La supèrbia de Carod-Rovira

Josep-Lluís Carod-Rovira és un polític superb. Tothom que l’hagi tractat una mica sap perfectament que està ben pagat d’ell mateix. L’última mostra és l’article que va publicar ahir a l’Avui, en el qual s’atribueix en exclusiva la recuperació electoral d’ERC. Ni una sola paraula, per exemple, del paper que va tenir Àngel Colom en la transformació d’ERC i de l’independentisme lligat a l’MDT —i a la violència política— que tendia a imitar l’esquerra abertzale. I ni una sola paraula, tampoc, sobre la conspiració contra Colom (qui, tot cal dir-ho, també va equivocar-se) que va encimbellar Carod al capdamunt d’ERC amb … Continua la lectura de La supèrbia de Carod-Rovira

Ideologia i coneixement. Resposta a un lector

Llegeixo una carta a l’Avui de Ferran de Tost sobre l’article que vaig publicar en aquest mateix diari el 30 de maig sobre l’homenatge als germans Badia. Com passa sovint amb els alumnes de la facultat, el senyor De Tost posa per davant l’opinió al coneixement. D’entrada perquè relaciona el que vaig explicar dels germans Badia amb una adscripció ideològica amb la qual no em sento identificat de cap manera. Més encara quan en el mateix article em declarava explícitament socialdemòcrata i independentista. Però és que, a més, si bé és anacrònic jutjar el passat amb ulls del present, també … Continua la lectura de Ideologia i coneixement. Resposta a un lector

La teoria del càncer. Ciutat i usos

Quan Pasqual Maragall era l’alcalde de Barcelona (1982-1997), un dels seu col·laboradors em va explicar una sucosa teoria amb relació a la regeneració del centre de la ciutat. Aleshores jo vivia al carrer Guifré, entre els carrers de Joaquim Costa i Ferlandina, just davant d’una antiga fàbrica d’espardenyes que ara és el taller d’un artista plàstic. Des de molt abans, però, el Casc Antic era el meu hàbitat natural. He tingut casa al carrer de l’Hospital i al carrer d’en Roca, i durant força anys vaig fer classe de català per adults al carrer d’Avinyó per encàrrec de l’Associació de … Continua la lectura de La teoria del càncer. Ciutat i usos

Alex Salmond

Què explica la victòria esclatant de l’SNP a les darreres eleccions escoceses? No hi ha un factor únic, però segurament hi ha influït, i molt, el lideratge fort (en el sentit anglès que hi dóna Joseph Nye) d’Alex Salmond, el primer ministre escocès. Nascut a Linlithgow el 31 de desembre del 1954, la carrera política de Salmond arrenca el 1987 quan va ser elegit diputat per la circumscripció de Banff i Buchan, escó que va ocupar fins el 2010. Des del 1990 dirigeix l’SNP amb una orientació, diguem-ne, socialdemòcrata. Salmond, llicenciat en economia i història, és un personatge curiós, perquè … Continua la lectura de Alex Salmond

La segona mort de Vicens Vives

Ara que ja ha passat gairebé un any des de la commemoració del centenari del naixement (1910) i del cinquantenari de la mort (1960) de Jaume Vicens Vives, potser ja és hora de certificar d’una vegada que el seu llegat polític és mort. L’esperit renovador de l’insigne historiador és innegable des d’un punt de vista historiogràfic. Va saber ser un home cosmopolita a desgrat del context polític en què va haver de desenvolupar la professió. Això és més que evident. Era un home excepcional, sí, però no va sorgir per generació espontània. El van precedir altres homes excepcionals, historiadors o … Continua la lectura de La segona mort de Vicens Vives

Cara i creu

La setmana passada van celebrar-se eleccions generals al Canadà i locals a la Gran Bretanya, que també coincidien amb l’elecció del Parlament escocès i de les Assemblees de Gal•les i Irlanda del Nord. En el cas britànic, la convocatòria a les unes també es va fer coincidir amb el referèndum per aprovar o no la reforma electoral, dita alternativa, que el partit liberaldemòcrata de Nick Clegg havia posat com a condició pel seu suport al conservador David Cameron. Finalment, la reforma ha estat refusada i la clatellada del líder LibDem ha estat monumental, que s’ha convertit en una ferida encara … Continua la lectura de Cara i creu

Per un sindicalisme revolucionari

Divendres passat vaig coincidir a COMRàdio amb el secretari de la UGT de Catalunya, el Sr. Josep M. Álvarez. L’excusa, si és que ni calia alguna, era la celebració de la diada del 1r. de Maig. Es va esplaiar de valent contra les mesures preses pel Govern de la Generalitat per intentar remuntar la crítica situació de les finances catalanes. En un moment de la conversa, a la qual també participaven els altres dos tertulians, Manel Lucas i Ferran Espada, vaig demanar a Álvarez per què els sindicats no convocaven manifestacions per reclamar que l’estat compleixi amb els compromisos econòmics … Continua la lectura de Per un sindicalisme revolucionari

Contra els lideratges tous

No fa gaire vaig assistir a la defensa d’una tesi doctoral sobre la PDD. Com no sol ser tradicional en aquesta mena d’actes, el doctorand va exposar el contingut del seu treball amb gràcia i desinhibició. La informalitat, que no critico pas, va ser la tònica. Ho va ser tant, d’informal, que el doctorant es va permetre el luxe de fer-nos escoltar com a resum del que havia volgut defensar un dels, diguem-ne, minimítings que Lluís Llach va fer en el seu últim concert de Verges. Els confesso que vaig quedar astorat, d’entrada perquè em va semblar molt poc acadèmic … Continua la lectura de Contra els lideratges tous

Amb l’Aberri Eguna de fons

En el marc de l’Aberri Eguna d’enguany, Iñigo Urkullu, president del PNB, va deixar anar que tenia seriosos dubtes sobre la sinceritat de la reflexió de l’esquerra abertzale amb relació a la pau. La interpel·lació anava dirigida als integrants de Bildu, la plataforma electoral que s’ha empescat l’esquerra abertzale després de la il·legalització de Sortu, per poder concórrer a les eleccions del 22-M amb EA i Alternatiba. Urkullu els ha advertit que si l’aposta pacificadora no és real, si tot plegat és un engany, serà la societat basca la que els demanarà responsabilitats. És probable que el dirigent nacionalista tingui … Continua la lectura de Amb l’Aberri Eguna de fons

La deriva del PSC

Em fa l’efecte que el PSC té uns quants símptomes característics de l’anèmia. Per començar té un problema de lideratge, perquè des de la retirada de l’ex-president Montilla, la cara pública del partit és a mans d’una jove camada que, malgrat la competència, no té encara prou autoritat per a marcar un nou rumb. A més, han adoptat un to tan sectari que fins i tot se n’ha encomanat el líder parlamentari, Joaquim Nadal, que últimament sempre està crispat i es baralla amb tothom. A banda aquesta falta d’autoritat, els joves dirigents d’ara cauen en el mateix defecte en què … Continua la lectura de La deriva del PSC