Home

jfk_lawford_photo-1991

Arran de la mort del senador Edward Kennedy, la premsa internacional ha destacat que amb la seva desaparició també s’acabava l’anomenada Camelot’s era que havia inaugurat el seu germà John. Ara bé, hi ha un aspecte de les necrològiques o reportatges que he pogut llegir -com ara els articles dels diaris britànics The Gaurdian o The Independent o les necrològiques del Chicago Tribune i de The New York Times– que m’ha sobtat, perquè topa amb la tradició d’aquí, que consisteix a parlar sempre bé dels morts. No sé si és qüestió de tradició religiosa, perquè la premsa que tenia a l’abast quan es va morir Ted Kennedy era principalment anglosaxona i, per tant, protestant; o bé, atès que els Kennedy són un emblema del catolicisme nord-americà, es tracta d’una altra cosa: de la tradició política democràtica dels nord-americans i britànics. Sigui com sigui, la veritat és que la imatge que s’ha transmès del darrer (no pas l’últim que encara era viu dels nou germans, perquè una de les germanes, Jean Ann, és ben viva) del tres germans Kennedy que es van dedicar a la política no ha estat idíl·lica. S’hi ha destacat el glamour, esclar; perquè la família Kennedy s’associa al bon gust i a les formes aristocràtiques pròpies del novel·lesc gran Gatsby, aquell milionari la fortuna del qual no se sabia ben bé d’on havia sortit i que tanmateix era un home torturat i, sobretot, enamorat d’un amor impossible. La novel·la és deliciosament decadent, com la història dels Kennedy, que és una combinació d’ambició, èxits i desgràcies. I, també, de mentides defensades des de l’elitisme.

En un dels reportatges que he llegit es remarcava que John F. Kennedy no apareix mai entre els presidents més destacats dels EUA, al capdavant dels quals n’hi ha d’altres de molt més emblemàtics: Abraham Lincoln o Franklin D. Roosevelt, el promotor del New Deal. També és veritat que va ser assassinat al cap de tres anys d’ocupar la presidència. Però en aquell curt període, l’administració Kennedy va tenir temps de promoure la invasió de la Cuba castrista, de fer front a la crisi del míssils i d’embrancar-se en una de les guerres que més va marcar a la generació dels anys 60. I tot i així, aquesta és la mateixa generació que ha idolatrat els Kennedy, especialment als morts. I en fer-ho van deixar a la penombra Ted Kennedy, l’obra legislativa del qual és monumental i molt més transcendental que no la dels seus germans. Diuen que Obama vol recuperar l’esperit de Camelot per a la seva presidència. No estic segur que ho aconsegueixi. El seu model és la sèrie West Wing més que no pas la novel·la de F. Scott Fitzgerald.

Publicat a El Temps, 08/09/09.

2 thoughts on “El final de Camelot

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s