunda renovació de la cultura democràtica i política amb l’objectiu de construir el … Continua la lectura de Ferran Mascarell

Marcar paquet

Segons explicava Jordi Barbeta a La Vanguardia de dilluns passat, es veu que la direcció d’Esquerra ha rebut un informe de la secretaria de Política Institucional del partit, que dirigeix David Minoves i supervisa el vicesecretari general Carmel Mòdol, que propugna la renegociació del Pacte d’Entesa com a condició per mantenir viva la coalició governamental que va situar el líder socialista, José Montilla, a la presidència de la Generalitat. Els dirigents d’Esquerra no volen trencar el Govern, però han arribat a una conclusió: sense un canvi de rumb, el tripartit consumarà el seu fracàs per segona vegada i qui pagarà … Continua la lectura de Marcar paquet

Paola Lo Cascio

Va ser l’amic Joaquim Colominas qui va adreçar-me una politòloga italiana que deia que volia investigar el pujolisme. Devia ser el curs 1998-99. Ella era Paola Lo Cascio, una romana amb orígens sicilians, menuda i nerviosa, que fumava pels descosits i que tendia a atropellar-se quan parlava. Lo Cascio es va presentar al meu despatx, doncs, amb l’ímpetu propi de molts italians i amb una motxilla carregada d’ideologia, cosa que també és –o era– molt pròpia dels italians d’esquerra com ella. Recordo que vam parlar força vegades al meu antic despatx de la Facultat, quan era a Pedralbes. Parlàvem en … Continua la lectura de Paola Lo Cascio