Home

censura-2051

Abans d’ahir vaig rebre una comunicació que em va sorprendre i va alegrar-me alhora. Era un correu dels responsables de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS), a la qual estic adherit com a blocaire, per aclarir que no atendrien la demanda d’algun dels adherits per fer fora de la xarxa aquells blogs que tenen una determinada visió amb relació a una qüestió o a una altra. Esmentaven, en concret, aquells blogs que sostenien una perspectiva concreta sobre el conflicte de l’Orient Mitjà. La Junta de la XBS no deia quina era la perspectiva que havia motivat la queixa dels blocaires torquemades, però em fa l’efecte que es referia a la dels designats com a proisrealians. La bona notícia és que els responsables de la XBS s’han negat a censurar l’opinió de ningú: “Volem recordar a tothom —afirmen sense recança— que la XBS va néixer per aglutinar totes les formes de sobiranisme. Això té com a evident conseqüència que els diferents blocaires adherits tindran posicions diferents, divergents i contràries sobre diversos temes i en cap cas podem ni volem censurar a cap membre les opinions que exposi al seu propi blog […] No som ni volem ser cap partit polític ni la veu d’un únic sector del sobiranisme. Per tant, la llibertat d’expressió ens és sagrada. Volem ser una xarxa que agrupi tots els blocaires sobiranistes tinguin aquests l’opinió que tinguin”. Amén.

És d’agrair que la gent de la XBS hagi pres una decisió tan sensata, però el fet que hagin hagut de sortir en defensa de la llibertat d’expressió és realment intolerable. Internet és, per definició, un espai de llibertat, que de vegades fins i tot es descontrola, perquè, per desgràcia, l’anonimat permet difondre bestieses i difamar a cor què vols. Llegint alguns dels comentaris que es fan com a postil·la a les notícies i als articles d’opinió, la veritat és que n’hi ha per llogar-hi cadires. Però, vaja, què hi farem! Ara, el que em sembla un despropòsit és que hi hagi blocaires sobiranistes que vulguin censurar les opinions d’altres blocaires sobiranistes perquè sí, perquè els molesta que no coincideixin amb ells. La batalla opinativa sobre el que passa al Pròxim Orient és només un símptoma —un símptoma més, tot cal dir-ho— de la intolerància que gasten cert sectors polítics. Més ben dit, sectors apolítics que parlen de política amb la passió de la fe religiosa de les èpoques més obscures.

Personalment, des del referèndum de l’Estatut he tastat aquesta metzina. Es veu que només hi havia una manera de ser sobiranista. Només hi ha una línia correcta, la qual, a més, quan més estrafolària era més intransigent es tornava. Una perversitat que ha converit en traïdors a la majoria del país, que és la que va votar “sí” a l’Estatut. L’actitud inquisitorial d’aquests sectors només anava dirigida cap a una banda, contra els nacionalistes que van desencallar el sainet de l’Estatut, perquè quan ERC va decidir pactar formar un altre govern amb el partit de Zapatero malgrat ser el gran culpable de totes les trampes, molts d’aquest puristes no van dir ni piu. Es veu que hi ha qui té butlla i hi ha qui no en té. John Stuart Mill, en un llibre clàssic, Sobre la llibertat, publicat el 1858, deia que era d’esperar que haguessin passat els temps en què fos necessari defensar la llibertat de premsa com una de les llibertats indispensables contra un govern corrupte i tirànic. És evident, i la història ho demostra, que Mill estava equivocat. Sobretot perquè ell no es podia ni imaginar la funesta incidència dels totalitarismes. La llibertat d’expressió ha estat i és amenaçada constantment. I tanmateix, Mill tenia raó quan deia que “Si tota la humanitat menys una persona fos d’una mateixa opinió, i aquesta persona tingués una opinió contrària, la humanitat seria tan injusta impedint que parlés com ella mateixa ho seria si, tenint el poder per fer-ho, impedís que parlés la humanitat. La peculiaritat del mal d’impedir l’expressió d’una opinió és que es comet un furt a la raça humana, a la posteritat tant com a la generació actual.” En fi, es comet un furt a la llibertat. Ara no recordo on vaig llegir una sentida reflexió de Jorge Semprún que trobo: “La vida i la pau no són valors, la vida i la pau són instruments, el valor és la llibertat. Si jo hagués cregut en la vida i la pau, no m’hauria jugat la vida en la resistència antinazi; jo me la vaig jugar per la llibertat”.

Benvolguts amics de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, moltes gràcies i que duri. Visca la llibertat!

Publicat a elsingulardigital el 21/01/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s