Home

JANUARY SERIES MANDELBAUM

Michael Mandelbaum, professor a la Johns Hopkins School of Advanced International Studies (SAIS) a Washington D. C. i autor del llibre Democracy’s Good Name: The Rise and Risks of the World’s Most Popular Form of Government, es preguntava en un article recent si Egipte podria esdevenir una democràcia de veritat. No és una pregunta trampa, senzillament és un interrogant pertinent. Si bé és cert que la dimissió de Hosni Mubàrak com a president egipci ha obert la porta a una transició política, això no vol dir que porti directament a la democràcia. No es tracta tampoc d’arribar a una conclusió contrària perquè sí. Però és evident que obrir un període de transició no predetermina el futur. Admed Shafig, l’actual primer ministre egipci, ha declarat que “el govern tornarà els seus drets al poble i lluitarà contra la corrupció”. Tant de bo! Perquè la corrupció és un dels grans problemes d’Egipte i de molts altres estats de la zona, incloent-hi l’Autoritat Nacional Palestina.
Diu Mandelbaum que la democràcia és una forma híbrida de govern, una fusió de dues tradicions polítiques diferents. La primera és la sobirania popular, el govern del poble, que s’exerceix a través d’eleccions. La segona, més antiga i igualment important, és la llibertat. I la llibertat només esdevé plena quan es manifesta en tres aspectes: en la política, que pren la forma dels drets individuals en la llibertat d’expressió i d’associació; en els valors, que implica també la llibertat de culte; i, finalment, en l’economia, que es materialitza en el dret a la propietat. És la recepta clàssica liberal des dels temps de la revolució anglesa del segle XVII contra l’absolutisme reial dels Stuart i la intransigència de l’Església episcopal. Ara bé, la democràcia sense eleccions lliures no és un sistema de llibertats real. Moltes dictadures engiponen un simulacre d’eleccions per a legitimar-se (a l’Espanya franquista, sense anar més lluny) i no per això són una democràcia. Caldrà deixar que passi el temps per a determinar on aboca la revolta dels joves egipcis.
Té raó Francesc-Marc Álvaro quan diu, referint-se a l’actitud occidental davant les revoltes nord-africanes, que ens agraden els relats fàcils. I tanmateix, les transicions democràtiques no són iguals arreu ni són sempre de vellut. La velocitat és variable, doncs. L’èxit o el fracàs de las transicions en el món àrab dependrà –i en aquest sentit coincideixen Álvaro i Mandelbaum– de la profunditat i la substantivitat del canvi democràtic. Per valorar-lo ens caldrà, però, alguna cosa més que el raonament que cap en una piulada de Twitter.

Publicat a El Temps, núm. 1393, 22/02/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s