Félix Ovejero, la FAES i l’etnicisme

El passat 6 de març, la Faes va convocar a Barcelona el seminari Cataluña en España: historia, cultura e identidad. Hi van participar alguns dels historiadors de capçalera d’aquesta institució presidida per José María Aznar: el catedràtic Ricardo García Cárcel, professor a la UAB i membre de la Real Academia de la Historia, o bé Jordi Canal, professor a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Tots dos són entusiastes abanderats de la historiografia nacionalista espanyola. Amb l’excusa de combatre la historiografia romàntica catalanista, la seva passió espanyola els porta a seleccionar els episodis de la història que … Continua la lectura de Félix Ovejero, la FAES i l’etnicisme

Aires de canvi

Passen els dies i la data de la consulta se’ns tira al damunt. És veritat que abans del 9-N els europeus som convocats a triar el nou Parlament i altres càrrecs de la UE el pròxim 25 de maig. Tinc la sensació, però, que aquestes eleccions europees no mobilitzaran gaire la gent. Almenys aquesta seria la conseqüència lògica de les crítiques que escolto sobre el greu error que han comès ERC i CiU en no ser capaços d’acordar una candidatura nacional. Fins i tot, José Antonio Zarzalejos, un home tan intel·ligent com contrari al procés sobiranista català, ha observat que … Continua la lectura de Aires de canvi

Évole i el 23-F

La història és silenci. Són els analistes, normalment els historiadors, els que fan parlar el passat i li donen sentit. Cada investigació, cada reportatge que aconsegueix aportar una mica de llum als enigmes d’ahir, hauria de ser una celebració perquè té els mateixos efectes que la descoberta del doctor Joan Massagué respecte dels mecanismes de la metàstasi tumoral. La història no són els fets, doncs. Aconseguir revelar-los és, si de cas, posar dates en el calendari del passat. Res més. La història és una altra cosa. Són les preguntes, sobretot. Les hipòtesis. Les intuïcions. I també la imaginació de l’investigador, … Continua la lectura de Évole i el 23-F

El problema que no existe

En el último debate sobre política general, el presidente Mariano Rajoy anunció que “el problema catalán no existe”. Pues nadie lo diría. Llevamos meses discutiendo sobre ello. Años. Décadas. Más de un siglo. Las palabras autistas de Rajoy me pillaron leyendo un número monográfico de una revista dedicado íntegramente a dilucidar “¿qué era el catalanismo?”. Digo era porque el ejemplar es del 22 de junio de 1916 y la revista es la que fundó José Ortega y Gasset un año antes y a la que le puso el no menos patriótico nombre de España.Los colaboradores de dicho número eran los líderes e … Continua la lectura de El problema que no existe

Déjà vu

Josep Pla va escriure que Catalunya vivia en una perpètua “crisi d’autoritat”. Parlava, sobretot, de l’arrelament de l’individualisme i del mal govern que empenyia el poble cap a l’anarquia: “El poble català, que, de l’autoritat, només n’ha conegut un burocratisme sovint dissolvent, generalment ignorant, sempre foraster, viu enmig d’una anguniosa incomoditat, sense confort polític.” La crisi institucional que es va viure a Catalunya arran de la mort d’Enric Prat de la Riba, l’1 d’agost de 1917, també va comportar un estat d’esperit com el que va descriure Pla. Certament, la mort del “Gran Català”, com l’anomenaven els seus seguidors, va … Continua la lectura de Déjà vu

Javier Cercas i el mite de la transició

Sóc dels que no entenen per què hi ha qui celebra d’una manera desmesurada Anatomía de un instante (2009), de Javier Cercas. No parlo del valor literari de l’obra, prou bo pel meu gust, sinó del que explica en aquesta crònica del que fou el 23-F. De la tesi que defensa, en definitiva. Això mateix em va passar amb un altre llibre seu: Soldados de Salamina (2001). Una de les claus de l’èxit de Cercas és que escriu bé, mentre que, per norma general, els historiadors professionals no saben escriure. I si en saben, sovint escriuen dirigint-se als col·legues, a … Continua la lectura de Javier Cercas i el mite de la transició

Contra la involució, l’entesa de la llibertat

El PP de Mariano Rajoy fa temps que aplica polítiques d’involució en tots els àmbits. Gairebé cada setmana el govern dels conservadors dóna a conèixer una nova idea regressiva, com ara l’informe de reforma administrativa de l’estat que reclama suprimir òrgans de poder i de gestió de les autonomies o bé la nova llei de seguretat ciutadana, batejada com a “llei Fernández”, que restringeix drets bàsics, i un llarg etcètera. El PP de Mariano Rajoy es planteja una reforma de l’estat per retornar a la vella i oligàrquica Espanya del segle XIX, dominada per liberals i conservadors en el marc … Continua la lectura de Contra la involució, l’entesa de la llibertat

Sí + Sí

L’ acord assolit pels partits compromesos amb el dret a decidir és intel·ligent, perquè, d’entrada, preserva la unitat de la majoria de forces polítiques catalanes. Fins i tot el PSC podria haver assumit aquesta fórmula si no s’hagués precipitat als braços d’un PSOE immobilista. Perquè, vejam, per què no es pot consultar el poble sobre el seu futur? La deriva conservadora del socialisme espanyol i català fa feredat. Ara: sóc dels que creu que una cosa és l’aparell del partit i el munt de càrrecs municipals als quals els uneix un anticatalanisme que, incomprensiblement, regalen a CiU i ERC, i una altra els electors socialistes, que … Continua la lectura de Sí + Sí

Lliçons del “Tefló Tony”

Rosa Massagué, que va ser corresponsal de premsa a Londres, el 2007 va escriure un llibre sobre Tony Blair i el llegat que havia deixat després de deu anys com a primer ministre. El balanç de la periodista sobre Blair no era precisament gaire falaguer. Li retreia, sobretot, haver assumit alguns dels plantejaments que havien fet famosa Margaret Thatcher en aspectes tan sensible com la seguretat, la protecció social, les privatitzacions o el bel·licisme, l’expressió màxima del qual va ser la guerra de l’Iraq, fangar del laborisme britànic. Tanmateix, Blair va encarnar, gràcies al seu gran ideòleg, el sociòleg Anthony … Continua la lectura de Lliçons del “Tefló Tony”

El PSC ha baixat de l’autobús

Es veia a venir. Ahir, el Consell Nacional extraordinari del PSC va aprovar una resolució que no enganya. Més enllà dels recursos dialèctics i polítics de la declaració, com ara atribuir al PP tots els mals o bé acusar els partidaris dels dret de decidir —o sigui, els agraviats— de ser els causants d’un possible xoc de trens (cosa que no s’atrevirien a fer si es tractés de reivindicacions que ells entenen socials), la realitat és que el PSC ha decidit sumar-se al bloc de C’s i PP contraris a la consulta. No exagero. La seva deriva arrenca d’una convicció … Continua la lectura de El PSC ha baixat de l’autobús