Home

3228435-2052

El professor Jordi Casassas dirigeix des de l’any 1989 el Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI). En formen part prestigiosos investigadors del departament d’història contemporània de la Universitat de Barcelona (d’altra banda, el meu) i joves promeses de la historiografia catalana. No els en faré l’elogi perquè no els cal, per bé que la millor manera de saber què fan és capbussar-se en la seva web o bé consultar la seva revista, Cercles, de la qual, si no m’erro, ja en porten publicats onze números.

Doncs bé, aquest grup d’investigació consolidat ha dedicat molts esforços a analitzar la figura del que anomenen “intel·lectual professional” no tan sols a Catalunya, sinó, també, en el context de l’àrea mediterrània. Si volen delectar-se una estona poden fer-ho amb la lectura del llibre Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975) (Proa, 1999), on queda ben clar de què parlen. A mi el que ara m’interessa és ressaltar l’existència d’aquesta figura, nascuda amb la Il·lustració, i que abasta des del tècnic al creador d’opinió, de l’ideòleg a l’assessor polític. O sigui, un ampli espectre de gent que contribueix a elaborar (o de vegades tan sols a sistematitzar) la filosofia política per oposició a l’acadèmic resclosit. Té una voluntat d’intervenció innegable, perquè actua com un policy maker, que no és altra cosa, segons la definició actualitzada pel programa d’avaluació de l’ONU, que “una persona amb poder per influir o determinar les polítiques i pràctiques a escala internacional, nacional, regional o local”. La tasca de l’intel·lectual professional no és fer política estrictament. No cal, vull dir, però no pot estar lluny de la política. Al contrari: de vegades, com va passar a Catalunya el 1906 amb el moviment de Solidaritat Catalana, per exemple, aquest intel·lectual professional fa el pas i entra en política perquè considera que les circumstàncies ho requereixen. No crec que ara els hagi d’explicar el sentit polític del Noucentisme ni la importància de personatges com Eugeni d’Ors, Cebrià de Montoliu, Jaume Bofill i Mates, Joan Vallès i Pujals, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Lluís Nicolau i d’Olwer o Miquel Vidal Guardiola i Josep Maria Tallada, veritables policy makers catalans de la primera meitat del segle XX que sovint basculaven entre l’acadèmia i la política per influir en la presa de decisions. Sense ells no podem explicar la Catalunya contemporània, perquè la seva acció, el seu compromís, va ser tan determinant i influent com el dels polítics estrictes, com ara Prat de la Riba o Francesc Cambó, especialment aquest darrer, perquè ell va ser qui millor va entendre la relació entre les idees i la política. Entre l’intel·lectual professional i el poder.

Una vegada vaig llegir una definició de policy maker que em va fer pensar molt. Diu així: “Policy maker often make the right decision for the wrong reason“, cosa que traduïda vol dir que el policy maker sovint pren la decisió correcta per la raó equivocada. O sigui, que és el contrari del doctrinari, que és aquell que pren la decisió incorrecta per la raó de debò. Com indicava Diderot a la Carta sobre els sords i els muts (1751) referint-se a la seva tasca com a filòsof, l’intel·lectual professional també s’ocupa més de formar núvols que de dissipar-los i de suspendre el judici que de jutjar. “Gosa poder”, per dir-ho a la manera poètica de Gabriel Ferrater, per plantejar l’altra cara de les coses amb una curiositat intensa i una determinació impecable. És per això, doncs, que les decisions polítiques que proposen aquests intel·lectuals professionals sobrepassen la dimensió emocional. Més ben dit, l’han de superar si és que volen que siguin realment efectives i que estigui al servei de l’equitat. Ho deixo aquí, perquè ara no és el moment de discutir això. Només volia destacar que tots els processos de canvi que es propicien des de la política només aconsegueixen fructificar en tant que les idees que els avalen han obtingut prèviament el reconeixement de la gent. I el contrari: les idees mobilitzen sempre que tinguin una traducció pràctica en la política.

Deia l’almirall William F. “Bull” Halsey, el que fou el cap de les forces navals nord-americanes al Pacífic sud del 1942 al 1945, que “no hi ha grans [persones]. Només hi ha desafiaments grans que les [persones] normals i corrents com vostè i jo ens veiem obligats a encarar circumstancialment”. L’almirall parlava des de l’entranya de la guerra, però a mi em recorda aquella altra excel·lent observació de l’il·lustrat Diderot referida al pensament filosòfic: “S’ha d’exigir de mi que busqui la veritat, no que la trobi”. I tant! Perquè pensar és un procés. I això és encara més evident quan es fa per encarar els reptes que planteja la realitat. En començar el segle XX, explica el sempre original Francesc Roca, els economistes catalans van ser cridats a resoldre una qüestió aleshores de gran abast: ¿què fer davant les vagues, manifestacions i atemptats? La seva resposta fou doble: per una banda es van posar a analitzar les idees revolucionàries i, per l’altra, van formular propostes que anaven des de defensar el regionalisme econòmic a la racionalització del treball. Estudi i alternativa. Pensament i acció. En fi, l’actitud de tot policy maker, el qual avui seria com els personatges que surten a la famosa sèrie The West Wing.

Publicat a l’Avui, 19/01/09. Il·lustració Salvador Anton.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s