Home

entre-el-desig-2085

Fa uns dies, mentre anava traient d’unes capses que vaig arrossegant des de fa temps per posar-les en una altíssima prestatgeria nova que m’he fet fer, vaig trobar el llibre L’Estatut: entre el desig i la realitat (Ed. 62: 1989), de Felip Solé i Sabarís, Albert Viladot i Vicenç Relats. Com sempre passa en situacions com aquesta, em vaig asseure en un graó de l’escala i vaig començar a fullejar el llibre. A banda de constatar que dos dels autors ja són morts (en Solé, que havia estat senador de l’Entesa dels Catalans a proposta dels socialistes, i en Viladot, que aleshores era director de l’AVUI), i per tant que els anys s’amunteguen sense remei, em van encuriosir els subratllats i les remarques que servidor va deixar gravades als marges de les 203 pàgines d’aquesta obra. Les vaig anar repassant una a una i els confesso que m’han servit per entendre millor per què em vaig mostrar tan escèptic quan es va començar a plantejar la reforma de l’Estatut de 1979.

El llibre fou publicat amb motiu, precisament, del desè aniversari de l’aprovació d’aquell Estatut d’Autonomia per recordar les circumstàncies de la seva gestació i les dificultats amb què havia topat el seu desplegament al llarg dels deu primers anys. El llibre es divideix en tres apartats. El primer és la interpretació política que en feia Viladot, que llavors formava part de la influent Fundació Acta, que fins a primer dels anys 90 agrupava pensadors nacionalistes com ara Rahola, Villatoro, Culla, Gifreu, Sarsanedas o Tubella, entre altres. La segona part, la de Solé i Sabarís, és més vivencial, atès que va ser un dels membres de la Comissió dels Vint que va redactar l’avantprojecte de l’Estatut de Sau. Finalment, el tercer apartat consisteix en la transcripció de les entrevistes que Relats va fer a M. Alavedra, J. Andreu i Abelló, H. Barrera, J. Benet, A. Cañellas, L. López Rodó, E. Martín Toval, F. Rahola, M. Roca i Junyent, C. Sentís, J. Solé i Tura i L. M. Xirinacs.

És molt i molt alliçonador llegir la resposta de Roca sobre si havia detectat desavinences entre el PSC i el PSOE en la comissió constitucional durant la tramitació de l’Estatut: “El PSC i el PSOE -diu- en tot moment van actuar de comú acord en la comissió constitucional. Certament, alguna intervenció com la d’Alfonso Guerra en relació amb la qüestió del finançament els posava molt neguitosos, però el vot era sempre el mateix”. Els sona la música? Per a Roca, alguns articles de l’Estatut del 1979 es ressenten de la manca d’unitat entre les forces polítiques catalanes. I quan Relats li pregunta quins van ser aquests aspectes, la resposta impacta força: “El sistema de finançament, que va ser pactat directament entre el ministre F. Fernández Ordóñez [llavors encara no havia fet el salt de la UCD al PSOE] i Ernest Lluch, al ministeri d’Hisenda”. Hi afegeixo un comentari o ja no cal? Fa anys que defenso de l’actual autonomia catalana és resultat de les febleses pròpies. Per exemple: si no es va implantar el sistema de concert econòmic va ser perquè aquesta opció només era defensada per CDC i l’ERC de Barrera i no va aconseguir el consens. Moltes vegades se li ha penjat el mort a Miquel Roca que no s’aconseguís el concert. Vull dir que se l’acusa d’haver rebutjat aquesta proposta. Però el model de finançament fixat a l’Estatut del 79 es va fer en plena hegemonia de les esquerres a Catalunya (de socialistes i comunistes) i va ser pactat pels socialistes directament amb la UCD amb les consegüents pèrdues polítiques.

No pretenc fer una recensió del llibre, però si en tenen l’oportunitat, fullegin-lo; sobretot el recomano a aquells que ara asseguren que la via autonomista s’ha acabat. Si el llegeixen s’adonaran, d’entrada, que aquell mal Estatut que ens vam enderiar a reformar insensatament es va fer quan el PSC se suposa que estava dirigit pel catalanistes i no com ara. O sigui, que si aquells pactaven unilateralment amb la UCD sense empatxar-se, per què els dirigents actuals (que hi tenen companys asseguts al consell de ministres) s’han de llançar en tromba contra el seu govern? El president Montilla no enganya, i ho ha dit ben clar: el PSC no farà caure el govern Zapatero.

Els lectors també s’adonaran que si aleshores l’Estat va poder escapçar les ànsies d’autogovern, a pesar de ser feble i estar en procés de transició de la dictadura a la democràcia, és una mica irreal (ingenu?) creure que el 2008, quan tothom pot comprovar cada dia que la idea d’una Espanya unida està consolidada, té prestigi i té molts aliats a Catalunya, podrem saltar el bancal que ens ha de portar a la independència sense esquitxar-nos i sense que ens matxuquin. La unitat catalana té el límit que és la divergència en el projecte. En el projecte nacional, vull dir. Això és el que no han entès -perquè creuen que és més important ser reconeguts com a esquerrans- els dirigents d’ERC. Això és, entre altres coses, el que fa impossible creure que l’autonomisme està superat. Com més poder tingui el PSC, més autonomisme hi haurà. Per tant, com deia el president Macià l’11 de setembre de 1932, poc després de l’aprovació del també controvertit Estatut, que tothom faci examen de consciència sobre què ha fet, què fa i què farà. A Macià la història ja l’ha jutjat; a nosaltres encara ens queda per provar si, com ell, complirem el nostre deure de catalans i de patriotes.

(Publicat a l’Avui, 15-09-08)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s