Gran, una Casa ben Gran

Molta gent em demana què és la Casa Gran del Catalanisme. Hi ha qui creu que és un invent electoral i prou, fruit de la frustració nacionalista del 2003 i del 2006. I hi ha que es pensa, potser perquè ho desitja, que és un instrument per a aproximar ERC i CiU. Vull dir, per a bastir aliances. Per la part d’implicació que hi tinc, ja us asseguro que no és ni l’una cosa ni l’altra. Si aquesta proposta tingués tan poc gruix, no pagaria la pena l’esforç. La proposta de Casa Gran del Catalanisme és, doncs, un concepte més … Continua la lectura de Gran, una Casa ben Gran

Webislam

Una societat oberta i liberal ha de poder donar l’oportunitat a tothom de viure segons les seves conviccions i, a més, ha de preservar que ningú se senti empès a actuar-hi en contra encara que no agradin algunes opinions que acompanyen la defensa de tal o tal idea. Per tant, l’única manera democràtica que tenim de garantir el pluralisme és, precisament, protegint la llibertat d’expressió. Sempre ho he defensat així. Tanmateix, es veu que la qüestió de Palestina (o bé hauria de dir d’Israel?) provoca indigestions colossals i, de vegades, fins i tot fa aflorar el pitjor de cadascú. Això … Continua la lectura de Webislam

La intolerància i la llibertat

Abans d’ahir vaig rebre una comunicació que em va sorprendre i va alegrar-me alhora. Era un correu dels responsables de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS), a la qual estic adherit com a blocaire, per aclarir que no atendrien la demanda d’algun dels adherits per fer fora de la xarxa aquells blogs que tenen una determinada visió amb relació a una qüestió o a una altra. Esmentaven, en concret, aquells blogs que sostenien una perspectiva concreta sobre el conflicte de l’Orient Mitjà. La Junta de la XBS no deia quina era la perspectiva que havia motivat la queixa dels blocaires … Continua la lectura de La intolerància i la llibertat

El pensament i l’acció

El professor Jordi Casassas dirigeix des de l’any 1989 el Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI). En formen part prestigiosos investigadors del departament d’història contemporània de la Universitat de Barcelona (d’altra banda, el meu) i joves promeses de la historiografia catalana. No els en faré l’elogi perquè no els cal, per bé que la millor manera de saber què fan és capbussar-se en la seva web o bé consultar la seva revista, Cercles, de la qual, si no m’erro, ja en porten publicats onze números. Doncs bé, aquest grup d’investigació consolidat ha dedicat molts esforços a … Continua la lectura de El pensament i l’acció

Palestina i els pacifistes

La manifestació de dissabte passat a Barcelona va ser, es miri com es miri, una demostració de judeofòbia espaterrant. El cartell que penjava del faristol des del qual Lluís Llach va llegir un manifest en contra de la intervenció a Gaza era ben explícit: «Boicot a Israel». I aquesta judeofòbia es va convertir en el lloc de trobada simbòlic de totes les misèries polítiques, incloent la del conseller Joan Saura (present a la manifestació), del qual depèn, a més de les forces de seguretat, una Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans (creada «per impulsar una política … Continua la lectura de Palestina i els pacifistes

Samuel P. Huntington

Llegeixo en el web del professor mexicà Jesús Silva-Herzog Márquez un interessant reflexió sobre Samuel P. Huntington, arran del decès d’aquest politòleg nord-americà el dia abans de Nadal, a Martha’s Vineyard, Massachusetts. Tenia 81 anys i havia estat docent a la Universitat de Harvard durant 58 anys fins que el 2007 va retirar-se. Cal llegir l’assaig «Looking the World in the Eye» (2001), de Robert D. Kaplan, perquè, independentment que s’estigui d’acord o no amb les teories de Huntington, és obvi que des de la publicació del seu primer llibre, The Soldier and the State, el 1957, aquest demòcrata old-fashion, … Continua la lectura de Samuel P. Huntington

Cicatrius de guerra, ferides de pau

El títol d’aquest article és copiat del d’un llibre, publicat en castellà el 2006 per Ediciones B, de Shlomo Ben-Ami, un bon historiador i diplomàtic israelià que actualment és vicepresident del Centre Internacional Toledo per la Pau. Ben-Ami és laborista, com Ehud Barak, l’actual ministre de defensa del govern Olmert, i màxim responsable, per tant, de l’ofensiva israeliana sobre Gaza. Ben-Ami, exambaixador i exministre de Seguretat Pública i d’Afers Exteriors israelià durant el govern, precisament, d’Ehud Barak, va ser un testimoni d’excepció, doncs, de la duríssima negociació que va culminar en la Conferència de Pau de Madrid, el 1991, i … Continua la lectura de Cicatrius de guerra, ferides de pau

La malaltia de la desmemòria

Un dia parlaré llargament de les memòries del president Pasqual Maragall, aquesta Oda inacabada –un títol bellíssim i metafòric inspirat en els primers versos del poema «Oda Infinita» que va escriure el seu avi– amb la qual recrea la seva vida, a parer meu, amb un excés de presentisme. Ara, però, m’agradaria parlar de la malaltia que pateix el president, del mal que li destrueix la memòria, perquè des que es va fer públic que estava malalt –i després de la lectura del llibre encara més– tinc una mena de malestar, barreja de tristor i solidaritat, perquè em rebel·la que … Continua la lectura de La malaltia de la desmemòria

L’any de la fam

No vull amargar-los el nou any, però un llarg reportatge de Geoffrey Lean que vaig llegir a l’edició del proppassat 28 de desembre del diari anglès The Independent on Sunday és revelador sobre quin és l’estat del món amb relació a la fam, malgrat el maquillatge retòric respecte dels èxits i els fracassos de la campanya dels Objectiu del Mil·lenni que lidera el PNUD, el programa de les Nacions Unides per al desenvolupament. Que la fam ha augmentat en termes absoluts sembla ser que és un fet inqüestionable. Segons les dades que va fer públiques la FAO, si el 2008 … Continua la lectura de L’any de la fam

Channel 4 i la propaganda totalitària

Francament, hi ha gent que crec que ha perdut el nord ofegats pel relativisme ètic que inunda moltes consciències, especialment la d’aquelles persones que, pensant-se que són el súmmum del progressisme perquè donen veu a l’antiimperialisme universal, a la fi esdevenen escandalosament reaccionàries, perquè sempre se situen al costat de les dictadures i el totalitarisme. Davant d’un mal govern com han estat els vuit anys de l’administració Bush —els quals, al capdavall, ja s’ha vist que es poden acabar per la via democràtica—, aquesta mena de kumbaiàs postmoderns prefereixen la Cuba dels germans Castro, la Veneçuela de Chávez o el … Continua la lectura de Channel 4 i la propaganda totalitària