Ni eufòrics ni decadents

Aquest nostre país pateix un trastorn bipolar seriós. Com en el cas de la dissortada alteració morbosa, el trastorn afectiu que molta gent té envers el país també evoluciona amb episodis maníacs o hipomaníacs i depressius durant tota la vida. I la prova és que amb relativament poc temps, en només dos anys, s’ha passat d’assegurar que érem davant d’una onada sobiranista imparable (moll de l’os de la famosa manifestació del 18 de febrer del 2006) a escampar, ara que van mal dades per tothom, que hem entrat en una lenta però irreversible decadència. Doncs no. Ni abans s’estava a … Continua la lectura de Ni eufòrics ni decadents

El somriure del cadàver

En el debat que va tenir lloc al Congrés dels Diputats el 27 de juliol de 1977 —el mateix dia, per cert, en què Roca i Junyent va intervenir per defensar la legalització d’ERC—, Santiago Carrillo va pronunciar un discurs en nom del Grup Parlamentari Comunista, que incloïa els diputats elegits en nom del PSUC, per exposar una declaració política de caràcter general, com estaven fent tots els grups. Entre les moltes coses que apuntava el vell dirigent dels comunistes espanyols, n’hi ha una que paga la pena de recordar, perquè és força pertinent enmig d’aquest manipulat debat sobre la … Continua la lectura de El somriure del cadàver

Amadeu Hurtado

Si hi ha unes memòries que hagin influït més en els historiadors de la contemporaneïtat catalana, són les del vilanoví Amadeu Hurtado (1875-1950). 75 anys d’existència que Enric Jardí va resumir molt bé en una semblança biogràfica inclosa en l’obra Amadeu Hurtado (1875-1950). Pensament polític i social (1977), i que Hurtado mateix va condensar en tres volums sota el títol Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, que, cronològicament, abasten un període cabdal i convuls de la nostra història: del 1894 al 1936. I dic que són tres volums, perquè, d’entrada, foren publicats així, separadament, el 1956, el 1958 i … Continua la lectura de Amadeu Hurtado

L’oblidat segle XX de Tony Judt

Tony Judt és un historiador anglès, nascut a Londres el 1948, que des de fa anys viu a Nova York, on dirigeix l’Institut Remarque a la NYU. Aquesta és una institució dedicada a l’estudi d’Europa que va fundar ell mateix el 1995. És autor de molts llibres, entre el quals destaquen Postwar: A History of Europe Since 1945 (hi ha traducció castellana a Taurus) o el que acaba de sortir al mercat Sobre el olvidado siglo XX (també a Taurus), el títol en anglès del qual, Reappraisals: Reflections on the Forgotten Twentieth Century s’ajusta força més a la teoria historiogràfica … Continua la lectura de L’oblidat segle XX de Tony Judt

Crisi econòmica i unitat política

Tots els diaris d’ahir informaven que els expresidents de la Generalitat (Jordi Pujol i Pasqual Maragall) i els del Parlament que encara són vius (Heribert Barrera i Joan Rigol) s’havien reunit per donar suport a l’actual inquilí de la plaça Sant Jaume, el president José Montilla, en la defensa d’un millor finançament per a Catalunya. Ho plantejaven com si això fos un fet extraordinari. I ho és, certament, perquè cal reconèixer que és veritat que durant els anys que portem d’autonomia no s’havia donat mai un gest com aquest. Encara que tingui una transcendència merament simbòlica, em fa l’efecte que … Continua la lectura de Crisi econòmica i unitat política

Ni ideologisme ni espots

Fa dos diumenges, Xavier Batalla va publicar a La Vanguardia l’article Regreso a Eaton. La tesi de l’article era que el líder dels conservadors britànics, David Cameron, és fill del New Labour de Tony Blair, de la mateixa manera que Margaret Thatcher -més ben dit, el thatcherisme- va empènyer el jove Blair a superar les trinxeres ideològiques del vell laborisme que un altre Tony, l’aristòcrata Tony Benn, antic secretari d’Estat dels governs de Harold Wilson i James Callaghan, representava. Com diu Batalla, no hi ha gaires partits al món que hagin tingut tant d’èxit com el Partit Conservador, el qual … Continua la lectura de Ni ideologisme ni espots

Quina equivocació!

Sóc de les persones que creu que apel·lar a la memòria és una forma de rebel·lia. Ho escrit pel dret i pel revés a diversos articles, alguns dels quals vaig recollir-los ja fa temps en dos llibres Testimoni públic (Afers, 2001) i Manual de sensacions (Angle, 2004). A més, la dèria per rescabalar la memòria dels vençuts és constant fins i tot per a antecedents familiars, directes i sobrevinguts. Per tant, no crec que pugui haver-hi ningú que gosi acusar-me de voler ocultar la veritat si no és amb mala fe. Dic això perquè des que va començar l’horrible festival … Continua la lectura de Quina equivocació!

Història, identitat i futur

Ahir, mentre presentàvem el projecte de la nova Fundació CatDem que dirigeixo, pensava com han canviat les coses en el panorama intel·lectual català. Fa uns anys, la preocupació per la identitat, i com aquesta cal que combini amb el cosmopolitisme, hauria estat motiu de molta befa. De fet, com a historiador he hagut de superar molts menyspreus en aquest sentit. Ara ja no és tan difícil de fer-ho entendre. Més ben dit, tothom ja s’ha adonat que la qüestió de la identitat és part obligada de tot aquell pensament polític i social que pretengui ser sòlid. Una vegada vaig llegir … Continua la lectura de Història, identitat i futur

Nova etapa, nous projectes

Avui presentem la nova etapa de la Fundació Ramon Trias Fargas, ara reconvertida en Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas (CatDem). Aquest projecte arrenca de la reflexió que un partit polític, en aquest cas CDC, va fer amb relació a la necessitat de reformular el catalanisme del segle XXI a la llum de les noves realitats econòmiques i socials (la globalització, les noves identitats i el pluralisme) que el catalanisme clàssic no podia haver abordat de cap manera perquè no es donaven. Així mateix, es pretén ampliar la base social i intel·lectual del moviment d’emancipació nacional català per aconseguir poder … Continua la lectura de Nova etapa, nous projectes

Ernesto Cardenal

Tinc guardada una notícia del diari La Premsa del 23 de novembre del 2003 que diu així: «El escritor nicaragüense Ernesto Cardenal fue condecorado por su “lealtad” a Cuba y a la revolución, con la medalla José Martí, la distinción más alta en la cultura isleña. […] Cardenal, un sacerdote católico amonestado por el Papa Juan Pablo II, defendió a la isla incluso ante una andanada de críticas internacionales en este año por la detención de disidentes y la aplicación de la pena de muerte a tres secuestradores, una condena rechazada como principio por los cristianos […] Por su parte, … Continua la lectura de Ernesto Cardenal