Home

dalai-lama-close-up-politicspeaksvalleys.files.wordpress.com-1874

El budisme és una religió que resulta simpàtica. I tanmateix, la gent no en coneix gairebé res, llevat que alguns personatges famosos en són seguidors. El budisme s’associa sempre el Tibet i al dalai-lama, per bé que el budisme tibetà és tan sols una escola que començà amb el cinquè dalai-lama, que, mitjançant el suport militar de l’imperi mongol, s’imposà a les altres escoles religioses i assolí el poder absolut, eclesiàstic i polític, que determinà la preeminència aconseguida per l’orde dGelugs-pa, el qual es perllongà fins als temps moderns. I que, a més, el budisme també és la religió majoritària, per exemple, d’una república europea com és la República de Calmúquia dins la Federació russa, a la riba NE de la mar Càspia. Fins al 1959 el dalai-lama era, a la vegada, el cap polític dels tibetans. Tendzin Gyatso (nascut el 1935), catorzè i actual dalai-lama, ha sotraguejat l’opinió mundial en declarar que està disposat a iniciar el procés per renunciar a les responsabilitats polítiques al capdavant del govern tibetà, a l’exili a la ciutat índia de Dharamsala des que el govern de la Xina va suprimir definitivament l’autonomia tibetana. Certament, des del 1642 els dalai-lama ostenten el poder temporal al Tibet. No és tracta, tanmateix, d’una dinastia de monarques hereditaris, sinó de la màxima magistratura personal d’un règim que és, per damunt de tot, teocràtic. El procés d’elecció del líder segueix unes pautes religioses: en morir un dalai-lama, els monjos —els lames— del Monestir Groc designen el següent líder espiritual (normalment un nen petit) que és la reencarnació de l’anterior. Durant l’interregne entre la mort d’un dalai-lama i la majoria d’edat del següent, el Monestir exerceix directament el poder designant un regent, alhora que s’ocupa de l’educació del futur cap espiritual i polític. El que ha proposat el dalai-lama és separar aquests dos processos. Em sembla una bona notícia. I sobretot, ajudarà a la causa nacional tibetana.

El dalai-lama va anunciar aquesta transcendent decisió durant la commemoració del 52è aniversari de la revolta tibetana contra la Xina: “Des dels anys setanta —va dir—he emfasitzat repetidament que els tibetans necessiten un líder, escollit lliurement, a qui jo pugui delegar el poder. Ara ha arribat el moment de posar en marxa aquesta idea”. Dit i fet, el pròxim 14 de març el Parlament tibetà iniciarà un nou període des sessions i el Dalai-lama proposarà la reforma constitucional per transferir l’autoritat política del Tibet a un líder triat lliurement. Per tant, si aquest desig es compleix, el Tibet esdevindrà una democràcia. Bé, el Tibet, no, perquè està sota el domini d’una dictadura comunista, però si més no el poder polític tibetà que viu a l’exili. La simpatia cap a la causa tibetana ha fet oblidar que l’ideal de llibertat anava associat a un anacronisme polític inacceptable: la teocràcia. Quan el 1989 el dalai-lama va rebre el Premi Nobel de la Pau es va obviar completament que el seu sistema polític no se sostenia amb els principis de la llibertat. És clar que hi havia un interès superior, advertir la Xina; però, desenganyem-nos, és com si li haguessin donat el Nobel a l’ayatollah Khomeynī abans de la derrota del xa el 1979. De fet, quan Khomeynī era a l’oposició molta gent feia cas omís de la càrrega teocràtica del seus discursos.

Que ara el dalai-lama s’hagi decidit a impulsar la implantació de mètodes democràtics per elegir el cap polític tibetà té un doble significat. Per una banda, normalitza la política d’un país que entre el 1912 i el 1950 va ser independent, tot i rebre un escàs reconeixement internacional. I d’altra banda, reforça i enalteix la causa tibetana contra la dictadura xinesa. La Xina ha reprimit els tibetans d’una manera ignominiosa. Durant la Revolució Cultural xinesa, per exemple, aquesta repressió es traduí al Tibet en una violenta acció anticlerical i una intensa colonització tendent a la desaparició de la civilització i de la cultura tradicionals. El govern xinès intentà contrarestar la influència del dalai-lama entre els tibetans entronitzant el panchen-lama (que és la segona autoritat del lamaisme) a qui va nomenar membre de l’Assemblea nacional xinesa. I tanmateix no se’n va sortir, perquè el panchen-lama també es va oposar el mètodes repressius xinesos. Des de llavors la identitat del Tibet es veu amenaçada per l’exili de nombrosos tibetans i per la colonització xinesa, induïda des de l’estat, del territori, però sobretot de la capital Lhasa. Que l’oposició tibetana contra la dictadura xinesa recolzi en principis democràtics crec que provocarà més simpaties per una causa justa com aquesta que el suport que li donen personatges con l’arxiconegut Richard Gere.

Publicat a elSingularDigital, 14/03/11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s