Home
Panot de “la rosa de Barcelona” (o “la flor de Barcelona“). Sembla que va ser dissenyat per Josep Puig i Cadafalch.

Panot de “la rosa de Barcelona” (o “la flor de Barcelona”). Sembla que va ser dissenyat per Josep Puig i Cadafalch.

La història sovint tan sols és un record de marbre. Literalment. I de vegades és tan sols opinió. Costa molt que algú parli d’història sense projectar-hi els seus ideals.Els poso un exemple.

Si vostès demanen a un catalanista moderat clàssic com valora els grans líders del catalanisme d’abans de la Guerra Civil, vull dir què pensa de Macià, de Companys, de Cambó o de Prat de la Riba, la resposta serà més o menys aquesta: Macià va ser l’encarnació del mite d’emancipació i Prat de la Riba va ser l’home de govern per antonomàsia. I Companys? Ui! —farà d’entrada—, perquè li resultarà difícil conjugar l’admiració pel president màrtir amb la valoració decididament negativa que en tindrà. Cambó, els dirà, va ser un incomprès policy-maker, com amb el anys ho seria Roca i Junyent.

Si vostès fan la mateixa pregunta a un simpatitzant de l’esquerra nacional, la resposta serà una altra. Macià haurà esdevingut l’heroi separatista de Prats de Molló i Companys, el president màrtir que va representar, a més, els ideals d’esquerres que es va cruspir la Guerra Civil. I Prat? Doncs aquí tenim un problema, perquè l’esquerra en reivindica la seva condició de governant i de president de la Mancomunitat, al mateix temps que li retreu l’actitud davant Ferrer i Guàrdia, un dels sants laics d’aquest país que va ser afusellat a la “ciutat que no va ser del perdó”, com reclamava Joan Maragall, perquè Prat, que era de dretes i catòlic, va mirar cap a una altra banda i fins i tot va fer-hi campanya en contra des de La Veu de Catalunya. La valoració de Cambó serà més rotunda: representava la pèrfida dreta, falsament nacionalista, que va acabar al costat de Franco.

De sobte, però, ens assaltarà un dubte: ¿com és que de Puig i Cadafalch no en parlen mai ni els uns ni els altres? Per què deu ser? ¿És que hi ha hagut un complot contra qui va ser el segon president de la Mancomunitat i reputat arquitecte i historiador de l’art? ¿És que no es mereix el perdó per haver conspirat amb els militars, com també va fer Cambó i anys més tard ho farien destacats socialistes amb Alfonso Armada, per instaurar un govern “fort” per aturar l’agitació social? Al capdavall, Puig i Cadafalch va provar de fer front al pistolerisme obrer dels anys vint, cosa que no va saber fer Companys als anys trenta, amb tanta decisió que no tan sols va propiciar un cop d’estat, sinó que va contribuir a ensorrar l’autonomia catalana i perseguir-ne la llengua i la cultura. Després, en tornar de l’exili que havia iniciat el 1936, va compensar-ho reconstruint l’IEC i defensant un historicisme molt del gust del conservadorisme. ¿És que amb això no n’hi ha hagut prou per rescatar-lo de l’oblit? Políticament va fer-la grossa. Però no va cometre més errors dels que també van cometre els altres polítics del catalanisme. Tothom l’acusa de conspirador i d’egòlatra, que és un dels grans mals de la política catalana de tots els temps, que s’enfrontà amb intel·lectuals de la talla d’Eugeni d’Ors o Josep Pijoan, també arquitecte, que el 1909 va escriure gairebé un epitafi referint-se a Catalunya: “No serem grans, ni feliços si la pàtria sencera no fa una gran revolada.” A Catalunya les revolades sovint han portat tramuntanades sonades. Puig i Cadafalch es va equivocar i va pagar-ho amb l’oblit, sobretot perquè era un polític sense èpica de cap mena, a diferència dels Macià, Prat, Cambó i Companys.

I és que, a més, Puig i Cadafalch, tot i l’exili que va començar el 1936, va morir a Barcelona i al llit el 1956, com Macià, però sense l’emoció que provocà la mort de l’Avi el 1933, mentre que Companys va ser afusellat pels franquistes al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940, com els catalanistes de tota mena s’encarreguen de recordar anualment. Aquesta és la gran diferència entre ells i en determina l’atenció popular i fins i tot historiogràfica. Qui era més important políticament? Aleshores o ara?, cal preguntar-se. Ni els historiadors ni els polítics no poden menystenir aquesta “veritat” popular. Amb alguns personatges hi ha dubtes, però hi són. N’hi ha que han desaparegut i només els recupera l’interès del present. La història té això, que es difumina o es distorsiona perquè cada cosa té valor segons les circumstàncies de l’observador. La història, que és irònica i canalla, és per damunt de tot interpretació. I els historiadors, com els polítics, en tant que discrepen en les interpretacions, demostren tenir visions diferents del món, passat i present. No passa res, però ens retrata.

Publicat a El Punt Avui, 20/03/2014.

One thought on “Macià, Companys… Puig i Cadafalch

  1. Retroenllaç: La confessió i l’herència | El passat que no passa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s