Els Badia i l’excepcionalitat catalana

El dia 7 de juny, l’amic Fermí Rubiralta va publicar a l’Avui una rèplica al meu article, publicat al mateix diari el 30 de maig, sobre els germans Badia i la inconveniència d’homenatjar-los avui dia. És lògic que aquest professor de la Universitat del País Basc hagi volgut dir-hi la seva, atès que és autor del llibre Miquel Badia. Vida i mort d’un líder separatista (Fundació Josep Irla, 2011) i, a més, és un bon coneixedor del període i dels grups nacionalistes radicals. Tanmateix, els arguments de Rubiralta no acaben de donar resposta al conflicte ètic que jo plantejava. Té raó Rubiralta quan … Continua la lectura de Els Badia i l’excepcionalitat catalana

El PSC i la centralitat política

El cicle electoral que va començar el 28-N i que acabarà l’any vinent amb les eleccions a Corts ha capgirat la política catalana. Des d’aquell 2003 en què el rampant tripartit celebrava que el poder de CiU hagués quedat reduït a l’Ajuntament de Sant Cugat fins ara, el canvi és radical. Com va confessar amb lucidesa postmortem Josep-Lluís Carod-Rovira, la pretensió de reduir —i en el cas d’ERC, de substituir— la coalició nacionalista al no-res ha fracassat. I tant! I no ho dic tant per l’actual però enganyosa acumulació de poder de CiU en tots els àmbits, nacional i local, sinó perquè … Continua la lectura de El PSC i la centralitat política

La supèrbia de Carod-Rovira

Josep-Lluís Carod-Rovira és un polític superb. Tothom que l’hagi tractat una mica sap perfectament que està ben pagat d’ell mateix. L’última mostra és l’article que va publicar ahir a l’Avui, en el qual s’atribueix en exclusiva la recuperació electoral d’ERC. Ni una sola paraula, per exemple, del paper que va tenir Àngel Colom en la transformació d’ERC i de l’independentisme lligat a l’MDT —i a la violència política— que tendia a imitar l’esquerra abertzale. I ni una sola paraula, tampoc, sobre la conspiració contra Colom (qui, tot cal dir-ho, també va equivocar-se) que va encimbellar Carod al capdamunt d’ERC amb … Continua la lectura de La supèrbia de Carod-Rovira

Ideologia i coneixement. Resposta a un lector

Llegeixo una carta a l’Avui de Ferran de Tost sobre l’article que vaig publicar en aquest mateix diari el 30 de maig sobre l’homenatge als germans Badia. Com passa sovint amb els alumnes de la facultat, el senyor De Tost posa per davant l’opinió al coneixement. D’entrada perquè relaciona el que vaig explicar dels germans Badia amb una adscripció ideològica amb la qual no em sento identificat de cap manera. Més encara quan en el mateix article em declarava explícitament socialdemòcrata i independentista. Però és que, a més, si bé és anacrònic jutjar el passat amb ulls del present, també … Continua la lectura de Ideologia i coneixement. Resposta a un lector

Sobre l’homenatge als germans Badia

No fa gaire vaig generar una petita polèmica per una piulada meva al Twitter en veure dos joves uniformats a la manera dels Escamots d’Estat Català (és a dir, amb la camisa verda, per bé que a la fotografia em va semblar que era marró clar, i els corretjams de cuiro que donaven el toc militaritzat que tenien) en l’homenatge als germans Badia. Exactament vaig escriure: “Un grup ha homenatjat els germans Badia i els feixistitzants Escamots. És com homenatjar les Patrulles de Control. Una colla d’assassins”. A partir d’aquell moment vaig rebre tota mena d’insults i amenaces, que és … Continua la lectura de Sobre l’homenatge als germans Badia

La política, el coneixement i la universitat

Molt Honorable President Artur Mas, Molt Honorable President Jordi Pujol, Honorables consellers i exconsellers, Rectora Magnífica, senyores i senyors. A molts llocs del món la política i l’esfera acadèmica no es donen l’esquena. Al contrari, estableixen una estreta col·laboració. Afortunadament, els diré. Almenys per a mi. A més, en algunes tradicions polítiques, especialment en l’anglosaxona, hi ha acadèmics que han travessat la frontera per passar a l’arena política. Els puc citar casos ben significatius, com ara l’economista John Kenneth Galbraith que fou ambaixador dels EUA a l’Índia alhora que era un dels principals assessors del president Kennedy; Ralf Dahrendorf, que … Continua la lectura de La política, el coneixement i la universitat

La teoria del càncer. Ciutat i usos

Quan Pasqual Maragall era l’alcalde de Barcelona (1982-1997), un dels seu col·laboradors em va explicar una sucosa teoria amb relació a la regeneració del centre de la ciutat. Aleshores jo vivia al carrer Guifré, entre els carrers de Joaquim Costa i Ferlandina, just davant d’una antiga fàbrica d’espardenyes que ara és el taller d’un artista plàstic. Des de molt abans, però, el Casc Antic era el meu hàbitat natural. He tingut casa al carrer de l’Hospital i al carrer d’en Roca, i durant força anys vaig fer classe de català per adults al carrer d’Avinyó per encàrrec de l’Associació de … Continua la lectura de La teoria del càncer. Ciutat i usos

Alex Salmond

Què explica la victòria esclatant de l’SNP a les darreres eleccions escoceses? No hi ha un factor únic, però segurament hi ha influït, i molt, el lideratge fort (en el sentit anglès que hi dóna Joseph Nye) d’Alex Salmond, el primer ministre escocès. Nascut a Linlithgow el 31 de desembre del 1954, la carrera política de Salmond arrenca el 1987 quan va ser elegit diputat per la circumscripció de Banff i Buchan, escó que va ocupar fins el 2010. Des del 1990 dirigeix l’SNP amb una orientació, diguem-ne, socialdemòcrata. Salmond, llicenciat en economia i història, és un personatge curiós, perquè … Continua la lectura de Alex Salmond

Amnistia Internacional i els drets de les dones musulmanes

Ja fa temps que em cansen les actituds, diguem-ne, políticament correctes. L’últim sobresalt en aquest sentit és l’opinió expressada per la coordinadora d’Amnistia Internacional a Catalunya (AI) Imma Guixé, en presentar l’informe anual 2011 sobre la situació dels Drets Humans al món i, en concret, a Espanya. Segons va dir la senyora Guixé en la presentació pública d’aquest informe, la prohibició del burca i el nicab en els espais públics d’alguns municipis catalans, com Lleida o el Vendrell, viola els drets fonamentals de la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa. Caram! I tot seguit va afegir, per dotar de més raó —i dramatisme— al … Continua la lectura de Amnistia Internacional i els drets de les dones musulmanes

La segona mort de Vicens Vives

Ara que ja ha passat gairebé un any des de la commemoració del centenari del naixement (1910) i del cinquantenari de la mort (1960) de Jaume Vicens Vives, potser ja és hora de certificar d’una vegada que el seu llegat polític és mort. L’esperit renovador de l’insigne historiador és innegable des d’un punt de vista historiogràfic. Va saber ser un home cosmopolita a desgrat del context polític en què va haver de desenvolupar la professió. Això és més que evident. Era un home excepcional, sí, però no va sorgir per generació espontània. El van precedir altres homes excepcionals, historiadors o … Continua la lectura de La segona mort de Vicens Vives