Home

parlament-europeu-2030

Un cop conegut que Maria Badia serà la primera candidata del PSC a les llistes del PSOE per al Parlament Europeu, s’ha encetat una petita polèmica sobre què s’hi va fer a Europa. Deixin-me dir, d’entrada, que en això de les eleccions europees hi ha molt d’obscurantisme, començant pel fet que no s’acaba d’explicar del tot a qui es vota. Per exemple, a les eleccions del 2004, Raimon Obiols i Maria Badia eren els candidats dels PSC en les llistes del PSOE i per això ocupaven els llocs 4 i 18, respectivament. Van ser elegits tots dos, però perquè el PSOE va obtenir 25 eurodiputats. Però la gent que va votar-los també va votar, per exemple, Rosa Díez, que era la segona de la llista socialista (va ser eurodiputada fins al 2007), rere de Josep Borrell i per davant d’Enrique Barón. Amb Raül Romeva va passar el mateix, perquè el cap de llista era Willy Meyer, d’IU i del PCE. Alejo Vidal Quadras, del PP, era també el quart de la llista única dels populars.

Així doncs, els dos candidats catalans que realment es presentaven com a caps de llista a les eleccions del 2004 eren Bernat Joan, d’ERC, que va encapçalar la candidatura Europa dels Pobles i va ser eurodiputat fins al 2007, que és quan va cedir l’escó a Mikel Irujo, d’EA, i Ignasi Guardans, cap de llista de Galeusca-Pobles d’Europa, coalició que també va aconseguir un segon eurodiputat, el basc del PNB Josu Ortuondo. A pesar de les incògnites que encara cal aïllar per poder tenir clares les coses per a les eleccions del proper mes de juny (qui serà el primer candidat català del PP o quines seran les coalicions definitives d’ICV, ERC i CiU), el que sembla prou evident és que els únics caps de llista catalans seran (a l’espera del que faci ICV amb relació a IU) Oriol Junqueras i Ramon Tremosa. He volgut fer aquest repàs per fer evident que les eleccions europees són, per damunt de tot, estatistes i retraten a la perfecció els partits, diguem-ne, “nacionals” que deixen orfes a les nacions sense Estat.

Aquells que diuen que les eleccions europees no s’han de plantejar en termes de política catalana per tal de no traslladar a l’àmbit europeu “els nostres problemes” fan trampa. Evidentment que el Parlament Europeu ha de treballar per “millorar Europa”, però no hi ha cap Estat que deixi en mans del PSE o del PPE (els dos grups majoritaris a l’Eurocambra) la defensa dels “seus” interessos a Europa. Per què els catalans hem de ser més papistes que el Papa? Doncs a la radiografia del que he plantejat anteriorment em remeto. No serà que hi ha qui està al servei dels interessos d’un altre més que no pas dels propis? No passa res si és així, perquè cadascú té els referents nacionals que vol tenir, però valdria la pena de deixar-ho clar d’entrada, oi? L’exemple dels 25 diputats socialistes catalans integrats al grup del PSOE al Congrés és claríssim en aquest sentit. No poden trencar la disciplina de vot del grup al qual pertanyen perquè, a més que els multarien, el seu projecte nacional és, com a molt, federal, sense que això vulgui dir restar ni un gram de sobirania a Espanya. Vull dir que, a parer meu, per als socialistes catalans actuals l’autonomia catalana és administrativa i simbòlica més que no pas nacional, perquè la nació s’encarna a una altra banda.

I la lògica que regeix per a Espanya és la que guia la seva política europea. L’Europa que s’està construint es recolza en els Estats (que no són tan morts com s’ha dit fins ara) i ni el PPE ni el PSE fan res per aturar-ho. Al contrari, fins al punt que les instàncies d’abast regional, per dir-ho en terminologia comunitària, han quedat en un no-res decebedor. I la prova d’aquest estatisme és que a la reunió del G-20 a Londres, la UE hi ha acudit de comparsa. El lideratge continua essent dels Estats. Sarkozy, Brown, Merkel o Berlusconi són dirigents europeus, és clar que sí; però no representen ni una veu harmònica ni única com la de Barack Obama respecte dels interessos dels EUA o Cristina Fernández dels argentins o Lula dels brasilers, si bé cap d’ells tampoc no pot dir que representi la veu comuna dels americans, dels sud o del nord.

Per tant, deixem-nos de romanços. Cal construir Europa, no cal dir-ho, però cal fer-ho des de la perspectiva del que és local. Del glocal, com es diu sovint. I per a nosaltres, els que som catalanistes i demòcrates alhora, això vol dir defensar Catalunya a Europa i contribuir a Europa des de Catalunya.

Publicat a eldebat.cat, el 09/04/09

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s