Home

estudiants_ub_raval_475-2035

Arran del tancament de la Facultat de Geografia i Història a resultes dels incidents que hi van tenir lloc la setmana passada, va encetar-se una debat entre professors sobre què representava aquella decisió. Servidor també va participar-hi perquè em vaig quedar astorat dels arguments que van exhibir alguns professors, contraris a la decisió de la degana, fins al punt de comparar la situació actual amb la franquista, quan els estudiants no tenien cap possibilitat d’expressar la seva opinió si no era mitjançant la protesta radical i, diguem-ho així, alternativa a l’statu quo universitari. La universitat franquista no era, evidentment, democràtica. Ara la universitat, dels departaments a les facultats i al claustre, són fruit de la participació de tots els estaments que la integren: PDI, PAS i estudiants.

La diferència entre abans i ara és, doncs, la democràcia. Els que és inacceptable, per tant, és que en un context democràtic com l’actual determinats individus coaccionin l’opinió dels altres amb violència. I això és el que ha estat passant a la Facultat de Geografia i Història des de fa mesos. Com vaig dir en la carta que vaig dirigir a tots els docents, si ens posem a fer una competició sobre quina de les opinions dels estudiants és majoritària, aleshores tindrem un problema, perquè ens caldrà determinar a qui fem cas: als anti-bolonya o als altres. I, és clar, a mà alçada i sense garanties, és difícil de saber quina opinió és més majoritària que una altra. Vejam si ens aclarim: per què són més representatius de la voluntat de la majoria els estudiants que es reuneixen a la porta de la Facultat que els que, dins de l’aula, es queixen de les coaccions que reben per avenir-se a deixar de fer classe? Per què hem de permetre, sense ni immutar-nos, una colla d’impresentables, per molt joves que siguin, estomaquin la senyora de seguretat, que és una treballadora i no la representant de les «forces repressives»? En fi, per què hem de permetre que una minoria es carregui la universitat pública en nom, precisament, de la defensa de la universitat pública?

La defensa de la universitat pública passa, en primer lloc, per preservar, cuidar i reivindicar fins i tot els béns mobles. La pasta que ens costa haver de pintar i repintar la Facultat no compta en el balanç negatiu de la defensa del servei públic? Deixar que la seu de la plaça universitat es convertís en un campament ocupa durant quatre mesos a qui afavoreix? I també cal defensar el bé immoble que és el coneixement, el qual, per cert, cada dia està més degradat per culpa del populisme que impera en el món educatiu, incloent-hi l’universitari, que ha confós la necessària intervenció dels alumnes en el disseny del currículum amb el fet que siguin ells els que determinin els itineraris a seguir. És aquí on falla en sentit profund la democràcia, perquè implicar-se, participar en la presa de decisions, no pot comportar mai substituir el principi de representativitat en els òrgans de govern o en les instàncies que han d’aprovar els plans d’estudi, etc.

Prendre la decisió de tancar la Facultat no és mai una bona solució, però no perquè recordi no se sap què ni èpoques passades, sinó perquè vol dir que la violència ha substituït la democràcia. I aquí, si m’ho permeten els defensors de la minoria violenta estudiantil, la culpa és sempre de l’intolerant i no pas de qui en pateix les conseqüències. Torno a dir-ho, l’aval de la degana per prendre la decisió de tancar la Facultat per tallar en sec l’esclat de violència és, simplement, que el seu poder es basa en la democràcia. No hauria estat molt pitjor que una minoria, que no és avalada per res ni per ningú, s’hi hagués tancat i aleshores l’autoritat acadèmica hagués hagut de cridar els Mossos com va passar a l’edifici del rectorat. És clar que sí. A més, l’ambient de violència que es respirava a la Facultat hauria acabat en un enfrontament entre alumnes, perquè hi ha molta gent, aquella que no surt al diari ni reclama cap titular, que està fins al capdamunt de les coaccions dels nous redemptors i visionaris. L’error del rector de la UB va ser permetre el campament que van organitzar una colla d’estudiants i adlàters a la Universitat i no demanar què i a qui representaven. Perquè és que resulta que els estudiants tenen associacions que també es trien pel sistema convencional d’una persona un vot i no pas a mà alçada. I una altra consideració: per què la degana d’una Facultat, que està sotmesa al control de la Junta, és menys representativa del sentit de justícia i d’autoritat que uns paios reunits espontàniament en una assemblea? Com vaig dir als meus companys, potser és que som nosaltres els que confonem les coses i ens pensem que som en ple franquisme, quan calia reclamar òrgans representatius i democràtics per regir els destins de les universitats. Ara els tenim i si no s’empren és perquè hi ha massa professors que es pensen que la universitat pública està al marge del món democràtic perquè en els concursos de professorat, per exemple, encara hi regnen l’amiguisme i les castes.

I torno al principi. La democràcia és la línia divisòria entre l’autoritat i l’autoritarisme i això cal que els ho diguem ben clar als populistes que estimulen l’assemblearisme. I que la democràcia decau quan l’autoritat deixa desprotegida a la majoria i a la minoria, però, sobretot, quan permet que la minoria conculqui els drets de la majoria. Quan passa això vol dir que hem caigut en la iniquitat, que és el principi de l’opressió. Personalment, no estic disposat a acceptar-ho de cap manera, en especial perquè quan era jove vaig lluitar pel restabliment de la democràcia i per assegurar la representació estudiantil en els òrgans dels instituts i de les universitats. Per tant, i per contra del que defensen determinats professors a qui agrada viure entre la boira, crec que el diàleg amb els estudiants està ben canalitzat per mitjà dels òrgans on els seus representats també participen, al costat dels professors i del personat d’administració i serveis. Els altres, els de l’assemblea perpètua, es representen a si mateixos. Ja sé que la participació en les votacions estudiantils és escassa, com també ho és en les del professorat, però, la diferència entre les assemblees a la búlgara i eleccions estudiants és que els representants que surten de les urnes han de donar explicacions dels seus actes i actuar segons un mandat. I tothom sap, almenys entre els ambients universitaris, que els estudiants van perdre la proposta d’aturar l’aplicació del Pla Bolonya després d’haver forçat un referèndum perquè els que havien d’anar al claustre no ho van fer. Potser és aquest el problema: que falta cultura democràtica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s