Joan Peiró, afusellat

L’historiador Julián Casanova es preguntava a les pàgines d’El País (23/10/08) per què Joan Peiró, el dirigent obrer anarcosindicalista català i ex-ministre del govern Largo Caballero, no brilla amb la mateixa intensitat que Durruti o Ascaso en la constel·lació anarquista, tot i que va ser afusellat pels franquistes a Paterna el 24 de juliol del 1942. Casanova en lamentava l’oblit, com també que el seu tràgic final no hagués servit per a redimir-lo. Hi estic d’acord, per bé que una setmana abans que fos publicat aquest article vaig rebre el llibre pòstum de Josep Benet amb el títol de Joan … Continua la lectura de Joan Peiró, afusellat

Ni eufòrics ni decadents

Aquest nostre país pateix un trastorn bipolar seriós. Com en el cas de la dissortada alteració morbosa, el trastorn afectiu que molta gent té envers el país també evoluciona amb episodis maníacs o hipomaníacs i depressius durant tota la vida. I la prova és que amb relativament poc temps, en només dos anys, s’ha passat d’assegurar que érem davant d’una onada sobiranista imparable (moll de l’os de la famosa manifestació del 18 de febrer del 2006) a escampar, ara que van mal dades per tothom, que hem entrat en una lenta però irreversible decadència. Doncs no. Ni abans s’estava a … Continua la lectura de Ni eufòrics ni decadents

El somriure del cadàver

En el debat que va tenir lloc al Congrés dels Diputats el 27 de juliol de 1977 —el mateix dia, per cert, en què Roca i Junyent va intervenir per defensar la legalització d’ERC—, Santiago Carrillo va pronunciar un discurs en nom del Grup Parlamentari Comunista, que incloïa els diputats elegits en nom del PSUC, per exposar una declaració política de caràcter general, com estaven fent tots els grups. Entre les moltes coses que apuntava el vell dirigent dels comunistes espanyols, n’hi ha una que paga la pena de recordar, perquè és força pertinent enmig d’aquest manipulat debat sobre la … Continua la lectura de El somriure del cadàver

Crisi econòmica i unitat política

Tots els diaris d’ahir informaven que els expresidents de la Generalitat (Jordi Pujol i Pasqual Maragall) i els del Parlament que encara són vius (Heribert Barrera i Joan Rigol) s’havien reunit per donar suport a l’actual inquilí de la plaça Sant Jaume, el president José Montilla, en la defensa d’un millor finançament per a Catalunya. Ho plantejaven com si això fos un fet extraordinari. I ho és, certament, perquè cal reconèixer que és veritat que durant els anys que portem d’autonomia no s’havia donat mai un gest com aquest. Encara que tingui una transcendència merament simbòlica, em fa l’efecte que … Continua la lectura de Crisi econòmica i unitat política

Quina equivocació!

Sóc de les persones que creu que apel·lar a la memòria és una forma de rebel·lia. Ho escrit pel dret i pel revés a diversos articles, alguns dels quals vaig recollir-los ja fa temps en dos llibres Testimoni públic (Afers, 2001) i Manual de sensacions (Angle, 2004). A més, la dèria per rescabalar la memòria dels vençuts és constant fins i tot per a antecedents familiars, directes i sobrevinguts. Per tant, no crec que pugui haver-hi ningú que gosi acusar-me de voler ocultar la veritat si no és amb mala fe. Dic això perquè des que va començar l’horrible festival … Continua la lectura de Quina equivocació!

Nova etapa, nous projectes

Avui presentem la nova etapa de la Fundació Ramon Trias Fargas, ara reconvertida en Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas (CatDem). Aquest projecte arrenca de la reflexió que un partit polític, en aquest cas CDC, va fer amb relació a la necessitat de reformular el catalanisme del segle XXI a la llum de les noves realitats econòmiques i socials (la globalització, les noves identitats i el pluralisme) que el catalanisme clàssic no podia haver abordat de cap manera perquè no es donaven. Així mateix, es pretén ampliar la base social i intel·lectual del moviment d’emancipació nacional català per aconseguir poder … Continua la lectura de Nova etapa, nous projectes

L’home del ribot i els ximples

Segons expliquen les cròniques dels diaris, la Fundació Romea per a les Arts Escèniques, que dirigeix Calixto Bieito, va decidir convidar Don Alfonso Guerra perquè inaugurés la temporada a la mateixa sala del teatre. I així va ser dilluns passat. Tenint en compte que a Bieito li agrada l’escàndol per suplir determinats dèficits creatius seus, l’aposta perquè aquesta antigalla del socialisme hispànic inaugurés la temporada teatral era magnífica. I encara ho era més perquè és evident que aquest senyor, que ha estat vicepresident espanyol i tot poderós controlador del PSOE, fa anys i panys que es dedica a la comèdia, … Continua la lectura de L’home del ribot i els ximples

Entre el desig i la realitat

Fa uns dies, mentre anava traient d’unes capses que vaig arrossegant des de fa temps per posar-les en una altíssima prestatgeria nova que m’he fet fer, vaig trobar el llibre L’Estatut: entre el desig i la realitat (Ed. 62: 1989), de Felip Solé i Sabarís, Albert Viladot i Vicenç Relats. Com sempre passa en situacions com aquesta, em vaig asseure en un graó de l’escala i vaig començar a fullejar el llibre. A banda de constatar que dos dels autors ja són morts (en Solé, que havia estat senador de l’Entesa dels Catalans a proposta dels socialistes, i en Viladot, … Continua la lectura de Entre el desig i la realitat

Els 25

Tornem de vacances i sembla com si tot continués igual. És clar que un mes és molt poc temps per capgirar les inèrcies que tenallen la política catalana des de fa una bona temporada. Tanmateix, assegut sota la fresca d’un om, els cants de determinades persones a la unitat catalana feien creure que aquesta vegada sí, que ningú faria trampa en la qüestió del finançament, atès que resoldre’l favorablement és de cabdal importància per assegurar el desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Una sanitat i una educació de qualitat per a la ciutadania d’aquest país en depenen. Com deia en … Continua la lectura de Els 25

La trompa de l’elefant

Delio, el fill gran del filòsof i comunista italià Antonio Gramsci i la russa  Julia Schucht, volia ser historiador. Com tothom sap, Gramsci va passar tancat a la presó un munt d’anys i d’aquí en van sortir, entre altres escrits, els Quaderni del carcere (Einaudi, 1975). En una d’aquestes cartes, sense data, Gramsci li fa una senzilla però eficaç classe d’historiografia al seu fill, el qual li havia estat fent preguntes absurdes sobre el possible desenvolupament dels elefants i la seva trompa. Li diu el següent: «Tu m’has escrit dient-me que t’agrada la història, i d’aquesta manera hem arribat a … Continua la lectura de La trompa de l’elefant