Home

jaume-batlle-avui-1993

Quan ets lluny de casa, a l’estranger, t’adones que Catalunya és, com diu la cançó de Lluís Llach, un país petit. Vaja, que no existeix des d’un punt de vista informatiu si no és que la notícia va acompanyada d’un escàndol majúscul o de la típica contaminació que escampen els corresponsals de la premsa estrangera que, de Madrid estant, repeteixen els tòpics que corren per la capital espanyola sobre la discriminació del castellà a Catalunya, l’excessiu poder de les autonomies que, consegüentment, debilita l’Estat, etcètera, etcètera. Però tot plegat és quincalla, perquè la realitat és que, per norma general, Catalunya, a diferència d’Escòcia, per posar un exemple pròxim a on sóc ara, no existeix com a entitat política nacional ni tan sols en forma de problema. Tothom sap on és Barcelona però gairebé ningú no sap que és la capital de Catalunya. Una llàstima. Ara bé, la imatge que els estrangers tenen avui de Barcelona fa feredat i és ben diferent a la que tenien fa una quinzena d’anys. Per a la gran majoria, Barcelona és una ciutat d’un sol espatarrant, paelles espectaculars, bon vi a dojo perquè és barat, bonics edificis gaudinians i, sobretot, on juga el Barça. En fi, el que vull dir és que la “ciutat dels prodigis”, per dir-ho a la manera d’Eduardo Mendoza, s’ha convertit, gràcies als viatges low cost i al reclam turístic que s’ofereix des de casa nostra mateix, en una ciutat balneari per a les classes populars europees que sempre tenen fred. Més enllà d’això, res. Només hi falta l’atractiu de tenir una abundant i rumbosa oferta sexual per convertir-se en un indret caribeny. De moment, el sexe que s’ofereix a la Rambla és massa cutre.

I tanmateix, insisteixo: a l’exterior Catalunya és una radiografia velada. No té imatge. I no cal que els expliqui fins a quins punt és invisible l’espai de la catalanitat. No he trobat ningú que sàpiga res de res sobre la relació històrica i cultural entre els País Valencià, les illes Balears i Catalunya. Podria ser que aquesta circumstància fos bona, perquè, quan les nacions sense Estat són portada dels diaris de tot el món i reben una atenció informativa fora del corrent, generalment és perquè són protagonistes d’un conflicte amb greus seqüeles humanitàries. No cal que posi exemples perquè en els darrers vint anys n’hi ha hagut a cabassos. I en el cas espanyol, Euskadi és notícia quan ETA mata, segresta o extorqueix. Un privilegi, a parer meu, horrible i gens envejable.

Evidentment, a l’estranger no saben qui mana a Catalunya i encara menys de quina tendència és el govern, a pesar de la persistent propaganda que en aquest sentit fan els abnegats aliats del PSC. Ni els importa, perquè les accions del govern català no els afecten de cap manera ni tenen cap transcendència mundial. Com tampoc no els afectarien en l’hipotètic cas que fóssim un país independent. Al capdavall, ens agradi o no, som cap d’arengada en un continent on els lleons de veritat (Alemanya, el Regne Unit, França o fins i tot la Itàlia de Berlusconi) ni tan sols tenen en compte el govern de Madrid, sigui del color que sigui. Ho assenyalo per posar totes les coses al seu lloc. En l’etapa de Jordi Pujol, tot i que la Generalitat no tenia una política de relacions internacionals específica, és veritat que l’habilitat i el prestigi del president per explicar els avantatges del model de governança català van aconseguir, com molt bé ha explicat Paola Lo Cascio al llibre Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Afers, 2008), que Catalunya esdevingués una metàfora per a la regionalització d’Europa (per emprar la terminologia europea) en diverses cancelleries de la UE. És molt possible, doncs, que aquest sigui l’únic aspecte, sumat a l’organització dels Jocs Olímpics del 92, que la història prengui en consideració del que ha estat la projecció internacional del país. La resta ha consistit a fer turisme a costa de l’erari públic i a regalar diners sense cap mena de control, amb el sempre enginyós sobrenom de cooperació, només per demostrar que Catalunya és més solidària que cap altra país del món. Una manera de fer, perquè d’això no se’n pot dir política, de fatxendes.

Aquests dies de vacances que he estat fora del país, els he aprofitat per llegir la novel·la Amb ulls americans (Proa, 2009), de Carme Riera, que és una àcida, però en el fons amable, mirada d’un nord-americà que recala a Barcelona el 2007, en aquell remogut i tempestuós primer any del primer tripartit. Com que no sóc crític literari no entraré a valorar les virtuts literàries d’aquesta novel·la, però sí que, en canvi, vull destacar-ne la faceta, diguem-ne sociològica, perquè és un implacable retrat de la decadència de la societat catalana actual, atrapada entre la baixesa moral de la mesocràcia que predomina en la política, molt ben representada en la figura d’un assessor polític que acaba malament per inoperant, mentider i obsessiu, i unes classes dominants que anomenen pun a la merda perquè els domina la hipocresia. La mirada amb ulls americans del protagonista d’aquesta novel·la, i, sobretot, la seva capacitat per aprofitar-se del capteniment alhora poruc i extravagant dels catalans, fa esgarrifar. La repassada que va fent de la vida política i cultural del país posa el pèls de punta. Totes les misèries del país posades una rere l’altra fan enrogir.

Al final del llibre, quan després de moltes peripècies el protagonista troba un home cultivat que li permet retornar a casa, el nord-americà pregunta al català quina opinió té ell de Catalunya. I aquest senyor català, que viu com un rei, que té gust i que ha sortit de l’armari després d’un matrimoni amb un dona espectacular, li diu que n’està tip. Que no suportava l’espectacle d’una “Catalunya convertida en una gossa que es passa el dia llepant-se les ferides…”. Quanta, quanta raó que té aquest home, oi? La conclusió, doncs, és òbvia. Ens cal un canvi de rumb en tot, a l’interior perquè el país fa la mateixa olor de pixats que el Barri Gòtic barceloní, i perquè a l’exterior, a pesar de les delegacions exteriors (la importància de les quals, a més, s’exagera), no som res perquè ningú no té un pla d’acció de veritat per capgirar-ho. Som un país petit, però no perquè ens agradi així, com assegura el cantant de Verges, sinó perquè tendim a empetitir-lo.

Publicat a l’Avui, 31/08/09. Il·lustració: Jaume Batlle.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s