Home

23 F

L’últim llibre de Javier Cercas, Anatomía de un instante (Mandadori) té 463 pàgines. És un llibre atractiu, entre l’assaig i la història, que segueix l’estela d’un gènere que Francesc-Marc Álvaro va aplicar brillantment a Els assassins de Franco (Ed. 62, 2005), un retrat impecable de la generació protagonista de la transició. Álvaro va ser, doncs, pioner i va rebre unes crítiques ferotges. Veurem com és rebuda aquesta indagació de Cercas del laberint que fou el 23F, atès que aquest assaig històric és tan interpretatiu com ho era el d’Álvaro.

El plantejament de Cercas és ben trobat, perquè arrenca de l’escena que va tenir lloc el 23F a la tarda al Congrés dels Diputats, quan els guàrdies civils que acompanyaven el tinent coronel Tejero van esberlar el sostre de l’hemicicle amb ràfegues de metralladora mentre cridaven allò de “todo el mundo al suelo”. Només tres homes no van fer-ne cas: Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo. Aquest és l’instant que ha fascinat Cercas i que li ha servit per fer una acurada dissecció, l’anatomia figurada del títol, de l’embolic conspirador que va portar al 23F. De fet, és una autòpsia, perquè la gran majoria dels protagonistes o bé són morts políticament o bé ho són de veritat. Cercas analitza els morts amb una fe monàrquica una mica inaudita.

Quan anava per la meitat del llibre –que enganxa, malgrat el barroquisme estilístic propi d’un Umbral, posem per cas–, no parava de pensar que en aquell relat hi faltaven protagonistes. Aleshores vaig fer una cosa que faig ben poques vegades, que és llegir el final. Volia comprovar si anava errat. I no, no hi anava. Certament, els únics damnificats de veritat d’aquella història, a banda de Suárez i de Gutiérrez Mellado, només hi surten d’esquitllada. Quan a les pàgines 77-78 Cercas resumeix quins grups conspiraven contra Suárez (o almenys els que ell creia que ho feien, per dir-ho a la manera cerquiana), ni PNB ni CiU no hi surten mencionats. Devia ser veritat, perquè en la proposta de govern provisional que havia preparat el general Armada no hi figurava cap nacionalista. Encara més, era previst que el Ministeri d’Autonomies i Regions l’ocupés el general Sáenz de Santamaria. Això vol dir, d’entrada, que ni Jordi Pujol ni Xabier Arzalluz ni Roca i Junyent ni Marcos Vizcaya (líders i portaveus parlamentaris, respectivament, del nacionalisme català i basc) no van participar del galimaties suïcida anterior al cop per contra del que van fer, per exemple, els socialistes, que eren menys ingenus que no els pinta Cercas. Aquell “Tranquil, Jordi, tranquil” del rei ja sabem com va acabar, oi? Del 23F, els nacionalistes van sortir-ne malparats. Oblidar-ho em sembla un excés, sobretot si l’autor és català.

Publicat a El Temps, núm. 1297, 23/04/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s