Déjà vu

Josep Pla va escriure que Catalunya vivia en una perpètua “crisi d’autoritat”. Parlava, sobretot, de l’arrelament de l’individualisme i del mal govern que empenyia el poble cap a l’anarquia: “El poble català, que, de l’autoritat, només n’ha conegut un burocratisme sovint dissolvent, generalment ignorant, sempre foraster, viu enmig d’una anguniosa incomoditat, sense confort polític.” La crisi institucional que es va viure a Catalunya arran de la mort d’Enric Prat de la Riba, l’1 d’agost de 1917, també va comportar un estat d’esperit com el que va descriure Pla. Certament, la mort del “Gran Català”, com l’anomenaven els seus seguidors, va … Continua la lectura de Déjà vu

Javier Cercas i el mite de la transició

Sóc dels que no entenen per què hi ha qui celebra d’una manera desmesurada Anatomía de un instante (2009), de Javier Cercas. No parlo del valor literari de l’obra, prou bo pel meu gust, sinó del que explica en aquesta crònica del que fou el 23-F. De la tesi que defensa, en definitiva. Això mateix em va passar amb un altre llibre seu: Soldados de Salamina (2001). Una de les claus de l’èxit de Cercas és que escriu bé, mentre que, per norma general, els historiadors professionals no saben escriure. I si en saben, sovint escriuen dirigint-se als col·legues, a … Continua la lectura de Javier Cercas i el mite de la transició

Per què van matar Salvador Puig Antich?

El periodista Jordi Panyella acaba de publicar el llibre Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial). Al cap de quaranta anys de l’execució del jove anarquista català, les circumstàncies de la seva detenció, procés i execució encara no són clares. Aquest nou llibre aporta testimonis inèdits fins ara que demostren que el sumari de Puig Antich va ser un muntatge policial. Un dels testimonis és de qui va llegir el sumari al judici. Ara revela que es van ocultar documents.  Un altre dels testimonis clau és el de dues infermeres de l’Hospital Clínic que van atendre Puig Antich de les … Continua la lectura de Per què van matar Salvador Puig Antich?

La història, ara que en parlen

Enguany estem de celebració. I no em refereixo tan sols al fet que la majoria parlamentària ens hagi convocat a les urnes el 9 de novembre, sinó perquè aquest 2014 es commemora el centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya i el tricentenari d’una derrota que estava cantada, sobretot després que el 1711 ens abandonés el rei que defensàvem i que el 1713 ho fessin els aliats anglesos. La derrota va ser heroica, ja ho sabem, i tràgica, perquè vam perdre les Constitucions i es va voler arraconar la llengua, encara que, com va escriure Pierre Vilar en … Continua la lectura de La història, ara que en parlen

El PSC i el 1714

El procés d’involució política del PSC és esgarrifós. A poc a poc es va situant en el front del no a tot, que fins ara era patrimoni tan sols del PP i de C’s. Aquest cap de setmana n’ha donat una nova mostra en no assistir al sobri i emotiu acte que va posar en marxa des de la Seu Vella de Lleida els actes del Tricentenari dels fets del 1714. Diuen les cròniques que no hi va assistir cap diputat socialista, llevat, és clar, de l’alcalde de Lleida, que també és diputat. Àngel Ros, doncs, va esdevenir així el … Continua la lectura de El PSC i el 1714

Per dignitat, també

L’any 2004 vaig donar la conferència L’exacerbació dels esperits. Liberals i conservadors davant el catalanisme a la universitat nord-americana de Duke. Hi vaig començar indicant que el coronel Vicenç Guarner, el sotssecretari de la conselleria de Defensa el 1936, es queixava en l’apèndix del llibre Espanya davant Catalunya —el títol original alemany del qual era substancialment diferent:Catalonien gegen Spanien (Catalunya contra Espanya)—, que l’autor d’aquella obra, l’austríac Anton Sieberer, incorregués en l’error de subratllar la pretesa inhibició catalana durant la Guerra Civil. Guarner advertia que no era estrany que un estranger opinés d’aquella manera ja que aquell era el sentir de molts espanyols no catalans … Continua la lectura de Per dignitat, també

Contra la involució, l’entesa de la llibertat

El PP de Mariano Rajoy fa temps que aplica polítiques d’involució en tots els àmbits. Gairebé cada setmana el govern dels conservadors dóna a conèixer una nova idea regressiva, com ara l’informe de reforma administrativa de l’estat que reclama suprimir òrgans de poder i de gestió de les autonomies o bé la nova llei de seguretat ciutadana, batejada com a “llei Fernández”, que restringeix drets bàsics, i un llarg etcètera. El PP de Mariano Rajoy es planteja una reforma de l’estat per retornar a la vella i oligàrquica Espanya del segle XIX, dominada per liberals i conservadors en el marc … Continua la lectura de Contra la involució, l’entesa de la llibertat

Sí + Sí

L’ acord assolit pels partits compromesos amb el dret a decidir és intel·ligent, perquè, d’entrada, preserva la unitat de la majoria de forces polítiques catalanes. Fins i tot el PSC podria haver assumit aquesta fórmula si no s’hagués precipitat als braços d’un PSOE immobilista. Perquè, vejam, per què no es pot consultar el poble sobre el seu futur? La deriva conservadora del socialisme espanyol i català fa feredat. Ara: sóc dels que creu que una cosa és l’aparell del partit i el munt de càrrecs municipals als quals els uneix un anticatalanisme que, incomprensiblement, regalen a CiU i ERC, i una altra els electors socialistes, que … Continua la lectura de Sí + Sí

El crepuscle partidista: PSC, CiU i ERC

El procés d’autodeterminació català provoca molta bilis. No hi ha marxa enrere, però. L’estratègia de la por no podrà impedir que hi hagi un abans i un després d’aquest combat de Catalunya per la sobirania. A poc a poc es va desbrossant el camí i tot és fa més evident, sobretot amb relació al capteniment dels partits i els líders polítics. Com he dit un munt de vegades, malgrat que no milito en cap partit polític, la democràcia parlamentària es basa en un sistema de partits. I això és bo, perquè així s’assegura, com reclamava el gran liberal humanista Isaiah … Continua la lectura de El crepuscle partidista: PSC, CiU i ERC

Lliçons del “Tefló Tony”

Rosa Massagué, que va ser corresponsal de premsa a Londres, el 2007 va escriure un llibre sobre Tony Blair i el llegat que havia deixat després de deu anys com a primer ministre. El balanç de la periodista sobre Blair no era precisament gaire falaguer. Li retreia, sobretot, haver assumit alguns dels plantejaments que havien fet famosa Margaret Thatcher en aspectes tan sensible com la seguretat, la protecció social, les privatitzacions o el bel·licisme, l’expressió màxima del qual va ser la guerra de l’Iraq, fangar del laborisme britànic. Tanmateix, Blair va encarnar, gràcies al seu gran ideòleg, el sociòleg Anthony … Continua la lectura de Lliçons del “Tefló Tony”