El títol d’aquest article és copiat del d’un llibre, publicat en castellà el 2006 per Ediciones B, de Shlomo Ben-Ami, un bon historiador i diplomàtic israelià que actualment és vicepresident del Centre Internacional Toledo per la Pau. Ben-Ami és laborista, com Ehud Barak, l’actual ministre de defensa del govern Olmert, i màxim responsable, per tant, de l’ofensiva israeliana sobre Gaza. Ben-Ami, exambaixador i exministre de Seguretat Pública i d’Afers Exteriors israelià durant el govern, precisament, d’Ehud Barak, va ser un testimoni d’excepció, doncs, de la duríssima negociació que va culminar en la Conferència de Pau de Madrid, el 1991, i en la qual, per primera vegada en molt temps, es va albirar la possibilitat d’arribar a un acord entre israelians i palestins. Cicatrius de guerra, ferides de pau, conté una equilibrada (i, doncs, justa) crítica a Israel com mai no l’havia formulat cap dels seus polítics.

Es tracta d’un llibre d’extraordinari interès, que recolza en el diari personal de Ben-Ami, però que també repassa les conseqüències de la guerra d’independència i la creació de l’Estat d’Israel; la campanya del Sinaí de 1956 i la calma relativa posterior; la guerra dels Sis Dies de 1967, en la qual van perdre els àrabs però els israelians també van sortir derrotats per l’eufòria i la complaença produïda per l’aclaparadora victòria; la guerra del Yom Kippur i la recuperació de l’orgull àrab; l’apogeu dels EUA entre 1973 i 1977; Camp David; la primera intifada; la guerra del Golf i la conferència de pau de Madrid; Rabin i Oslo; l’ impasse de Netanyahu; la intifada d’Al-Aqsà; la crisi de l’11-S; la guerra d’Iraq i la reactivació del procés de pau. En fi, el tortuós camí, ple de solcs, trampes, bombes i esperances per on ha hagut de transitar la relació entre israelians i palestins. Davant de la intolerància antisemita que avui dia ofega l’opinió pública, el millor és refugiar-se en el pensament, que evidentment inclou la crítica a les posicions pròpies.

Ahir vaig llegir una altra lúcida anàlisi d’aquest especialista en la dictadura de Primo de Rivera que és Shlomo Ben-Ami. És un article publicat abans de l’actual invasió de Gaza, el títol del qual podria ser, més o menys ben traduït, “Arrossegant-se cap a Gaza”. La tesi de Ben-Ami és que la invasió “d’un tros de terra tan petit i densament poblat, on els civils han estat sistemàticament utilitzats per Hamàs com a escuts humans, està abocada a exposar l’exèrcit israelià a rebre les acusacions de crims de guerra. Per més justificada que pogués ser l’acció d’Israel, i per més crítica que pugui ser la comunitat internacional davant el règim repressiu de Hamàs, no passarà gaire temps fins que l’àmplia cobertura mediàtica de les baixes civils posi Israel, i no pas Hamàs, al banc dels acusats de l’opinió pública mundial. És més, una nova ocupació de Gaza obligaria Israel a tornar a assumir la responsabilitat plena i exclusiva del milió i mig de palestins que avui estan sota control de Hamàs”. Doncs aquí ho tenim, oi? L’opinió pública occidental fa la feina de Hamàs a bastament. I les autoritats israelianes s’han llançat a una ofensiva que pot girar-se-li en contra perquè el món està cansat de guerres.

Com a govern, Hamàs és el gran enemic de l’ANP i del president Abbas, el mandat del qual, no s’ha d’oblidar que s’extingeix el 9 de gener, i per això intenta proporcionar seguretat i una bona governança a la població de Gaza, però com a moviment, com constata Ben-Ami, és incapaç de trair el seu compromís de combatre Israel fins a lamort. Al cap i a la fi, la victòria electoral de Hamàs no va ser ni perquè es proposés fer les paus amb Israel ni per millorar les relacions amb els EUA i, encara menys, per adherir-se a la declaració d’Annapolis del 27 de novembre del 2007 que preveia la constitució d’un Estat palestí viable abans del gener del 2009. O sigui, avui. Amb una actitud intransigent i radical, contrària a una treva definitiva, Hamàs pretenia fer trontollar la iniciativa egípcia i saudita de perllongar el mandat presidencial d’Abbas fins al 2010 i, en conseqüència, el que volia –i encara vol– és substituir definitivament al-Fatah com a referent dels palestins. El que Israel no ha calculat prou bé és que el cost de la invasió serà, segurament, enfortir la perpetuació del conflicte, perquè com reconeix una de les polítiques amb més futur d’Israel, la ministra d’Afers Exteriors Tzipi Livni, la batalla a Gaza serà llarga i no és clar que l’objectiu de reduir Hamàs es pugui assolir de veritat. A més, els fonamentalistes són uns mestres a convertir les derrotes en victòries. I l’exemple més clar és la interpretació dels xiïtes de Hizb Allāh sobre el darrer enfrontament amb els israelians.

Com ja va passar al Líban, després d’aquest episodi el procés de pau s’haurà debilitat una mica més i l’integrisme haurà crescut entre els palestins amb l’ajuda inestimable, també, de la solidaritat internacional més ignorant i antisemita que pugui haver-hi. El problema és que Israel, l’única democràcia consolidada de la zona, haurà de tornar a enfilar la negociació de la pau, com ja anunciava Ben-Ami abans del desastre d’ara, amb … Hamàs, però amb els cementiris d’Israel i de la devastada Gaza plens de víctimes un altre cop i la pau ferida.

Publicat a elsingulardigital, 07/01/09. Il·lustració: Carme Riera.