Home

Joaquimboixareu-1913

“Anoche se reunieron las Juntas directiva y consultiva del Fomento del Trabajo Nacional con objeto de enterarse de las bases para el concierto económico que el presidente de aquella sociedad, señor Rusiñol, sometió á su aprobación. Dichas bases fueron aprobadas por unanimidad. Esta noche se dará lectura de las mismas en la reunión general que ha de celebrarse y en la que darán explicaciones acerca de ellas los señores Pasarell y Mas Yebra, corriendo el resumen á cargo del señor Rusiñol. Mañana los cinco presidentes de las sociedades económicas las entregarán á los diputados de esta región á fin de que puedan llevarlas á las Cortes y hacer una campaña con objeto de lograr lo que en ellas se propone. Después de la reunión se harán públicas dichas bases.” Aquesta era la informació que donava La Vanguardia del 30 de novembre de 1899. Des del juliol d’aquell mateix any Catalunya vivia una conjuntura agitada. Les restriccions pressupostàries anunciades pel ministre d’Hisenda espanyol, Raimundo Fernández Villaverde, que s’acompanyaven de la proposta de pujar els impostos, va provocar la reacció contrària del món empresarial català. La protesta donà lloc a l’anomenat Tancament de Caixes que va promoure la Lliga de Defensa Industrial i Comercial que presidia Sebastià Torres i Planas. Aquest no és el lloc per explicar com va anar tot aquell moviment, però potser sí que convé que en destaqui una de les conseqüències: la dimissió de qui llavors era alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, i la dimissió, també, del ministre de Gràcia i Justícia del govern Silvela, el català Manuel Duran i Bas, que era un gran defensor del dret civil propi. La desobediència fiscal dels empresaris i botiguers catalans va provocar, doncs, una crisi política i, sobretot, va donar ales a la defensa del concert econòmic per part de la societat civil del moment i, en especial, com queda clar en la notícia reproduïda més amunt, pel Foment del Treball, l’associació empresarial catalana fundada el 1889. Som a les albors de la reorganització del catalanisme polític decimonònic.

El pas que va de la desobediència fiscal a l’arrencada del nou catalanisme polític es va aturar, d’entrada, en una “estació” situada a mig camí, per dir-ho a la manera del subtítol del llibre Dret a decidir. Estació concert (Editorial Base) del qual és autor el diputat Francesc Homs i que es presentarà el proper dia 22. El concert econòmic va ser assumit per la burgesia catalana com l’única solució per desfer-se de l’ofec fiscal que patien. És ben sabut que aquella reclamació no va arribar mai a quedar satisfeta, però els efectes polítics que va tenir aquella actitud decidida són innegables. I un d’aquest efectes va ser que el món empresarial català va comprometre’s amb el país i amb la política del país: els empresaris van entendre que o s’abraçaven al catalanisme o bé estaven abocats al no-res. Tothom sap que aquell moviment de protesta i de desobediència civil va concretar-se en la formació d’una candidatura catalanista anomenada dels “Quatre presidents”. Se sustentava en una mena de fusió entre el vell regionalisme proteccionista que evolucionava i els joves nacionalistes, encapçalats per Enric Prat de la Riba, que volien deixar enrere el romanticisme apolític renaixentista. En fi, el resultat és conegut: els quatre representants de la candidatura catalanista (Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres, protagonistes del Tancament de Caixes) van obtenir la majoria i l’acta de diputat a Corts, mentre que la minoria es repartia els escons sobrants entre dos destacats republicans (Alejandro Lerroux, Francesc Pi i Margall) i el dinàstic Pere G. Maristany.

M’he deixat anar pel pendent de la història perquè avui dilluns se celebren les eleccions per escollir el nou president de la patronal Foment del Treball i la nova junta directiva de l’entitat. Hi ha dues candidatures, la renovadora que encapçala Joaquim Boixareu s’enfronta a la continuista que dóna suport a Joan Rosell. Per bé que a Rosell li fa costat Antoni Abad, de la Cecot, que no es talla ni un pèl i diu coses com ara que des de la “Cecot reiterem que volem i necessitem el concert econòmic”, em fa l’efecte que rere de cada projecte hi ha visions distintes del que ha de ser aquest país. Boixareu representa una fornada de joves empresaris, agrupada en la influent entitat que ell mateix presidia fins fa ben poc, FemCAT, i que ara presideix el director general del RACC Josep Mateu, que no té cap complex a autoqualificar-se de catalanista. M’és ben dit, aquests joves capitans d’indústria han assumit, com els empresaris del tombant del segle XIX al XX, que els cal ser explícitament catalanistes per donar consistència a les seves propostes de modernització econòmica. Com aleshores, doncs, l’única sortida és el catalanisme polític, tant renovat com es vulgui, perquè lideri la recuperació econòmica de Catalunya i reclami el dret a decidir sense les típiques fogonades electoralistes ni les pors pròpies de les velles elits d’aquest país, que no han estat especialment valentes en tots aquests anys. Potser és per això que intueixo que avui la candidatura de Boixareu no aconseguirà d’imposar-se. Tant de bo m’equivoqui. Però no hi farà res, el camí ja estarà encetat i el canvi serà inevitable.

Publicat a elsingulardigital.cat, 17/10/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s