Home

coloporra-2033

Quan jo era petit i el dia de Sant Jordi anava al Palau de la Generalitat de la mà del meu pare per veure l’exposició de roses que s’hi feia, sempre m’havien encuriosit aquells homes que portaven barret de copa, espardenyes blanques i una lluent botonada. El pare em deia que aquells senyors, alguns una mica panxuts, havien estat la policia de la Generalitat republicana i que potser un dia ho tornarien a ser. Jo, que el dia de l’enterrament de la meva àvia materna, la freda tarda del 31 de gener de 1964, vaig veure arribar el pare des de Via Laietana -on estava detingut- sense afaitar i acompanyat de dos paios de la Brigada Social, cosa que va impressionar-me molt, de fet no m’ho vaig creure fins molt més tard, un cop recuperada la democràcia, el dia que en entrar a Palau per entrevistar-me amb no sé qui, un mosso que feia guàrdia a la porta va saludar-me efusivament però amb mesura. Era l’Alonso, el meu company de pupitre a l’Institut Ausiàs March, amb qui havia compartit alguns ideals de llibertat, entre els quals la reivindicació que els estudiants poguessin participar en els claustres.

Vaig explicar aquesta anècdota el 2 d’abril del 2003 en la presentació del llibre Crònica d’un compte enrere. Història recent dels Mossos d’Esquadra (Dèria), de Pere Jané, que almenys aleshores era sergent de l’Àrea de l’Oficina del Portaveu de la policia de Catalunya. Recordo que també vaig dir-hi que l’any 1962 l’historiador igualadí Joan Mercader havia escrit en el pròleg al llibre que Núria Sales va dedicar a la història dels Mossos d’Esquadra i a la dinastia dels Veciana en la política catalana del XVIII, que aquell cos de policia catalana havia estat la primera i única força professionalitzada d’aquest tipus que hi hagué a Espanya amb anterioritat a la Guàrdia Civil, que fou creada el 1844. És gairebé un sarcasme que l’origen d’una policia que ens ha costat tant de bastir, i que, de fet, és un dels elements simbòlics de l’actual autonomia, sigui filipista. O sigui repressor de la resistència contrària a l’ordre borbònic imposat per Felip V. Les coses són així, com també ho són que la dinastia dels Veciana es convertí en el comandament perpetu dels Mossos d’Esquadra des de la seva consolidació i expandiment el 1721 fins a la renúncia in aeternum que va fer la família el 1836. Al capdavall, la família Veciana va compaginar aquesta funció de cap superior dels Mossos amb el seu vell ofici de ramblers i fins i tot va convertir-se en proveïdora de mules per al cos i va aprofitar les seves anades i vingudes arreu del territori per quedar aquí i allà, on hi hagués fira, amb espies i confidents.

De vegades els meus alumnes em pregunten quin any va acabar la transició democràtica i no sé què respondre, perquè és evident que una transició no s’ha acabat mai del tot si allò que has planificat no s’ha acomplert de veritat. La lentitud d’aquesta transició, per bé que pot haver apaivagat possibles conflictes de convivència, ha estat la característica del pas d’un model autoritari, centralitzat i militaritzat a un altre de caire democràtic, descentralitzat i civil. El que cal saber és si això ens ha fet perdre pistonada o no. És evident que en alguns aspectes sí, perquè és impossible mantenir la tensió durant tants anys sense que la gent es cansi i es desinfli. Pere Jané defensava en el llibre citat, tot seguint les paraules d’Adolfo Alustiza, que quan els Mossos arribessin a Barcelona hi havien d’arribar amb el vestit acabat, és a dir, amb tot planificat i estructurat i, sobretot, amb els conceptes clars. Crec que hi van arribar. I la policia de Catalunya és avui dia com la de tot arreu. Fins i tot m’atreviria a dir que en algunes coses és més avançada. Com va passar amb TV3 i Catalunya Ràdio, els Mossos d’Esquadra no es van planificar perquè fossin de fira.

La transformació dels mossos en una policia moderna, allunyada d’aquells panxuts amb espardenyes que reivindicava el meu pare, ha estat lenta, i també els ha calgut desfer-se de la rèmora eminentment franquista que el capità Gómez Alba representava a bastament, o bé han hagut de superar els entrebancs de finançament i les trampes que al seu dia van ordir els Barrionuevo, Cardenal, Solchaga i Corcuera, posem per cas. I tot amb tot, els Mossos d’ara són un cos de policia professional que no pot ser boicotejat pels mateixos que el comanden. Demà, segurament, serà destituït el senyor Olmos com a cap dels Mossos. No li correspondria a ell haver de pagar els plats trencats d’una càrrega policial desproporcionada, que ho va ser, perquè aquesta no és la qüestió. El problema són els polítics que comanden el departament, que amb les seves decisions provoquen el qüestionament de la legitimitat democràtica de l’actuació policial. Tenen vocació de ser actors de fira. Els que, com el conseller Baltasar, que és del mateix partit que Saura, s’han dedicat a comparar l’actuació dels Mossos amb la dels grisos o és que no tenen memòria, com servidor la té ben clavada amb la imatge del meu pare a l’enterrament de la meva àvia, o bé és que són directament uns frívols. Si es vol que el “bon cop de falç” de l’himne no sigui tan sols una cançoneta popular romàntica, cal assumir que anirà acompanyat, agradi o no -i espero que només quan sigui estrictament necessari-, del bon cop de porra dels Mossos. Aquest és el risc d’haver de governar. Aquesta és l’única manera de construir la democràcia forta que reclama el pluralista clàssic Robert Dahl.

Publicat a l’Avui, 30/03/09. Il·lustració de Jaume Batlle.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s