Leszek Kolakowski

El 17 de juliol va morir en terres angleses el filòsof i historiador de les idees Leszek Kolakowski. Havia nascut a Radom, Polònia, el 1927, i en va haver de marxar el 1968 perseguit per les autoritats comunistes poloneses, que des del 1956 li havien prohibit ensenyar a la universitat de Varsòvia. El cas de Kolakowski no és únic, perquè molts intel·lectuals de l’Europa de l’Est que inicialment se sentien identificats amb el marxisme, per bé que des d’una perspectiva revisionista, van evolucionar, precisament perquè vivien sota un sistema totalitari que recolzava en el marxisme, cap a la defensa acèrrima … Continua la lectura de Leszek Kolakowski

Notícies trampa

De viatge per terres basques, llegeixo un reportatge de Paula Gil a la contra del diari Deia sobre les mentides, o si ho volen plantejar més benèvolament, sobre els rumors que circulen per la xarxa. Es veu que aquest mes de juliol, a més de les gairebé sis milions d’entrades que comenten la mort —o no?— de Michael Jackson, i d’unes quantes dedicades a la desaparició del còmic Ed McMahon i de l’actriu Farrah Fawcett, també n’hi ha un munt que donen per morts George Clooney, Jeff Goldblum i Natalie Portman (estimbada per un penya-segat de Nova Zelanda), Harrison Ford … Continua la lectura de Notícies trampa

Catalanisme sense estrès

A Réfutation d’Helvétius (1774), l’il·lustrat Denis Diderot va retreure al també filòsof enciclopedista Claude Adrien Helvétius que fes seva una màxima del rei de Prússia, Frederic el Gran, que elogiava la tirania: “No hi ha res millor que el govern arbitrari els principis del qual són justos, humans i virtuosos”. Diderot va recordar a Helvétius que el mal govern d’un príncep just i il·luminat és sempre dolent. I és que amb l’excusa del bon govern, el dèspota arrabassa al poble el dret a deliberar, a decidir, i fins i tot a oposar-se a les seves decisions encara que hipotèticament siguin bones. … Continua la lectura de Catalanisme sense estrès

Lord Ralf Dahrendorf

Per mitjà dels diaris britànics vaig assabentar-me que el passat 17 de juny va morir a Londres Lord Ralf Dahrendorf. Tenia 80 anys i era un dels sociòlegs angloalemanys més importants del món. La notícia de la seva mort també va ser recollida a la secció d’obituaris de l’AVUI del passat dia 23, per bé que, personalment, n’hauria informat d’una altra manera, atesa la rellevància del personatge. Però, en fi, és evident que el rang, la notorietat mediàtica, el fet de ser esportista o el vernís culturalista del finat determina i condiciona el tractament informatiu d’una mort. Així són les … Continua la lectura de Lord Ralf Dahrendorf

La memòria a la xarxa

Del paper a la xarxa. Tot el que tenim entre les mans està pujant a l’aire, a la xarxa. Així, per exemple, cada són més els diaris, revistes, publicacions de paper que es digitalitzen i es poden consultar en qualsevol moment: per caminar per la història i fer memòria. La revista Capçalera, del Col.legi de Periodistes de Catalunya, dedica al seu darrer número un reportatge a veure com els diaris catalans estan digitalitzant el seu passat. Especialment La Vanguardia i El Mundo Deportivo, que han posat a disposició de tothom una hemeroteca de més de 100 anys. Les facilitats que … Continua la lectura de La memòria a la xarxa

Capgirar l’anomalia

En la presentació del projecte de nova seu de la Fundació CatDem que dirigeixo (la qual, per cert, inaugurem aquest vespre), l’amic Vicenç Villatoro va advertir a la concurrència de l’efecte La vida de Brian: “El Partit per l’Alliberament Popular de Judea té com a màxim enemic el Partit per la Llibertat de la Judea Popular”, va recordar el que fins aleshores era president de la Fundació amb una metàfora que volia destacar la pugna absurda entre correligionaris nacionalistes. El passat dissabte 18 d’abril, el senador mallorquí Pere Sampol, un dels líders històrics del PSM, em deia el mateix asseguts … Continua la lectura de Capgirar l’anomalia

Vidres, manifestacions i intransigències

Escric aquest article al bar del Kingsway Hall Hotel, a Londres, on sóc per assistir al congrés anual de l’Association for the Study of Ethnicity and Nationalism (ASEN) amb el professor Ivan Serrano-Balaguer, docent, també, de l’Àrea d’Estudis Nacionals i Identitaris de la UOC. Abans de posar-me a escriure, veig que arriba una furgoneta, seguida d’un gran camió que tragina tota mena d’andròmines. De seguida les descarreguen, i en un tres i no res els operaris es posen a tapar la façana de vidre de l’hotel amb unes plaques de fusta, com les que posen en algunes obres quan encara … Continua la lectura de Vidres, manifestacions i intransigències

Quintín Cabrera

Tinc un amic que diu que està espantat perquè dia sí dia també llegeix als diaris les esqueles mortuòries d’aquells que, per una raó o una altra, van ser el dietari de la seva joventut. A mi també em passa, li ho dic sovint, perquè és evident que ens hem fet grans i els qui ens precedeixen encara ho són més. Per bé que en això de rebre la mort no es respecta ni l’ordre ni la cronologia, és lògic que els més grans marxin primer. El dissabte 14 de març, mentre repassava les esqueles de La Vanguardia –que és … Continua la lectura de Quintín Cabrera

Positivar la crisi

Dimecres passat, La Vanguardia va dedicar els primers articles dels suplement Cultura/s a la qüestió de la crisi econòmica. Més ben dit, a la lectura alternativa de la crisi amb l’accent exòtic, seguint l’estela del que agrada tant al CCCB, de l’economia ecològica de Joan Martínez Alier i la psiconomia d’Àlex Rovira. La tesi del primer article, titulat Buena crisis, l’autor del qual és Jordi Pigem, és que des dels inicis de la globalització els bioeconomistes i els economistes ecologistes havien advertit que el creixement econòmic s’havia convertit en una carrera contra la geologia, la biosfera i el sentit comú. … Continua la lectura de Positivar la crisi

Paola Lo Cascio

Va ser l’amic Joaquim Colominas qui va adreçar-me una politòloga italiana que deia que volia investigar el pujolisme. Devia ser el curs 1998-99. Ella era Paola Lo Cascio, una romana amb orígens sicilians, menuda i nerviosa, que fumava pels descosits i que tendia a atropellar-se quan parlava. Lo Cascio es va presentar al meu despatx, doncs, amb l’ímpetu propi de molts italians i amb una motxilla carregada d’ideologia, cosa que també és –o era– molt pròpia dels italians d’esquerra com ella. Recordo que vam parlar força vegades al meu antic despatx de la Facultat, quan era a Pedralbes. Parlàvem en … Continua la lectura de Paola Lo Cascio