Ni pessimistes ni exaltats

La política catalana és llunàtica. Certament, la política d’aquest país depèn massa de les rauxes provocades per fenòmens externs. Un dia ens preocupa la continuïtat de la llengua i l’endemà el nombre d’escoles bressols tan sols perquè els mitjans de comunicació es posen a difondre la notícia que no se sap qui ha dit no se sap què. La política catalana és reactiva i, a més, lenta. Això, per exemple, és el que es va constatar clarament la setmana passada quan el ple que havia demanat SI per discutir la reforma de la Constitució espanyola no va interessar ni tan … Continua la lectura de Ni pessimistes ni exaltats

L’11S també és la diada de Catalunya

Quan un historiador vol explicar el significat històric de la Diada Nacional de Catalunya acostuma a dir que es va triar la data de l’Onze de Setembre per commomorar els fets que van tenir lloc a Barcelona un dia com aquell però del 1714. Certament, a finals del segle XIX es va celebrar per primera vegada la fi del setge a la qual fou sotmesa la ciutat de Barcelona arran del conflicte internacional que va portar a la Guerra de Successió. S’enfrontaven França i la monarquia espanyola, per una banda, contra l’Imperi Austro-Hongarès i Anglaterra, per l’altra. Les autoritats catalanes … Continua la lectura de L’11S també és la diada de Catalunya

La disputa del record

Aquest estiu s’han inaugurat a Skopje, la capital de Macedònia, dos llocs de memòria, per dir-ho a la manera de Pierre Nora. Avui us parlaré del primer i deixaré per a l’article següent el segon. Aquest primer lloc de memòria és un impressionant monument erigit per a recordar l’emperador Alexandre el Gran. La instal·lació d’aquest monument forma part d’un gran projecte anomenat Skopje 2014, que inclou l’edificació del nou Ministeri d’Afers Estrangers, el Museu Arqueològic, escultures d’herois nacionals, ponts sobre el riu Vardar i el sanejament de la façanes nobles de la capital. En fi, tot un pla per a … Continua la lectura de La disputa del record

Del llibre roig al verd

Sembla que la fi del règim del coronel Muammar al-Gaddafi és realment un fet. Ha durat gairebé quaranta-dos anys! Més que la dictadura franquista! L’1 de setembre de 1969, Gaddafi i els joves militars libis enquadrats en el Grup d’Oficials Unionistes Lliures van aprofitar que el rei Muhammad Idris era a Turquia per rebre tractament mèdic per alçar-se en contra de la monarquia. A diferència de l’alçament franquista, el cop d’estat libi va ser incruent, sense sang. Es podria dir que va ser un esclat de joia. Gaddafi volia imitar la revolució panarabista i socialitzant d’un altre coronel, l’egipci Gamal … Continua la lectura de Del llibre roig al verd

18 de juliol, 75 anys

Avui fa 75 anys que va començar el cop militar que duria a la Guerra Civil. Tota una vida. I tanmateix, la Guerra Civil continua viva en la memòria familiar de molta gent. Ho comentava amb un parell d’amics dissabte passat, davant d’una badia de Roses tenyida de gris, mentre comentaven la polèmica viscuda fa anys arran de la inauguració d’un monument erigit en record de les víctimes de la repressió franquista. Hi va haver gent que se’n va queixar, perquè a Roses les patrulles de control van fer de les seves, com en molts altres llocs. La memòria és … Continua la lectura de 18 de juliol, 75 anys

Camina que caminaràs

Fa un any de la multitudinària manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 10 de juliol. En aquests dotze mesos han passat moltes coses. Per començar, i no és pas poc, s’ha capgirat el mapa polític. D’un escenari en què el tripartit era hegemònic a les principals institucions del país s’ha passat a un altre –previst però no constatable aleshores– en què CiU és ara hegemònica arreu. La federació nacionalista encapçala la Generalitat, els ajuntaments de Barcelona i Girona, entre els més grans, les quatre diputacions i fins i tot el Consell General d’Aran. La desfeta del tripartit ha estat … Continua la lectura de Camina que caminaràs

“Lobby” o partit nacional?

En una entrevista publicada a La Vanguardia el diumenge de la setmana passada, Oriol Pujol va dir que CiU havia de deixar d’actuar com un lobby i fer de partit nacional a Madrid. Ahir, en canvi, el portaveu del grup de CiU al Congrés dels Diputats, Josep Antoni Duran i Lleida, va assegurar que “CiU defensa intensament els interessos de Catalunya, i sempre que podem fem de lobby”. No és una divergència qualsevol. Al contrari, expressa dues maneres ben diferents d’entendre el paper d’un partit nacional català en la política espanyola. Al capdavall, és conegut per tothom que el dirigent d’UDC no és independentista i … Continua la lectura de “Lobby” o partit nacional?

El PSC i la centralitat política

El cicle electoral que va començar el 28-N i que acabarà l’any vinent amb les eleccions a Corts ha capgirat la política catalana. Des d’aquell 2003 en què el rampant tripartit celebrava que el poder de CiU hagués quedat reduït a l’Ajuntament de Sant Cugat fins ara, el canvi és radical. Com va confessar amb lucidesa postmortem Josep-Lluís Carod-Rovira, la pretensió de reduir —i en el cas d’ERC, de substituir— la coalició nacionalista al no-res ha fracassat. I tant! I no ho dic tant per l’actual però enganyosa acumulació de poder de CiU en tots els àmbits, nacional i local, sinó perquè … Continua la lectura de El PSC i la centralitat política

La supèrbia de Carod-Rovira

Josep-Lluís Carod-Rovira és un polític superb. Tothom que l’hagi tractat una mica sap perfectament que està ben pagat d’ell mateix. L’última mostra és l’article que va publicar ahir a l’Avui, en el qual s’atribueix en exclusiva la recuperació electoral d’ERC. Ni una sola paraula, per exemple, del paper que va tenir Àngel Colom en la transformació d’ERC i de l’independentisme lligat a l’MDT —i a la violència política— que tendia a imitar l’esquerra abertzale. I ni una sola paraula, tampoc, sobre la conspiració contra Colom (qui, tot cal dir-ho, també va equivocar-se) que va encimbellar Carod al capdamunt d’ERC amb … Continua la lectura de La supèrbia de Carod-Rovira

Ideologia i coneixement. Resposta a un lector

Llegeixo una carta a l’Avui de Ferran de Tost sobre l’article que vaig publicar en aquest mateix diari el 30 de maig sobre l’homenatge als germans Badia. Com passa sovint amb els alumnes de la facultat, el senyor De Tost posa per davant l’opinió al coneixement. D’entrada perquè relaciona el que vaig explicar dels germans Badia amb una adscripció ideològica amb la qual no em sento identificat de cap manera. Més encara quan en el mateix article em declarava explícitament socialdemòcrata i independentista. Però és que, a més, si bé és anacrònic jutjar el passat amb ulls del present, també … Continua la lectura de Ideologia i coneixement. Resposta a un lector