Contra els lideratges tous

No fa gaire vaig assistir a la defensa d’una tesi doctoral sobre la PDD. Com no sol ser tradicional en aquesta mena d’actes, el doctorand va exposar el contingut del seu treball amb gràcia i desinhibició. La informalitat, que no critico pas, va ser la tònica. Ho va ser tant, d’informal, que el doctorant es va permetre el luxe de fer-nos escoltar com a resum del que havia volgut defensar un dels, diguem-ne, minimítings que Lluís Llach va fer en el seu últim concert de Verges. Els confesso que vaig quedar astorat, d’entrada perquè em va semblar molt poc acadèmic … Continua la lectura de Contra els lideratges tous

Amb l’Aberri Eguna de fons

En el marc de l’Aberri Eguna d’enguany, Iñigo Urkullu, president del PNB, va deixar anar que tenia seriosos dubtes sobre la sinceritat de la reflexió de l’esquerra abertzale amb relació a la pau. La interpel·lació anava dirigida als integrants de Bildu, la plataforma electoral que s’ha empescat l’esquerra abertzale després de la il·legalització de Sortu, per poder concórrer a les eleccions del 22-M amb EA i Alternatiba. Urkullu els ha advertit que si l’aposta pacificadora no és real, si tot plegat és un engany, serà la societat basca la que els demanarà responsabilitats. És probable que el dirigent nacionalista tingui … Continua la lectura de Amb l’Aberri Eguna de fons

La deriva del PSC

Em fa l’efecte que el PSC té uns quants símptomes característics de l’anèmia. Per començar té un problema de lideratge, perquè des de la retirada de l’ex-president Montilla, la cara pública del partit és a mans d’una jove camada que, malgrat la competència, no té encara prou autoritat per a marcar un nou rumb. A més, han adoptat un to tan sectari que fins i tot se n’ha encomanat el líder parlamentari, Joaquim Nadal, que últimament sempre està crispat i es baralla amb tothom. A banda aquesta falta d’autoritat, els joves dirigents d’ara cauen en el mateix defecte en què … Continua la lectura de La deriva del PSC

El relat del Govern

Hi ha qui assegura que el Govern Mas té problemes de comunicació. No dic que no. Els ha tingut i encara els té. Hi ha hagut consellers que han xerrat més del compte. Algunes qüestions transcendents, com ara l’afer de la llicenciatura de la vicepresidenta, el Govern no les ha sabut resoldre com calia. La comunicació d’un govern no és cap broma, però això crec que ja ho saben tant el portaveu del Govern com el secretari de comunicació. També hi ha contribuït el fet que algunes de les decisions que s’han pres no han agradat a determinats sectors, els … Continua la lectura de El relat del Govern

Obama i les retallades

Dimecres passat, el president dels EUA, Barack Obama, va pronunciar un important discurs a la Universitat George Washington de la capital nord-americana. Va poder seguir-lo tothom que va voler, ja que va ser retransmès pel canal de televisió per cable C-SPAN, especialitzat en política, i que ara el té penjat en una de les pàgines del seu web. En 43 minuts, Obama va proposar un espectacular projecte per retallar el dèficit i així reduir a quatre bilions el deute públic, que actualment és de 14,3 bilions de dòlars, durant els propers dotze anys. Amb la solemnitat pròpia del cas i … Continua la lectura de Obama i les retallades

El president i la periodista

Dijous a la nit, la directora de TV3, Mònica Terribas, va entrevistar al president de la Generalitat, Artur Mas, amb motiu dels seus primers cent dies de govern. L’expectació devia ser alta, atès que l’entrevista va ser líder d’audiència a Catalunya amb una mitjana de 655.000 teleespectadors. I tanmateix, la conversa entre el president i la periodista em va decebre molt. D’entrada, perquè Terribas va optar per fer preguntes, diguem-ne, fast food i no pas de profunditat. La reconeguda solvència de Terribas va trontollar perquè les seves preguntes no eren de calat sinó una mena de reproducció dels titulars que … Continua la lectura de El president i la periodista

De la lleugeresa independentista

El programa del catalanisme polític històric ha estat un èxit. Ho he intentat explicar un munt de vegades. La vocació moderna del catalanisme ha triomfat en arrossegar Espanya cap a la modernitat. Ho va argumentar molt bé un dels meus mestres, el professor Vicente Cacho Viu (1929-1997) a El nacionalismo catalán como factor de modernización (Quaderns Crema, 1998). Des que va irrompre en l’escena política catalana a finals dels segle XIX, el catalanisme polític tenia una orientació netament regeneracionista espanyola. Cacho identificava el catalanisme com un dels dos corrents regeneracionistes fonamentals a Espanya. Mentre que el regeneracionisme nucleat a l’entorn … Continua la lectura de De la lleugeresa independentista

La memòria ensucrada

El 4 d’abril de 1968, Martin Luther King va ser assassinat a Memphis per James Earl Ray. Tenia 39 anys i avui en fa quaranta-tres d’aquell atemptat. Mentre se celebraven els funerals en a l’església Edenhaëser d’Atlanta, una onada de violència s’estengué arreu país. Ray, detingut per la policia, es va reconèixer autor de l’assassinat i va ser condemnat amb proves circumstancials. Anys més tard, però, Ray va retractar-se de la seva declaració i va demanar, amb el suport de la família King, la reobertura del cas i la celebració d’un nou judici. La llegenda estava servida, almenys quant a … Continua la lectura de La memòria ensucrada

L’oposició davant la crisi

Diuen que estar a l’oposició és el pitjor que els pot passar als polítics. Hi tenen fred de peus i, a més, sovint es deixen anar pel pendent de les grans paraules que després, quan arriben al govern, no saben com fer complir. És per això que hi ha qui se sent més còmode a l’oposició que al govern, que és des d’on s’han de prendre decisions encara que siguin desagradables. No és un virus exclusivament espanyol i català. A tot arreu passa el mateix. Si vostès fan l’exercici de navegar pel web del diari The Guardian, hi podran ensumar … Continua la lectura de L’oposició davant la crisi

Dorothy Thompson

El 29 de gener passat va morir Dorothy Thompson. Tenia 87 anys i era una de les principals historiadores socialistes i feministes britàniques dels anys de postguerra. L’interès de Dorothy Thompson per la lluita dels treballadors i dels drets de les dones arrenca els anys de joventut, quan ensenyava al suburbi de Bromley, a Kent, i era membre del grup de joves comunistes al qual també pertanyien l’arqueòleg Gordon Childe, el medievalista Rodney Hilton, el modernista Christopher Hill, el contemporaneista Eric J. Hobsbawm i el qui seria el seu marit, E. P. Thompson (1924-1993). Tots van tenir com a mestre … Continua la lectura de Dorothy Thompson