Home

Lo Cascio

Va ser l’amic Joaquim Colominas qui va adreçar-me una politòloga italiana que deia que volia investigar el pujolisme. Devia ser el curs 1998-99. Ella era Paola Lo Cascio, una romana amb orígens sicilians, menuda i nerviosa, que fumava pels descosits i que tendia a atropellar-se quan parlava. Lo Cascio es va presentar al meu despatx, doncs, amb l’ímpetu propi de molts italians i amb una motxilla carregada d’ideologia, cosa que també és –o era– molt pròpia dels italians d’esquerra com ella. Recordo que vam parlar força vegades al meu antic despatx de la Facultat, quan era a Pedralbes. Parlàvem en castellà, perquè aquest era l’idioma que ella dominava. Al final d’aquell curs, va retornar a Itàlia.

El curs següent, però, ja la tornava a tenir al despatx, discutidora com sempre. Aleshores em va demanar si li volia dirigir la tesi doctoral, que, certament, se centraria en els vint-i-tres anys de govern nacionalista i amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Li vaig dir que sí, però vaig posar-li dues condicions. Per una banda, que corregís la deriva jacobina del seu pensament amb relació al nacionalisme, atès que, per dir-ho d’una manera planera, els arbres no li deixaven veure el bosc de tanta càrrega ideològica com suportava. Per una altra banda, li vaig demanar una cosa que exigeixo a tots els doctorands estrangers, si és que volen que els dirigeixi la tesi: que al final de la investigació estigués en condicions de defensar-la en català. Nou anys després d’aquella conversa, Paola Lo Cascio s’expressa correctíssimament en català (de fet, fa classes en català), el procés de recerca va fer que matisés molt i molt les seves opinions, que s’han tornat madures, interessants i originals, i dilluns passat va presentar, al costat del president Pujol, el llibre que ha confegit a partir de la tesi amb la qual va obtenir la màxima nota: Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Editorial Afers).

Com va escriure Manuel Cuyàs a la crònica que va publicar ahir a El Punt de l’acte de presentació del llibre, Paola Lo Cascio ha fet el gran estudi dels governs de Pujol i n’ha ressaltat les claus de la longevitat política: «l’èxit de CiU –escriu Cuyàs reproduint les paraules de Lo Cascio– no va consistir a presentar-se o a ser percebuda com una força nacionalista sinó com una força nacional, “que no és el mateix. És una força nacional, segons Lo Cascio, la que és capaç de sintetitzar, de recollir sensibilitats polítiques diferents. La llei de normalització lingüística, per exemple. No va ser la imposició d’un govern nacionalista –i ho podria haver estat quan va disposar de majoria absoluta i més tractant-se d’una llei tan sensible i fonamental per a qualsevol nacionalista– sinó que va ser consensuada i aprovada per unanimitat al Parlament, i encara fruit d’una iniciativa del PSUC. És una força nacional, segueix Lo Cascio, la que munta una xarxa hospitalària sense tenir en compte que en moltes ocasions les ciutats més beneficiades són governades per partits adversaris. Pujol, a la presentació, havia dit que CiU havia hagut de governar davant l’hostilitat no de l’oposició, que això és normal, sinó dels sectors intel•lectuals que creen opinió a través de la premsa. ¿Com és que, tot i així, vam governar 23 anys i molts amb majoria absoluta? Lo Cascio va donar resposta a la pregunta que Pujol no se sap contestar: perquè CiU era tinguda pel votant –un votant que després en altres eleccions votava diferent– com una força nacional. El pal de paller».

Tanmateix, per la meva part encara destacaria una altra cosa de l’estudi de Paola Lo Cascio, perquè entronca amb la tradició catalanista històrica. Els governs de Jordi Pujol van recolzar en un catalanisme que havia de ser, com en el passat, per dir-ho a la manera del malaguanyat professor Vicente Cacho Viu, un factor de modernització. I agradi o no, l’existència de TV3 i Catalunya Ràdio, el desplegament dels Mossos d’Esquadra, al costat del sistema sanitari català i l’expansió de l’educació a tots els nivells, responen a això: a la vocació de modernitat de l’autonomia restaurada, que s’ha construït amb molt més consens del que aparenta la cara de gos que posen alguns dels actuals responsables governamentals. El nacionalisme català –incloent-hi, com diu Pujol, el sector més «de missa»– no volia ser ni ètnic, ni carlí, ni encara menys antropològic. Hauria estat la seva mort, un suïcidi que el món intel·lectual català (que ha estat hostil al pujolisme fins al paroxisme) hauria celebrat amb ganes. El fet, però, és els nacionalistes de CiU –i en general tots els nacionalistes– no creien en un projecte nacional arcaic, tancat o desintegrador.

No es pensin que Paola Lo Cascio ha quedat seduïda per Pujol –de qui no obstant en reconeix els mèrits, el talent polític i el carisma– o pels nacionalistes. No, també li veu les pegues i les apunta, fins al punt d’atrevir-se a diagnosticar per què va anar perdent pes i capacitat de maniobra. Els deixo amb la incògnita perquè vostès la resolguin quan llegeixin el llibre. Paga la pena, de veritat. Personalment, tinc la satisfacció de poder-la tenir al meu costat per tirar endavant l’Àrea d’Estudis Nacionals i Identitaris, que és el nou àmbit docent que ha obert l’Institut Internacional de Postgrau de la UOC.

Publicat a elsingulardigital, 11/02/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s