Autòpsia incompleta

L’últim llibre de Javier Cercas, Anatomía de un instante (Mandadori) té 463 pàgines. És un llibre atractiu, entre l’assaig i la història, que segueix l’estela d’un gènere que Francesc-Marc Álvaro va aplicar brillantment a Els assassins de Franco (Ed. 62, 2005), un retrat impecable de la generació protagonista de la transició. Álvaro va ser, doncs, pioner i va rebre unes crítiques ferotges. Veurem com és rebuda aquesta indagació de Cercas del laberint que fou el 23F, atès que aquest assaig històric és tan interpretatiu com ho era el d’Álvaro. El plantejament de Cercas és ben trobat, perquè arrenca de l’escena … Continua la lectura de Autòpsia incompleta

Vilafranca com a metàfora

Des d’aquest dilluns, i per primera vegada en 30 anys d’ajuntaments democràtics, el PSC no governa a Vilafranca del Penedès. Els 8 regidors de CiU, el regidor d’ERC i els 2 que té la CUP van votar a favor de la moció de censura presentada pels nacionalistes i es van imposar als 8 vots en contra del PSC i al vot també contrari del regidor d’Iniciativa. Pere Regull, nou alcalde i líder de CiU, va explicar que van prendre aquesta decisió per una “falta de confiança amb la gestió de l’equip de govern municipal”. La qüestió és que els socialistes … Continua la lectura de Vilafranca com a metàfora

Pallassades polítiques

Malgrat l’opinió de determinats diletants reaccionaris que escriuen amb ganes de crear l’escàndol en una societat que s’escandalitza per ben poc, és evident que l’última ocurrència de Silvio Beslusconi sobre els refugiats arran del terratrèmol és una pallassada de mal gust. Recomanar als gairebé 20.000 refugiats en rudimentàries les tendes de campanya que «s’ho agafin com un cap de setmana al càmping» és, senzillament, humor negre. Una pallassada pròpia d’un polític amb antecedents indecents, sobretot quan era amic i més o menys correligionari del socialista Bettino Craxi (1934-2000), que es va refugiar a la Tunísia dictatorial del general Ben Ali … Continua la lectura de Pallassades polítiques

No som una carpeta

Finalment, i després que algú li esgarrés els plans, Zapatero ha fet efectiu el relleu de diversos ministres. No són canvis insubstancials, perquè se’n va Pedro Solbes, el ministre d’Economia que no va saber preveure la crisi. És, per tant, un canvi que no ha sorprès ningú. La sorpresa és, si de cas, haver substituït Solbes per Elena Salgado, que, si bé és economista, no se li coneix una gran trajectòria en aquest camp. Més aviat és una servidora de l’Estat, amb ribets jacobins marcadíssims, com s’ha pogut comprovar mentre ha estat ministra d’Administracions Públiques. Llevat del canvi en la … Continua la lectura de No som una carpeta

Catalunya a Europa

Un cop conegut que Maria Badia serà la primera candidata del PSC a les llistes del PSOE per al Parlament Europeu, s’ha encetat una petita polèmica sobre què s’hi va fer a Europa. Deixin-me dir, d’entrada, que en això de les eleccions europees hi ha molt d’obscurantisme, començant pel fet que no s’acaba d’explicar del tot a qui es vota. Per exemple, a les eleccions del 2004, Raimon Obiols i Maria Badia eren els candidats dels PSC en les llistes del PSOE i per això ocupaven els llocs 4 i 18, respectivament. Van ser elegits tots dos, però perquè el … Continua la lectura de Catalunya a Europa

Em vénen ganes de fugir

Ahir es van donar a conèixer els noms dels nous ministres. No auguren res de bo, llevat, si de cas, de la reformulació del ministeri d’Educació, que reincorpora les universitats a l’univers d’on no haurien d’haver sortit mai (ja veuran com en la pròxima remodelació del govern de la Generalitat passarà una cosa semblant, perquè la còpia en aquest sentit és d’escàndol). A més, la creació del nou ministeri de Coordinació Territorial, que ocuparà Manuel Chaves com a tercer vicepresident, no és precisament una bona notícia. Fa molt de temps que Chaves marca el ritme del desenvolupament autonòmic de l’Estat. … Continua la lectura de Em vénen ganes de fugir

Vidres, manifestacions i intransigències

Escric aquest article al bar del Kingsway Hall Hotel, a Londres, on sóc per assistir al congrés anual de l’Association for the Study of Ethnicity and Nationalism (ASEN) amb el professor Ivan Serrano-Balaguer, docent, també, de l’Àrea d’Estudis Nacionals i Identitaris de la UOC. Abans de posar-me a escriure, veig que arriba una furgoneta, seguida d’un gran camió que tragina tota mena d’andròmines. De seguida les descarreguen, i en un tres i no res els operaris es posen a tapar la façana de vidre de l’hotel amb unes plaques de fusta, com les que posen en algunes obres quan encara … Continua la lectura de Vidres, manifestacions i intransigències

Bon cop… de porra!

Quan jo era petit i el dia de Sant Jordi anava al Palau de la Generalitat de la mà del meu pare per veure l’exposició de roses que s’hi feia, sempre m’havien encuriosit aquells homes que portaven barret de copa, espardenyes blanques i una lluent botonada. El pare em deia que aquells senyors, alguns una mica panxuts, havien estat la policia de la Generalitat republicana i que potser un dia ho tornarien a ser. Jo, que el dia de l’enterrament de la meva àvia materna, la freda tarda del 31 de gener de 1964, vaig veure arribar el pare des … Continua la lectura de Bon cop… de porra!

Els anti-Bolonya i la democràcia

Arran del tancament de la Facultat de Geografia i Història a resultes dels incidents que hi van tenir lloc la setmana passada, va encetar-se una debat entre professors sobre què representava aquella decisió. Servidor també va participar-hi perquè em vaig quedar astorat dels arguments que van exhibir alguns professors, contraris a la decisió de la degana, fins al punt de comparar la situació actual amb la franquista, quan els estudiants no tenien cap possibilitat d’expressar la seva opinió si no era mitjançant la protesta radical i, diguem-ho així, alternativa a l’statu quo universitari. La universitat franquista no era, evidentment, democràtica. Ara … Continua la lectura de Els anti-Bolonya i la democràcia

La resignació republicana

Segons un conseller republicà del govern Montilla, ara resulta que hem de resignar-nos davant el mal finançament que s’augura atès els reiterats incompliments de Rodríguez Zapatero. I aquest conseller ho diu sense empatxar-se, amb aquell cinisme que el caracteritza. I és que aprofita l’avinentesa per indicar que aquest o qualsevol altre finançament serà sempre un pedaç perquè la culpa és de l’oposició —de dretes, no cal dir— que va pactar l’Estatut amb Zapatero. Per què els republicans són sempre més exigents amb els nacionalistes catalans que no pas amb el federalistes a qui s’han encadenat perpètuament, els qual, a més, … Continua la lectura de La resignació republicana