Home

anomalia-2025

En la presentació del projecte de nova seu de la Fundació CatDem que dirigeixo (la qual, per cert, inaugurem aquest vespre), l’amic Vicenç Villatoro va advertir a la concurrència de l’efecte La vida de Brian: “El Partit per l’Alliberament Popular de Judea té com a màxim enemic el Partit per la Llibertat de la Judea Popular”, va recordar el que fins aleshores era president de la Fundació amb una metàfora que volia destacar la pugna absurda entre correligionaris nacionalistes. El passat dissabte 18 d’abril, el senador mallorquí Pere Sampol, un dels líders històrics del PSM, em deia el mateix asseguts en una cafeteria del passeig marítim de Palma. Em sembla que ell els podria explicar millor que un servidor quines conseqüències negatives poden tenir per a un partit els purismes i les batalles campals.

Certament, la tendència a la divisió és un dels grans mals que afecten els que defensen la identitat nacional pròpia i el dret de decidir en tots els territoris de parla catalana. I d’això no se n’escapa ni el moviment cívic catalanista, que és caïnita fins a extrems ridículs, com s’ha pogut constatar en l’estèril i corsecant batalla interna de la PDD. Dividir és debilitar, però és que en el si del catalanisme sempre hi ha hagut qui s’ha sentit més atret per fer de justicier que de constructor. Per exemple, els que s’atorguen el dret de dir qui és de dretes i qui és d’esquerres són com els arnats rectors de poble que maldaven per preservar la fe catòlica amb la reconvenció d’aquells, els pecadors, que segons ells havien abandonat el recte camí. Oi que tothom coneix abrandats esquerranistes que són uns reaccionaris fins al moll de l’os? Si no els coneixen, millor per a vostès, però a la política catalana n’hi ha uns quants. I de ben destacats. Al final, l’únic remei que ens quedarà, si és que volem que la gent confiï de nou en la política, és que un dia destapem la doble moral de determinats perdonavides i les males arts d’aquells a qui ja no els queda ni la dignitat.

El primer que hem de fer, doncs, és desterrar l’efecte La vida de Brian. Perquè si la gran majoria dels nacionalistes tenen la sensació que el país no funciona, que el govern espanyol ens enganya i que l’única sortida és fer un pas endavant, malgrat la fatiga del moviment catalanista, la lògica diu que és completament suïcida atomitzar-lo encara més. Si ja és una desgràcia que una part dels independentistes es prestin a fer de minyones dels socialistes per una mena de pruïja baptismal esquerrana, no cal dir que encara seria pitjor estimular la dispersió. El nacionalisme espanyol no es dispersa mai quan es tracta d’assegurar les posicions. A Euskadi em remeto, però també a l’Ajuntament de Barcelona. Per què aquells nacionalistes que van blasmar tant el pacte del Majestic ara es queden tan amples anant de bracet amb Montilla i Hereu? Diguem-ho clar: on s’amaga el regidor Jordi Portabella? Per què els consellers independentistes són tan condescendents amb els enganys socialistes i els apuntalen perquè dominin en totes les institucions del país? Ens cal més moviment nacional que no pas faccions artificialment tintades, perquè el resultat ja sabem quin és: la derrota dels ideals d’alliberament nacional i la penúria social perquè el govern de Catalunya no vol enfrontar-se amb el govern germà d’Espanya. És la síndrome Euskadiko Ezquerra. Tots sabem, oi?, amb qui es va acabar fusionant l’any 1993 aquest grup que sortia del radicalisme abertzale violent. I oi que també sabem on va acabar situat nacionalment Mario Onaindia a pesar que l’any 1970 la dictadura franquista estigués a punt d’executar-lo per pertànyer a ETA? Per desgràcia, sempre és possible que de més verdes en madurin.

Així doncs, per inaugurar el futur cal deixar enrere l’efecte La vida de Brian i la síndrome Euskadiko Ezquerra, Al capdavall, a molts nacionalistes només ens separa allò que creiem que ens separa, perquè després resulta que en tots els actes patriòtics i en les demostracions cíviques que s’organitzen per reclamar el dret de decidir, un millor finançament o el que sigui referit a la identitat catalana, la infanteria o bé és independent o bé milita en partits que no tenen vincles amb Madrid. Ens entenem, oi? Per què, doncs, no fem coincidir la massa popular que sosté la reivindicació nacional amb la gestió del poder? La contradicció entre el fet que els nacionalistes siguin els que sostinguin la reivindicació mentre que els que caminen en la direcció contrària manin va resumir-la molt bé Francesc-Marc Álvaro a l’article No va de cine ni de lengua (La Vanguardia, 9/3/09). Hi explicava la trucada que va rebre del secretari de Cultura del govern Montilla comminant-lo a defensar la proposta d’Esquerra sobre les quotes lingüístiques al cinema. Deia Álvaro: “Sería más útil que [Eduard] Voltas tratara de convencer a otros opinadores, autodenominados ‘progresistas’, empezando por aquellos que todavía escriben y hablan como si CiU siguiera gobernando la Generalitat“. Té raó Álvaro: cal acabar amb l’absurditat d’haver de demanar auxili als que els socialistes consideren “crosta” nacionalista per defensar allò que el tripartit i els seus adlàters no estan disposats a reclamar de veritat, més enllà de dramàtiques i agòniques gesticulacions teatrals sobre possibles desafeccions i coses així. Ras i curt, els socialistes catalans no tombaran mai un govern socialista espanyol ni pel finançament ni per res. Si a Espanya manés el PP i estiguéssim com estem, la cridòria contra la “dreta espanyolista” se sentiria fins al cel. Hi ha pecats que són més pecats segons qui els comet. Aquest és l’engany dels socialistes.

I entretant, a cada bugada perdem un llençol. Ara que el nou govern espanyol ens indica que Rodríguez Zapatero s’ha desfet de l’Espanya plural per reivindicar la cohesió territorial en clau regionalista espanyola i no pas plurinacional, als nacionalistes catalans no ens queda més opció que aplegar-nos rere un moviment nacional potent, transversal, i per tant on càpiguen sensibilitats ideològiques diverses, amb la intenció de promoure la defensa dels drets nacionals i, en primer lloc, el dret de decidir. No es tracta de fer agitació merament nacionalista, sinó de treballar per crear una majoria social que reclami que aquest país nostre torni a funcionar. I la traducció d’això és aconseguir un govern nacional fort que no depengui del bipartidisme espanyol. Només així podrem contenir el neocentralisme que es veu a venir.

Publicat a l’Avui, el 27/04/09. Il·lustració: Jaume Batlle.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s