Home

acolomines_obama-2071

El títol d’aquest article és exactament el mateix que el que va publicar Barack Obama a The Wall Street Journal Europe el proppassat dia 4. El canvi que reclama Obama té molt a veure amb la sensació de crisi i decadència que ha anat enfonsant els EUA en un mar de dubtes, fins a arribar a la situació actual, en què la fallida del sistema financer ha fet trontollar els fonaments ètics del sistema econòmic i ha enviat a l’atur 760.000 treballadors en el darrer any. El canvi que propugna Obama recolza, per dir-ho en paraules seves, en la potenciació de la classe mitjana, en la creació de nous llocs de treball i en la protecció del benestar social, incloent-hi el reforçament de l’educació i l’assistència sanitària públiques. Es tracta, doncs, de desplegar un seguit de mesures per afavorir un creixement econòmic sostenible que beneficiï a tothom.

El que explica per què aquesta idea de canvi ha estat assumida per un ampli moviment social, fins al punt d’assegurar la victòria final, és la fiabilitat i les ganes de recuperar la seguretat. Per a una àmplia majoria de nord-americans, que no són ni descendents dels antics wasp (els blancs, anglosaxons i protestants) ni pertanyen a l’establishment de Washington, la novetat d’Obama i la claredat del seu discurs han estat suficients per creure que amb ell sí que era possible canviar les coses. I aquesta confiança sorgeix del crèdit que molta gent ha donat a la proposta obamiana de regeneració de la política nord-americana (d’aquí el nombre de donants i de voluntaris de campanya) i de l’assumpció col·lectiva que els EUA estaven enfonsats de veritat per les guerres imprudents i el conservadorisme social de Bush. Si a això hi afegim l’encert de l’equip electoral d’Obama en fer ús de les eines del nou màrqueting polític durant els 21 mesos de campanya, gairebé ja està tot dit sobre els motius de la victòria de qui serà el primer president negre, dels 44 que han tingut, dels EUA.

Credibilitat i l·lusió han estat, per tant, les claus de l’èxit, a pesar que Obama sigui, com ha escrit Manuel Castells amb molt d’encert, «moderadamente progresista, pero sobre todo pragmático dentro de una ética, realista y desconfiado de ideologías» (La Vanguardia, 01/11/08). En fi, que Obama és més un liberal demòcrata —el que a Europa representen els socioliberals— que no pas un socialdemòcrata. Vull dir que el particular new deal d’Obama s’assembla més a Tony Blair que a Lionel Jospin. Si Obama té un deute intel·lectual amb algú és amb Anthony Giddens i el seu Més enllà de la dreta i l’esquerra més que no pas amb Malcolm X. Ho ressalto, sobretot, per desinflar els arguments dels que presenten Obama gairebé com el líder natural de la Internacional Socialista. I és que les tribulacions de la intel·lectualitat europea que encara no s’ha curat de l’ideologisme l’aboquen a buscar líders en tots els basars. És clar que en un país on l’assegurança de salut és un luxe i el dèficit d’ajudes socials ha empès cap a la misèria dones, joves i minories ètniques, un candidat que es proposi capgirar la tendència negativa i el campi qui pugui pot ser considerat, encara que només sigui per contrast, gairebé un revolucionari. Quan l’escriptor i columnista francès Alain Duhamel propugna l’aliança entre Obama i Sarkozy per treure el món de la crisi actual (vegeu «Hacia una alianza Sarkozy-Obama», El Mundo, 05/11/08), l’encerta i molt, perquè avui dia tant l’un com l’altre tenen el dinamisme i el lideratge necessaris per encapçalar una reforma del sistema i per treure l’economia mundial del fangar on l’han portat les males pràctiques financeres i la debilitat ètica de la política. El que ja no comparteixo amb Duhamel és que la cooperació entre els presidents francès i nord-americà sigui, a pesar que la considera políticament eficaç, ideològicament impura. Afirmar això és un perjudici molt típic dels opinadors europeus. Retorno a Castells per contenir les desmesures interpretatives.

En l’article «Combat d’idees» (El Punt, 05/11/08, reproduït també en aquest blog), jo mateix he suggerit que Obama és, abans que res, un patriota que es proposa recuperar la fortalesa nacional i el prestigi internacional perduts apel·lant als valors morals i democràtics dels pares fundadors dels EUA. Apel·la al passat, a la nació, per guanyar el futur. Per això reclama que els nord-americans escriguin plegats el pròxim gran capítol de la nació sens cap més consideració. Ho expressa així de clar al final de l’esmentat article, cosa que encara és més que evident quan reclama prescindir de les identitats individuals per abraçar una pròspera i forta identitat col·lectiva nacional. Hi ha qui no ho veu així, perquè creu que la peripècia vital d’Obama l’ha conduït cap a la no-identitat. Òbviament, Obama no és el prototip de nord-americà que no ha estat mai a l’estranger i per a qui l’univers s’acaba allà on hi ha el límit del seu Estat. Obama és, de llarg, un home cosmopolita. Però com que ésser cosmopolita i obert a la diversitat cultural no és incompatible amb el patriotisme, també dic que Obama és una versió renovada —reinventada, si es vol dir així— del nacionalisme democràtic americà. El temps ens ho farà veure millor.

Publicat a l’Avui, 10/11/08. Il·lustració: Jaume Batlle.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s