Home

congreso diputados

Tornem de vacances i sembla com si tot continués igual. És clar que un mes és molt poc temps per capgirar les inèrcies que tenallen la política catalana des de fa una bona temporada. Tanmateix, assegut sota la fresca d’un om, els cants de determinades persones a la unitat catalana feien creure que aquesta vegada sí, que ningú faria trampa en la qüestió del finançament, atès que resoldre’l favorablement és de cabdal importància per assegurar el desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Una sanitat i una educació de qualitat per a la ciutadania d’aquest país en depenen. Com deia en Vicent Sanchis l’altre dia: “Arribarà un moment que els 7.800.000 cartilles sanitàries que circulen per centres d’assistència primària i hospitals no es podran atendre”. Així de clar. Així de senzill. Així de patètic, també. Però abans d’acabar el sojorn estiuenc, la vicepresidenta De la Vega i el conseller Saura ja es van encarregar de recordar-nos que la unitat catalana es ven barata. De debò.

Tanmateix, el que més em preocupa és aquesta mena de creença en els miracles que exhibeixen alguns comentaris sobre l’actitud que prendran els 25 diputats del PSC. Què fa pensar que els socialistes catalans canviaran de manera de fer amb relació al PSOE? Hi ha qui diu que Montilla esdevindrà una mena de segon Companys, que va esdevenir catalanista més a resultes del càrrec que de la seva menera de pensar. Aquesta mena d’analogia històrica, a banda de ser anacrònica, té un punt dèbil molt evident: el partit de Companys no va subscriure mai un acord d’integració (o si volen de relació de germandat) a un partit espanyol com va ser el congrés d’unificació socialista català del 1978. Les coses clares, eh? La dependència del socialisme català del PSOE va quedar encara més clara arran de la pèrdua del grup parlamentari i la integració (aquesta vegada sense cap mena de dubte) dels diputats socialistes catalans al grup socialista espanyol a les Corts.

Tinc tendència a la incredulitat, ho reconec. Per tant, fins que no es demostri que un, ni que sigui un, diputat o senador socialista català vota en contra d’una proposta aprovada per l’executiva federal del PSOE, no em deixaré convèncer que la unitat catalana és possible. Amb l’Estatut del 30 de setembre ja es va poder constatar que el PSC sempre juga a dues bandes, malgrat que la coreografia mediàtica que acompanya els socialistes catalans (amb l’ajuda dels republicans, tot s’ha de dir) acabés atorgant-li al senyor Artur Mas el paper del villà, del traïdor i del paio que va abaratir el somni per una fotografia. Habilitat no els en falta, és veritat. Ho comprovarem una altra vegada ben aviat, quan els partidaris del tripartit comencin a interpretar el ball de xifres que ha transcendit per una filtració de La Vanguardia de la proposta catalana per millorar el finançament català. Ja veuran vostès com aviat sortirà el senyor Zaragoza per donar el tret de sortida a la tropa que esmercerà pàgines i sal·liba per advertir l’univers sencer que els que reclamen 5.200 milions en comptes dels 3.500 que ha proposat el Govern són uns maximalistes, els quals després es venen per un plat de llenties (per una encaixada de mans, posem per cas). Mentrestant, oi?, els 25 diputats socialistes catalans no diran ni piu sobre el fet que el dèficit fiscal català reconegut pel govern espanyol supera els 11.000 milions d’euros i que això compromet el benestar dels catalans.

(Publicat a elsingulardigital, 03-09-08)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s