Home

quintin-2034

Tinc un amic que diu que està espantat perquè dia sí dia també llegeix als diaris les esqueles mortuòries d’aquells que, per una raó o una altra, van ser el dietari de la seva joventut. A mi també em passa, li ho dic sovint, perquè és evident que ens hem fet grans i els qui ens precedeixen encara ho són més. Per bé que en això de rebre la mort no es respecta ni l’ordre ni la cronologia, és lògic que els més grans marxin primer.

El dissabte 14 de març, mentre repassava les esqueles de La Vanguardia –que és un costum que em ve de lluny, precisament de quan era jove–, vaig veure l’esquela de Quintín Cabrera. I aleshores vaig alçar els ulls i vaig preguntar al meu fill, que té 21 any: “Tu saps qui és, perdó, vull dir qui era Quintín Cabrera?” I, és clar, em va dir que no. Vaig buscar si als dos obituaris que publica aquest periòdic o entre el parell més que publica l’Avui n’hi dedicaven un per poder explicar al meu fill qui era aquell bon home, que va morir el dijous 12, a 64 anys, en un hospital de Majadahonda a conseqüència de les complicacions derivades d’un trasplantament de pulmó. I no, cap dels quatre obituaris no era dedicat a aquest cantautor uruguaià, de rebel·lia consumada, i que tenia una veu timbrada però d’harmonia desigual. Les pàgines de cultura de tots dos diaris tampoc no es feien ressò del decés de qui durant els anys de la transició va viure a Catalunya, on es llicencià en periodisme, i fins i tot va enregistrar-hi dues peces en català: Aquí una nit i Amor que tens ma vida.

Quintín Cabrera va néixer el 25 d’abril del 1944 a Montevideo i formà part del Comitè d’Art Popular que dirigia el musicòleg Casto Canel, amb qui va actuar per primera vegada en públic, al Teatre Zitlowski. Ben aviat, Cabrera s’integrà en el moviment de la cançó dita de protesta, sobretot arran del festival que va tenir lloc a Cuba el 1967 i que va influir molt en la creació de la Nova Trova Cubana. També va dirigir i presentar programes de ràdio i va escriure a diverses revistes i diaris sobre qüestions musicals. Era un comunista dels d’abans, i per tant amb una bona dosi de doctrinarisme.

Fins aquí la petita biografia que puc incloure en aquest espai. Però no sé expressar en paraules el salt que va fer-me el cor quan vaig llegir que havia mort Quintín Cabrera en una esquela pagada per la SGAE. En un segon van ressonar-me al cap les reivindicatives estrofes de cançons com ara Que vidas más diferentes (“señor presidente”, ho recordeu?) o Los Reyes son los padres. Bo o dolent, cadascú té, oi?, el seu fil musical juvenil. Cabrera formava part del meu.

Publicat a la revista El Temps, núm. 1293, 24/03/09

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s