Home

crisi-2038

Dimecres passat, La Vanguardia va dedicar els primers articles dels suplement Cultura/s a la qüestió de la crisi econòmica. Més ben dit, a la lectura alternativa de la crisi amb l’accent exòtic, seguint l’estela del que agrada tant al CCCB, de l’economia ecològica de Joan Martínez Alier i la psiconomia d’Àlex Rovira. La tesi del primer article, titulat Buena crisis, l’autor del qual és Jordi Pigem, és que des dels inicis de la globalització els bioeconomistes i els economistes ecologistes havien advertit que el creixement econòmic s’havia convertit en una carrera contra la geologia, la biosfera i el sentit comú. No dic que no, perquè és evident que la despesa energètica ha augmentat d’una manera tan exagerada que els efectes sobre el planeta són innegables. Com més augmenta el nombre de consumidors, més s’intensifica la producció. Com més producció hi ha, més augmenta la despesa ecològica. Aquesta és la lògica del sistema, almenys fins ara. De la mateixa manera que, de moment, el creixement econòmic i el progrés social només es mesuren per mitjà de l’augment del PIB.

El que reclama Pigem és que s’aprofiti la crisi actual per rectificar el camí que ha portat a la crisi financera d’ara. Benvinguda sigui la crisi, diuen literalment, perquè d’aquesta manera es podrà començar de nou, a partir d’un nou paradigma que no recolzi ni en la producció ni en el protagonisme exagerat del consumidor. Esclar que aquesta manera d’entendre les coses, escorada cap al bonisme, sovint topa amb esculls molt més importants que les males pràctiques econòmiques d’aquells que anualment es reuneixen a Davos. Topa amb la mentalitat de les persones. Els poso l’exemple d’una d’aquestes enquestes rudimentàries electròniques, en concret la que va fer Elsingulardigital amb relació a la proposta del president Montilla sobre si la gent havia d’acceptar de treballar més sense que necessàriament hagués de guanyar més. El refús a la proposta del president de la Generalitat era espectacular. Més del 80% dels que opinaven s’hi manifestaven contraris. I és que no podia ser d’altra manera, atès que la cultura econòmica que s’ha difós des de tots els fronts no és aquesta. El mateix president Montilla fa ben poc receptava consumir més per superar els entrebancs que pateix l’economia catalana. L’augment de la productivitat i la contenció salarial potser sí que lliguen, encara que no sigui una demanda justa, perquè no s’aplica a tothom, però el que no lliga gaire és la contenció salarial i l’augment del consum. Em fa l’efecte que és prou clar que el president Montilla no sap on va, perquè quan deixa enrere les receptes clàssiques del socialisme, aleshores esdevé un conservador que fa recaure la crisi en el mateixos de sempre en comptes d’encapçalar, com reclama el moment, una regeneració ètica de l’economia.

Evidentment, cal positivar la crisi, però això no ens hauria de portar fins a l’extrem, com fan tots els articulistes del suplement, de donar les gràcies a la crisi i afavorir encara més el pànic, que és un dels agents transmissors de la inestabilitat. El canvi de paradigma no es produirà perquè el capitalisme s’enfonsi sense remei. Això no passarà, d’entrada perquè la dimensió d’aquesta crisi no és tan profunda com es vol fer creure, però, també, perquè no hi ha alternativa. El canvi de paradigma arribarà de la mà d’iniciatives com les que explicava l’amic Manuel Ludevid el mateix dia a La Vanguardia:Más de 5.000 puestos de trabajo directos. Cien empresas especializadas. El 12,5% de la energía primaria consumida y el 65% de la electricidad producida en el 2007. El 5% del PIB. Tecnología y productos vendidos en todo el mundo“. (El ejemplo navarro). Aquest és el balanç, segons ell, de l’aposta per les energies renovables a la Comunitat Foral de Navarra, una autonomia que ha estat més en mans dels conservadors que no pas dels socialistes.

Cal positivar la crisi, és clar que sí. És, a més, una obligació ètica dels governants, perquè són ells els que han permès que un personatge com Bernard Madoff pogués perpetrar una estafa tan gran i esperpèntica que fins i tot ha degenerat en una crisi de confiança financera internacional. Però l’exemple d’aquest delinqüent de coll blanc és emblemàtic d’allò que cal extirpar radicalment del sistema: la manca d’escrúpols i la glorificació de la riquesa com a únic valor de reconeixement social. Sempre m’ha repugnat, per exemple, el rànquing de rics que publica anualment la revista Forbes. I encara em repugna més la manera com els mitjans se’n fan ressò. El nombre de multimilionaris que hi ha al món no et diu res sobre el progrés, com també és evident que els índexs de desenvolupament humà del planeta que elabora el PNUD des del 1990, basats en la idea que “la verdadera riquesa d’una nació està en la seva gent” no són de fiar del tot, perquè si consulten el rànquing del 2008, veuran que Islàndia és a la posició número 1 i avui, com tothom sap, aquest país està en fallida econòmica total. I és que es pot tenir una concepció ecològica de l’organització econòmica, fins i tot es pot estar al capdamunt de la llista en l’aplicació de polítiques d’igualtat de gènere, i el mateix temps continuar essent èticament menyspreable. Aquesta és la paradoxa de la postmodernitat.

Publicat a l’Avui, 16/03/09. Il·lustració de Salvador Anton.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s