Otegi i la (in)justícia espanyola

L’any 2005, el Tribunal Suprem va condemnar Arnaldo Otegi a un any de presó per haver comès un delicte d’injúries greus al rei perquè, arran de la visita del rei al País Basc el 26 de febrer de 2003, va titllar-lo de “responsable dels torturadors”. Els magistrats del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg (França) i presidits per l’andorrà Josep Casadevall, asseguren ara, en un acte dictat la setmana passada, que les paraules d’Otegi no van constituir “una ofensa personal ni gratuïta contra la persona del rei”, com tampoc no van qüestionar “la vida privada del … Continua la lectura de Otegi i la (in)justícia espanyola

L’excepcionalitat cultural

  Diverses associacions gremials de la cultura han convocat per avui una concentració per reclamar l’excepcionalitat cultural en la política d’estalvi impulsada pel govern del president Artur Mas. Pertanyo almenys a una d’aquestes associacions, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i ja els asseguro jo que ningú no m’ha preguntat res sobre si estic d’acord o no amb la iniciativa. I per bé que el president d’aquesta associació, Guillem-Jordi Graells, reconeix que encara no sap exactament quin serà el pressupost destinat a la cultura, es convoca una concentració “per reclamar que, a l’hora de negociar els pressupostos, es tingui en … Continua la lectura de L’excepcionalitat cultural

La democràcia tibetana

El budisme és una religió que resulta simpàtica. I tanmateix, la gent no en coneix gairebé res, llevat que alguns personatges famosos en són seguidors. El budisme s’associa sempre el Tibet i al dalai-lama, per bé que el budisme tibetà és tan sols una escola que començà amb el cinquè dalai-lama, que, mitjançant el suport militar de l’imperi mongol, s’imposà a les altres escoles religioses i assolí el poder absolut, eclesiàstic i polític, que determinà la preeminència aconseguida per l’orde dGelugs-pa, el qual es perllongà fins als temps moderns. I que, a més, el budisme també és la religió majoritària, … Continua la lectura de La democràcia tibetana

Egipte i la democràcia

Michael Mandelbaum, professor a la Johns Hopkins School of Advanced International Studies (SAIS) a Washington D. C. i autor del llibre Democracy’s Good Name: The Rise and Risks of the World’s Most Popular Form of Government, es preguntava en un article recent si Egipte podria esdevenir una democràcia de veritat. No és una pregunta trampa, senzillament és un interrogant pertinent. Si bé és cert que la dimissió de Hosni Mubàrak com a president egipci ha obert la porta a una transició política, això no vol dir que porti directament a la democràcia. No es tracta tampoc d’arribar a una conclusió … Continua la lectura de Egipte i la democràcia

Les dones i el Barça

Si servidor fos dona no hauria acceptat la invitació del FC Barcelona per seure a la Llotja del Camp Nou dissabte passat. La iniciativa dels dirigents barcelonistes d’invitar 147 dones a la Llotja com una forma de commemorar —ells en van dir homenatjar— per avançat el Dia de la Dona Treballadora, que s’escau el 8 de març, és un cop d’efecte i prou. Primera pregunta, doncs. Per què aquest peculiar “homenatge” no es fa el dia que toca? El 8 de març el Barça té, precisament, un important partit contra l’Arsenal i l’impacte d’una acció reivindicativa com aquesta s’hauria multiplicat … Continua la lectura de Les dones i el Barça

L’edifici en ruïnes de la memòria

Com a conseqüència d’un requeriment municipal, l’Espai Memorial Democràtic (EMD), ubicat a la via Laietana, 69, ha tancat. Es veu que no complia les normatives de seguretat. En aquest edifici hi havia tingut la seu el Banc Condal. Després va esdevenir la seu del Departament d’Interior. Amb el segon tripartit, aquest edifici envellit, que diuen que està afectat d’aluminosi, va acollir l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i aquest espai per a exposicions del Memorial. Entre els locals dels uns i el dels altres, un munt de plantes buides amb rates que corren amunt i avall. Això és conegut … Continua la lectura de L’edifici en ruïnes de la memòria

De tan purs, idiotes

Al web de Solidaritat Catalana (SI) es pot llegir un resum de les declaracions del diputats Uriel Bertran en què recriminava al govern de la Generalitat el nomenament de la directora general de Funció Pública, Susanna Bouis pel que considera un currículum “al servei de l’espanyolisme i del PP”. Certament, Bouis va ser subdelegada del govern espanyol a Barcelona (2002-2003), delegada del Govern a Catalunya (2003 i el 2004) i assessora, diu el guardià de les essències pàtries, de parlamentaris del PPC i de Ciutadans. I què? És que la gent no pot canviar de parer? És que no és … Continua la lectura de De tan purs, idiotes

Joan Colomines i Puig, mi padre

No recuerdo qué día era del mes de diciembre de 1970 pero lo tengo grabado en la memoria. Mis hermanos y yo estábamos sentados en el sofá del comedor del piso de la calle Aragón cuando mi padre entró, un poco agitado, reclamándonos atención por lo que estaba ocurriendo fuera. Resultaba que el 3 de aquel frío mes de diciembre se había empezado en la ciudad de Burgos el juicio sumarísimo contra dieciséis miembros de la organización terrorista ETA acusados del asesinato de tres personas. No volví a ver a mi padre tan indignado hasta el golpe de Estado que … Continua la lectura de Joan Colomines i Puig, mi padre

Finalment, Hereu

Dissabte passat va resoldre’s la incògnita sobre qui havia de ser el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona. Finalment, i després d’haver de passar per unes primàries que no desitjava, Jordi Hereu serà el candidat del PSC. D’un total de 4.214 vots, Hereu va obtenir-ne 2.484 i Tura 1.669. Hereu va guanyat tant en l’urna dels militants com en la dels simpatitzants, cosa que els partidaris de Tura no van preveure perquè és sabut que confiaven en aquest segment per aconseguir la victòria. De la mateixa manera, Hereu va guanyar als districtes de Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris, Ciutat … Continua la lectura de Finalment, Hereu

El llarg adéu

Cal anar a Madrid de tant en tant. En només unes hores t’adones que hi corre la brama de sempre sobre la insolidaritat dels catalans. Vagis on vagis, al final et fan la mateixa pregunta: però què voleu si ja ho teniu tot? I encara que els diguis que no, que és més que evident que el dèficit fiscal ha espremut exageradament les finances catalanes i que la crisi econòmica ha agreujat la situació, la seva resposta és recurrent: “Us queixeu per vici. Sou victimistes de mena”, vénen a dir-te. El mal és que a Catalunya hi ha qui s’apunta … Continua la lectura de El llarg adéu