Home

Ovejero

El passat 6 de març, la Faes va convocar a Barcelona el seminari Cataluña en España: historia, cultura e identidad. Hi van participar alguns dels historiadors de capçalera d’aquesta institució presidida per José María Aznar: el catedràtic Ricardo García Cárcel, professor a la UAB i membre de la Real Academia de la Historia, o bé Jordi Canal, professor a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Tots dos són entusiastes abanderats de la historiografia nacionalista espanyola. Amb l’excusa de combatre la historiografia romàntica catalanista, la seva passió espanyola els porta a seleccionar els episodis de la història que els convé per presentar una Espanya unida i única des del segle XVI i liberal pràcticament des del 1812 fins ara. Són d’un nacionalisme ferotge que es camufla a recer de l’estat. No sé si són de dretes o d’esquerres, perquè l’important és el seu nacionalisme. Per això un dia accepten una invitació de C’s, l’altre de la Faes i l’endemà d’UPyD, el ventall d’organitzacions nacionalistes espanyoles que, sorprenentment, va de l’extrema dreta a l’extrema dreta. Oi que ens entenem?

En aquest seminari també va participar-hi Félix Ovejero, professor d’economia, ètica i ciències socials a la Universitat de Barcelona. Ovejero va ser un dels promotors intel·lectuals de C’s, segurament perquè es va criar a la falda de Manuel Sacristán i del grup d’intel·lectuals comunistes marcadament anticatalanistes. Encara no hi ha qui s’hagi atrevit a fer una biografia de veritat d’aquest antic falangista místic que després va abraçar el comunisme amb la fe del convers i el dogmatisme més bèstia. L’única biografia disponible no és res més que una hagiografia de l’activitat política del filòsof escrita per Juan Ramón Capella, un deixeble i col·laborador del “mestre”. Però Sacristán tenia una mica de sentit comú i més agudesa mental que alguns dels seus vindicadors. Potser no li va agradar com van evolucionar les coses a Catalunya, especialment després de la victòria de Jordi Pujol el 1980, però no s’inventava la història. O almenys no se la inventava del tot.

Per exemple, en una entrevista que li va fer Carlos Piera per a Mundo Obrero, que devia ser de les últimes, perquè és del 28 de febrer de 1985 i Sacristán va morir el 27 d’agost d’aquell any, reflexionava sobre què diferenciava Catalunya d’Espanya i sobre el dret a l’autodeterminació: “A mi me parece que los nacionalismos ibéricos están más vivos que nunca, los tres. Paradójicamente, el menos vivo es el español. Por esos no he dicho los cuatro. Lo digo en el sentido de que en el caso español los nacionalistas son de derechas, incluida mucha gente del PSOE, pero de derechas de verdad. En cambio, en los otros tres nacionalismos, por razones obvias, por siglos de opresión política y opresión física, el nacionalismo no es estrictamente de derechas, sino que hay también nacionalismo de izquierdas, como dice el mismo nombre de una formación política catalana [se refiere a Nacionalistes d’Esquerra]. A mí me parece que la vitalidad de los tres nacionalismos no españoles de la Península es tanta, que aunque pueda parecer tópico yo no creo que se clarifique nunca mientras no haya un auténtico ejercicio de derecho de autodeterminación. Mientras esto no ocurra, no habrá claridad ni aquí, ni en Euskadi, ni en Galicia.

Sacristán aclaria, a més, què podia comportar el dret a l’autodeterminació: “Sólo el paso por ese requisito aparentemente utópico de la autodeterminación plena, radical, con derecho a la separación y a la formación de Estado, nos dará una situación limpia y buena. Ya se trate de un Estado federal o de cuatro Estados. Todas las técnicas políticas y jurídicas que se quieran aplicar para hacer algo que no sea eso no darán nunca un resultado satisfactorio.” Ovejero no devia llegir aquesta part de l’entrevista i es devia quedar amb la cantarella que el nacionalisme espanyol fins aleshores era de dretes i per això s’ha dedicat a bastir el nacionalisme espanyol d’esquerres, que deu ser tan de dretes com el del PSOE de l’època de Sacristán. De fet, però, el nacionalisme espanyol d’esquerres ja existia a l’època de la Restauració i va campar sense complexos durant la Segona República i, sobretot, a l’exili, que es barrejava amb la nostàlgia dels expatriats. Sacristán defensava una solució per al conflicte entre Catalunya i Espanya que avui dia defensa una gran majoria de la població catalana, independentment dels orígens culturals, per tant ètnics, els usos lingüístics, les identitats reivindicades i les adscripcions ideològiques. Només C’s i el PP estan en contra del dret a decidir, que és el nom que emprem actualment per designar el que Sacristán anomena simplement, i amb raó, dret a l’autodeterminació.

En el combat contra la llibertat de Catalunya, Félix Ovejero i la Faes han fet un pas més enllà. En l’esmentat seminari, Ovejero va al·ludir al fet que els cognoms més freqüents a Catalunya no difereixen de manera apreciable dels cognoms més freqüents a la resta d’Espanya. I d’aquí en va sortir el projecte de recerca que va presentar aquesta setmana Miguel Ángel Quintanilla Navarro, director de l’Àrea de Publicacions de la Faes, amb el pompós títol de ¿Quén vive en Cataluña? per determinar quins són els cognoms més freqüents a Catalunya. L’únic interès de l’estadística, que ja coneixíem, és el colofó que acompanya la tirallonga de noms: “El profesor Ovejero añadió algo más que puede tener interés considerar en algún momento: se preguntó en qué medida estas frecuencias encuentran correspondencia en el Parlamento de Cataluña.” Aquest és l’objectiu últim: demostrar que el Parlament no representa la Catalunya real. Que és una falsedat a mans dels catalanistes.

Ovejero i la Faes volen fer servir els cognoms com a arma ètnica contra l’autodeterminació, en un exercici invers al que Putin aplica a Crimea. Que al Parlament de Catalunya hi hagi diputats que es diguin Fernández, com el diputat de la CUP, o Ortega, com la vicepresidenta del Govern, o Sánchez-Camacho, com la cap de l’unionisme conservador, o Navarro, com el líder del grup socialista, o Herrera, com el president d’ICV-EUiA, o Cañas, com el portaveu del partit del senyor Ovejero, no vol dir res. No són els únics, ni casos aïllats, que porten cognoms d’arrel hispana. Però la intenció d’Ovejero i la Faes és expandir el vel de la sospita sobre la discriminació i la persecució a Catalunya dels que tenen orígens espanyols. En fi, que tot plegat és una conspiració dels Mas, Mas-Colell, Rull, Bonet, Junqueras, Rovira, Corominas, Calvet, Camats, Geli o Elena. La bestiesa és descomunal, però la premsa n’informa com si fos el més normal del món.

Amb una simple mirada a Internet es pot saber quins són els 10 cognoms més repetits en els estats de parla hispana. Saben quins són els cognoms més freqüents a l’Argentina?: González, Rodríguez, Gómez, Fernández, López, Díaz, Martínez, Pérez, García, Sánchez. I a Xile? González, Muñoz, Rojas, Díaz, Pérez, Soto, Contreras, Silva, Martínez, Sepúlveda. I tanmateix, ni Argentina és Espanya ni Xile tampoc. Són estats independents, descolonitzats fa anys. Ai, Ovejero, el problema de Catalunya no és ètnic, és de desenvolupament democràtic. De voluntat de ser i d’autogovernar-se. De nació cívica.

Publicat a elSingularDigital, 17/03/2014 Versión en español, aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s