2012 és el títol de la pel·lícula de Roland Emmerich, una superproducció nord-americana sobre l’aventura, evidentment èpica, dels supervivents al cataclisme global que tindrà lloc d’aquí dos anys, tal com es diu que fou predit pels maies fa decennis. El director de The Day after Tomorrow i d’Independence Day construeix una d’aquelles històries de megacatàstrofes que, atesos els prodigiosos efectes especials, deixen en no res pel·lícules del mateix gènere com Armageddon (1998) o Deep Impact (1998). Aquesta mena de pel·lícules m’avorreixen sobiranament, sobretot perquè rere l’espectacularitat de les imatges no hi ha res. El suposat discurs èpic d’aquesta pel·lícula … Continua la lectura de 2010: L’odissea electoral

Aquesta setmana he llegit l’informe “Britishness” in the Last Three General Elections: From Ethnic to Civic Nationalism, que fou publicat per la Comissió per a la Igualtat Racial el 2006. Aquest informe, que va ser elaborat pels professors Michael Billig, John Downey, John Richardson, David Deacon i Peter Golding del Centre d’Investigació en Comunicació de la Universitat de Loughborough, avalua la manera com els polítics, els partits polítics i els mitjans de comunicació van abordar la qüestió de la “britanicitat” i la identitat britànica en les tres campanyes electorals compreses entre el 1997 i el 2005, en especial amb relació … Continua la lectura de Contra la improvisació

En un dels seus meravellosos Testimonios, concretament en les paraules que va adreçar a l’Associació Pro Nacions Unides Ana Berry el 22 de maig de 1957, Victoria Ocampo explica la petició que li féu Julian Huxley, director general de la Unesco, abans de viatjar a Buenos Aires. Era l’any 1947, dos anys després, per tant, que s’hagués acabat la Segona Guerra Mundial. Huxley li demanà a Ocampo que reunís a casa seva —d’altra banda famosa per les grans vetllades que s’hi feien— el bo i millor dels artistes i intel·lectuals de la societat argentina del moment. Ocampo va fer allò … Continua la lectura de Donar la cara

En l’article “Coses meves”, Albert Om afirma que alguna cosa deu estar canviant a Catalunya perquè en comptes de distreure’ns informativament mirant què passa a casa dels altres, ara portem uns dies amb agenda informativa pròpia: “La discussió televisiva a Catalunya no és Belén Esteban; és l’humor de Polònia i els seus límits. El cas Gürtel, a casa nostra, és una anècdota al costat dels fets del Palau de la Música. Mirem què passa a la junta del Barça en comptes d’estar pendents de com manega els diners Florentino Pérez. I els informes inútils que encarrega la Generalitat ens ocupen … Continua la lectura de Què és la normalitat?

Arran de la mort del senador Edward Kennedy, la premsa internacional ha destacat que amb la seva desaparició també s’acabava l’anomenada Camelot’s era que havia inaugurat el seu germà John. Ara bé, hi ha un aspecte de les necrològiques o reportatges que he pogut llegir -com ara els articles dels diaris britànics The Gaurdian o The Independent o les necrològiques del Chicago Tribune i de The New York Times– que m’ha sobtat, perquè topa amb la tradició d’aquí, que consisteix a parlar sempre bé dels morts. No sé si és qüestió de tradició religiosa, perquè la premsa que tenia a … Continua la lectura de El final de Camelot

Quan ets lluny de casa, a l’estranger, t’adones que Catalunya és, com diu la cançó de Lluís Llach, un país petit. Vaja, que no existeix des d’un punt de vista informatiu si no és que la notícia va acompanyada d’un escàndol majúscul o de la típica contaminació que escampen els corresponsals de la premsa estrangera que, de Madrid estant, repeteixen els tòpics que corren per la capital espanyola sobre la discriminació del castellà a Catalunya, l’excessiu poder de les autonomies que, consegüentment, debilita l’Estat, etcètera, etcètera. Però tot plegat és quincalla, perquè la realitat és que, per norma general, Catalunya, … Continua la lectura de Amb ulls estrangers