Home

dahrendorf_batlle-2006

Per mitjà dels diaris britànics vaig assabentar-me que el passat 17 de juny va morir a Londres Lord Ralf Dahrendorf. Tenia 80 anys i era un dels sociòlegs angloalemanys més importants del món. La notícia de la seva mort també va ser recollida a la secció d’obituaris de l’AVUI del passat dia 23, per bé que, personalment, n’hauria informat d’una altra manera, atesa la rellevància del personatge. Però, en fi, és evident que el rang, la notorietat mediàtica, el fet de ser esportista o el vernís culturalista del finat determina i condiciona el tractament informatiu d’una mort. Així són les coses i no cal escandalitzar-se’n més del compte.

A banda que la desaparició de Dahrendorf és una pèrdua innegable per al pensament contemporani, la seva mort també em va colpir perquè en moltes tertúlies i debats he destacat la seva biografia per assenyalar que era dels pocs acadèmics que havien sabut submergir-se en política sense perdre mai de vista el marc intel·lectual i moral que li havia de servir de garantia per a la gestió quotidiana de la democràcia. Com ressaltava Hella Pick en l’obituari de The Guardian, Dahrendorf va saber compaginar d’una manera eficient la dedicació a la recerca i a la docència universitària amb la política. I això no sempre és possible, perquè molt sovint l’acadèmic-polític queda atrapat en la teranyina tacticista del combat diari i el sectarisme (que és més habitual en la política mediterrània que no pas en l’anglosaxona o la germànica), i el polític-acadèmic no sap cenyir-se a les normes de la gestió pragmàtica de la res publica. Hi ha més casos així, el de l’intel·lectual que transita per la política com si fos un alienígena o bé que es torna la veu del seu amo, que no pas com el de Dahrendorf. A Catalunya, hi ha pocs exemples que es puguin exhibir amb l’orgull que es pot defensar la biografia d’aquest gran sociòleg. Segurament, l’únic cas és el del professor Andreu Mas-Colell, que ha estat un acadèmic de mèrit als EUA, ha fet política amb majúscules (va ser el creador del DURSI) i el 2003 va tornar a l’acadèmia amb el prestigi immaculat, per bé que els estudiants li barressin el pas al rectorat de la UPF amb arguments, precisament, sectaris. Ara torna a la política des de la gestió de la recerca europea a Brussel·les. A Espanya, qui millor s’ajusta a aquest perfil és l’escriptor Jorge Semprún, encara que no va tenir gaire sort al capdavant del ministeri de Cultura.

Torno a Dahrendorf. Va néixer a Hamburg l’1 de maig del 1929. El seu pare, Gustav, que era d’orígens humils, el 1932 va ser elegit diputat socialdemòcrata al Bundestag just quan el partit nazi va assolir la majoria parlamentària que va permetre l’ascens de Hitler al poder i la destrucció de la democràcia alemanya. El 1933 va ser detingut i posteriorment alliberat. Però l’octubre del 1944 va ser detingut novament i condemnat a set anys de treballs forçats. Entretant, Ralf s’havia adherit a una organització juvenil de propaganda i sabotatge antinazi. Poques setmanes després de la detenció del seu pare, ell també va ser detingut i deportat al camp de Buchenwald. Tenia 16 anys i en aquell mateix camp també hi eren tancats Semprún i un altre gran sociòleg, teòric de la relació entre memòria col·lectiva i temps, que hi va morir: Maurice Halbwachs. Un cop alliberat, el gener del 1945, Dahrendorf i la seva família van retornar a Hamburg i va entrar a estudiar la universitat, on el 1952 es doctorà amb un estudi sobre el concepte de justícia en els escrits de Karl Marx. Aquest va ser el seu primer doctorat, perquè el 1956, un cop instal·lat per primera vegada a Londres amb una beca, va obtenir-ne un altre a la London School of Economics (LSE) amb una investigació sobre el treball no qualificat en la indústria britànica.

La carrera acadèmica de Dahrendorf va ser espectacular, perquè va saltar de càtedra en càtedra fins al final de la seva vida universitària, que va acabar el 1997 al St. Anthony’s College, a Oxford. Havia començat, però, el 1958, en ser nomenat catedràtic de sociologia a l’Acadèmia d’Hamburg per a l’Economia i la Política. El 1960 va obtenir una càtedra de la Universitat de Colúmbia, a NYC, i aquell any també va ser nomenat director de l’Institut de Sociologia de la Universitat de Tübingen. El 1962 va passar a ser professor a la Universitat de la Colúmbia Britànica, a Vancouver, i el 1968 va vincular-se a Harvard. Ara bé, el vincle universitari més permanent va establir-lo amb la universitat alemanya de Constança, de la qual va ser catedràtic en dues ocasions, abans i després d’esdevenir el primer director estranger de la LSE, entre el 1973 i el 1984.

Com a polític, Dahrendorf va iniciar-se amb els socialdemòcrates alemanys, com el seu pare, però el 1966 ja era membre de l’FDP, el partit liberal alemany, amb el qual el 1969 va esdevenir diputat i membre del govern de coalició presidit per Willy Brandt, amb qui no va compartir mai l’Ostpolitik, l’emblemàtica política de mà estesa amb la RDA que va proposar el líder socialdemòcrata. El resultat d’aquesta dissensió fou que Dahrendorf va optar per entrar en política europea: entre el 1970 i el 1973 va ser, consecutivament, comissari de Comerç Exterior i d’Educació, Investigació i Economia de la CEE, el precedent de la UE. Inquiet com era, quan es traslladà a la Gran Bretanya definitivament i va adquirir-ne la nacionalitat, això era el 1988, va adherir-se als liberals demòcrates britànics de David Steel, els anomenats LibDem, que era -i és- un partit més progressista que l’FDP alemany. Quan el 1993 va rebre el títol de baró de Dahrendorf, es donà la circumstància que de la mateixa manera que havia estat professor en diverses universitats d’arreu, ell fou la primera persona que va pertànyer a dos Parlaments nacionals diferents: el Bundestag i la Cambra dels Lords.

La política no va tacar el prestigi acadèmic de Dahrendorf. Al contrari. La seva teoria del conflicte social (que mereixia un seminari) i la seva visió popperiana de la història -en construcció-, i per tant oposada al determinisme hegelià que porta sempre a dictaminar-ne la fi, van convertir-lo en un acèrrim defensor de les societats obertes. Dahrendorf era un demòcrata radical i un gran abanderat de la política, perquè creia que només per mitjà de la política en democràcia és possible fer real allò que és nou. En fi, el canvi.

Publicat a l’Avui, 29/06/09. Il·lustració: Jaume Batlle.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s