Home

macià

L’Avui del diumenge 19 d’abril reproduïa una entrevista amb Josep-Lluís Carod-Rovira, el titular de la qual era taxatiu: «Esquerra no potser un moviment patriòtic sense ideologia». L’endemà, el mateix diari era també taxatiu sobre les intencions del líder de l’oposició «Mas crida CDC a liderar un moviment patriòtic». No hi ha dubte que les estratègies de l’un i de l’altre caminen en direcció ben oposada. Mentre que el vicepresident de la coalició governamental reclama puresa ideològica, a l’estil dels vells partits del segle passat, Artur Mas proposa aplegar el màxim nombre de patriotes per fer front a l’envestida neocentralista que arribarà de la mà del PSOE. Restar en comptes de sumar no és mai una bona recepta per assolir el triomf. El cel potser és per als purs, però normalment el poble habita al purgatori.

La direcció d’ERC no està mai per bromes, potser perquè tenen un lògica sectària que els aboca a condemnar les discrepàncies amb una virulència escandalosa. En fan una qüestió gairebé personal i tot. N’he tastat els efectes i sé de què parlo. Ara ho tastaran els senyors Carretero i Renyer. Sempre és el mateix. De moment, ja sabem que l’exconseller Carretero és de dretes (ho era quan estava al govern Maragall?) segons els molt socialistes (¡?) Ridao i Puigcercós. Ho deuen ser tant, de socialistes, que al final sempre acaben per interpretar el paper de Maria Auxiliadora del PSC contra la dreta que cada dia deu ser més nombrosa, atesa la nòmina que ells en fan. Del vicepresident no cal parlar-ne, perquè s’ha convertit en l’escuder del president Montilla amb més ganes que ningú.

Els confesso que sóc d’aquella mena de gent que està farta de tanta pompositat ideològica, sobretot quan aquestes adhesions posen en perill el moviment de reivindicació nacional. El moviment patriòtic català ha de situar-se més enllà de la dreta i l’esquerra, perquè sinó sempre caminarà coix, per bé que ha de recolzar en el poble si és que vol ser realment popular. Hi ha un passatge del discurs del president Francesc Macià per saludar la constitució del Parlament de Catalunya el 6 de desembre de 1932 que sempre m’ha agradat. És quan Macià apel·là a l’esperit patriòtic per reivindicar el prestigi i la institucionalització d’aquella Parlament recuperat:

«Em plau saludar-vos, honorables Diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats. Renascut l’esperit immortal de la nostra raça, pren possessió victoriosa d’aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra.

»Sentiu-la, la joia d’aquest moment! I, amb ella, la vostra responsabilitat, i la vostra glòria. Hi ha un poble alçat al voltant vostre. Escolteu la seva vibració! Recolliu els seus anhels! Realitzeu les seves esperances! !Res ni ningú no pot privar-vos, ara, de plasmar-li aquella Catalunya, que, salvant-lo de la inquietud del viure, el meni cap als ideals!

»Sou la lliure voluntat de la pàtria, sou, honorables Diputats, tot Catalunya en peu. Penseu que reprenem la història d’un poble justicier que no es vincla, d’un poble que no volgué reis, sinó prínceps, que “eren el primer entre iguals, elegits per ciutadans que, de dret, eren lliures”. És d’entre iguals, que vosaltres, el[e]gireu, ací, el Primer Ciutadà de Catalunya, i el seu Primer Govern.

»Som, per l’unànime voler del poble, en l’autèntic camí de les llibertats de Catalunya. Inclinem-nos en començar-lo davant els que el fressaren i no l’han pogut petjar. Fem-lo, entre tots, més ample i més segur. No donem un pas en fals, ni mai cap passa enrera. Que ens porti on el cor ens diu que vol anar Catalunya.

»I en aquest moment (pastat de tradició i de futur) en què anem a declarar obertes les Corts nostres, recullo, en la meva, tota la deu triomfan[t] del nostre poble, i amb aquestes primeres paraule[s] catalanes, consagro solemnement les llibertats de Catalunya.

»S’acosta l’hora, infants de Catalunya, s’acosta l’hora, obrers intel·lectuals i obrers manuals del camp i de la ciutat, s’acosta l’hora que aquest Parlament, format per catalans de pensa catalana, farà lleis també de pensa catalana i al mateix temps pensant en vosaltres».

És bonic, oi? El president Macià tenia com a ideari el sentiment patriòtic i poca cosa més. Però amb això en va tenir prou per esdevenir el líder que la Catalunya republicana necessitava. Seria un abús buscar-hi grans definicions ideològiques més enllà de la defensa aferrissada de la pàtria. I tanmateix, quan ell va pactar acceptar rebaixar l’Estatut de 1931, va haver de suportar que hi hagués qui gosés acusar-lo de traïdor. Paradoxes de la vida i del fonamentalisme independentista d’aleshores. Sempre hi ha qui només veu les impureses dels altres i no pas les pròpies i, entretant, es dedica a estigmatitzar a tot aquell que es resisteix a seguir-lo en la seva deriva erràtica. Els moviments patriòtics potser no sempre poden guanyar, perquè tot depèn de la correlació de forces, per dir-ho en termes clàssics, però el que és segur és que si volen ser forts han de ser, sobretot, amplis, transversals i autònoms respecte dels que caminen en la direcció contrària. És a dir, en la direcció cap a Espanya. Per tant, contra els que divideixen, unitat. Unitat des de la pluralitat nacionalista.

Publicat a elsingulardigital el 29/04/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s