Les dones i el Barça

Si servidor fos dona no hauria acceptat la invitació del FC Barcelona per seure a la Llotja del Camp Nou dissabte passat. La iniciativa dels dirigents barcelonistes d’invitar 147 dones a la Llotja com una forma de commemorar —ells en van dir homenatjar— per avançat el Dia de la Dona Treballadora, que s’escau el 8 de març, és un cop d’efecte i prou. Primera pregunta, doncs. Per què aquest peculiar “homenatge” no es fa el dia que toca? El 8 de març el Barça té, precisament, un important partit contra l’Arsenal i l’impacte d’una acció reivindicativa com aquesta s’hauria multiplicat … Continua la lectura de Les dones i el Barça

Joan Colomines i Puig, mi padre

No recuerdo qué día era del mes de diciembre de 1970 pero lo tengo grabado en la memoria. Mis hermanos y yo estábamos sentados en el sofá del comedor del piso de la calle Aragón cuando mi padre entró, un poco agitado, reclamándonos atención por lo que estaba ocurriendo fuera. Resultaba que el 3 de aquel frío mes de diciembre se había empezado en la ciudad de Burgos el juicio sumarísimo contra dieciséis miembros de la organización terrorista ETA acusados del asesinato de tres personas. No volví a ver a mi padre tan indignado hasta el golpe de Estado que … Continua la lectura de Joan Colomines i Puig, mi padre

Hilari (Ernest) Raguer. Monjo i historiador

El pare Hilari Raguer i Suñer, de nom baptismal Ernest, va néixer a Madrid el 1928, però al cap d’un any ja era a Barcelona, on va créixer. Es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona i el 1954 va ingressar al monestir de Montserrat. Al cap de sis anys, el 1960, va ser ordenat sacerdot. Quan se li pregunta què va ser primer, si la vocació religiosa o la vocació com a historiador, respon sense vacil·lar: «abans que res sóc monjo». Diu el pare Hilari (Ernest) Raguer que després de la vaga de tramvies del març de … Continua la lectura de Hilari (Ernest) Raguer. Monjo i historiador

Josep R. Llobera

El dijous de la setmana passada, els ulls se’n va clavar en una necrològica publicada a La Vanguardia que deia així: “Josep R. Llobera Plana. Catedràtic d’Antropologia University of London. Ens ha deixat el 4 de desembre, a Londres. La teva esposa, Ann MacLarnon; les teves germanes, Mary, Tere i Carme; cunyats, nebots i família ho fem saber als amics i coneguts. El teu arrelament a Rocafort de Queralt, el teu esperit lliure i crític ens acompanyarà sempre”. Em vaig quedar astorat. No és que no sabés que el professor Llobera estava delicat de salut, el que em va sobtar … Continua la lectura de Josep R. Llobera

La visita papal

Si 2.319 periodistes han seguit des de Barcelona la visita del papa Benet XVI en representació de 327 mitjans de comunicació, és obvi que aquest viatge papal s’ha convertit en un fenomen social de grans proporcions. Tothom sap que la Sagrada Família és, com a edifici, una atracció mundial, atès que dia rere dia, com és fàcil de constatar, una gernació de gent va a visitar-la i a admirar-la. Ahir, a més, unes 250.000 persones van seguir en directe la presència del Papa a Barcelona per celebrar la missa de dedicació del temple gaudinià. En fi, que el viatge del … Continua la lectura de La visita papal

Boixareu i el Foment: un empresariat que revifa

“Anoche se reunieron las Juntas directiva y consultiva del Fomento del Trabajo Nacional con objeto de enterarse de las bases para el concierto económico que el presidente de aquella sociedad, señor Rusiñol, sometió á su aprobación. Dichas bases fueron aprobadas por unanimidad. Esta noche se dará lectura de las mismas en la reunión general que ha de celebrarse y en la que darán explicaciones acerca de ellas los señores Pasarell y Mas Yebra, corriendo el resumen á cargo del señor Rusiñol. Mañana los cinco presidentes de las sociedades económicas las entregarán á los diputados de esta región á fin de … Continua la lectura de Boixareu i el Foment: un empresariat que revifa

Les universitats catalanes i els rànquings de qualitat

Des del 2005, el Times Higher Education i QS publicaven una llista conjunta per comparar la qualitat i la competitivitat de les universitats de tot el món. Enguany, però, cadascú ha publicat la seva llista. La setmana passada es va donar a conèixer el rànquing QS de les universitats millors del món, el qual ha provocat un cert enrenou. A partir de les entrevistes fetes a 9.000 professors i investigadors universitaris, aquest rànquing avalua, a diferència d’altres que també tenen molt de prestigi (el Shanghai i el weometrics), la qualitat de la investigació i de la docència, la ràtio alumne-professor, … Continua la lectura de Les universitats catalanes i els rànquings de qualitat

Una anècdota reveladora

He aprofitat aquest estiu per llegir el llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’editorial A Contravent, de Quim Torra. L’obra és un compendi de les vivències del veterà Albert Manent com a director general del Departament de Cultura en els primers governs del president Jordi Pujol. Concretament, del 1980 al 1988. Hi aborda la tasca de tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer. Mentre llegia els primers capítols d’aquest llibre tenia la sensació que alguna cosa no quadrava del tot. Manent explica que l’estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de … Continua la lectura de Una anècdota reveladora

La dictadura de la indiferència

Josep Ramoneda acaba de publicar Contra la indiferència (Galàxia Gutenberg), un llibre en el qual denuncia una paradoxa de la societat actual: vivim un dels moments més alts quant a la llibertat d’expressió, almenys en els indrets de les democràcies consolidades, i, en canvi, la majoria de les idees cauen en el buit. Ramoneda creu que aquest marc de desil·lusió és conseqüència de l’escepticisme i la por que van seguir a la caiguda dels totalitarismes redemptors, però, sobretot, al fet que els anys 80 va arrencar el procés d’hegemonia de la dreta, amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher com a … Continua la lectura de La dictadura de la indiferència

I mentrestant, què?

  L’Avui d’ahir (05-09-10) va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què. Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il·lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. … Continua la lectura de I mentrestant, què?