Home

maragall1-2056Un dia parlaré llargament de les memòries del president Pasqual Maragall, aquesta Oda inacabada –un títol bellíssim i metafòric inspirat en els primers versos del poema «Oda Infinita» que va escriure el seu avi– amb la qual recrea la seva vida, a parer meu, amb un excés de presentisme. Ara, però, m’agradaria parlar de la malaltia que pateix el president, del mal que li destrueix la memòria, perquè des que es va fer públic que estava malalt –i després de la lectura del llibre encara més– tinc una mena de malestar, barreja de tristor i solidaritat, perquè em rebel·la que persones de mitjana edat com Maragall quedin encadenats a un trastorn degeneratiu del cervell tan greu.

El primer capítol del llibre comença amb una afirmació molt trista, clarament injusta per a un home tan actiu com ell: «El doctor alemany de qui no vull recordar el nom acabarà per guanyar-me la partida. Prou que ho sé.» I serà així, perquè aquesta mena d’epidèmia que va buidant-te el cap fins que no reconeixes res de res és universal i no discrimina ningú, malgrat l’originalitat, els càrrecs o el prestigi intel·lectual obtinguts. I en aquesta davallada cap a la fosca em fa l’efecte que el pitjor és ser-ne conscient. Quan la gent parla d’aquesta malaltia, sovint es lamenta la sort dels parents que hauran d’entomar les conseqüències del mal (a la famosa enciclopèdia on-line Viquipèdia, fins i tot s’arriba a dir que la malaltia «suposa una important càrrega per als familiars i per a la societat»). No ho nego, però em sembla que la part pitjor, almenys al principi, abans no s’enfosqueixi tot, és per a qui se sap atrapat per l’Alzheimer. Deu ser terrible, oi?, anar perdent capacitat cognitiva i adonar-se’n. D’aquí ve que els especialistes diguin que «de vegades la malaltia pot presentar símptomes semblants a la depressió (com ara la tristesa o problemes d’adaptació) o a l’ansietat».

Una vegada vaig llegir que en la fase inicial de la malaltia era molt important de mantenir-se actiu, que calia fomentar les afeccions habituals del malalt, l’activitat física, excursions, viatges, tasques, costura, etc; que calia insistir en la lectura d’acord amb les seves capacitats i preferències, fins i tot subratllant allò que es llegeix. La primera vegada que vaig veure un llibre completament subratllat, des del títol fins al colofó, va ser a casa del meu pare, i recordo que em va entristir que a un home de lletres la malaltia del doctor alemany li fes perseguir les paraules que se li escapaven. Ara ja ha passat a la fase de la rutina metòdica que ni tan sols permet anar rere de l’abecedari. President Maragall, molta sort.

Publicat a El Temps, núm. 1281, 05/01/09. Fotografia: Julio Carbó

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s