Discurs d’obertura de la XV Legislatura del Parlament de Catalunya, 10 de juny de 2024.

Començo amb un apunt personal.

El 1981, quan només feia vuit mesos que s’havia constituït la primera legislatura, vaig començar a treballar com a assistent del diputat Josep Benet, que havia estat el candidat a la presidència en nom del PSUC. Això no obstant, ell i l’Il·lustre Senyor Pere Portabella, elegit en la mateixa llista, de bon començament esdevingueren diputats independents del Grup Mixt. Per això s’asseien en l’última fila d’aquest hemicicle. Jo tenia vint-i-tres anys i m’asseia rere seu, a la primera fila de la tribuna. Vaig treballar amb ell tota la legislatura i algunes vegades em passava pel cap la idea de saltar la barrera i fer de diputat com ell o com el meu pare, que també havia estat elegit diputat, si bé pel grup de la majoria parlamentària d’aquell temps.

Han passat quaranta-tres anys i avui presideixo la mesa d’edat de la XV Legislatura. El salt des de la tribuna de convidats fins a aquesta mesa impressiona. Són dues maneres ben diferents d’observar l’hemicicle. Ara soc un dels 135 diputats i diputades que representen els vuit milions de ciutadans de Catalunya que ens han votat perquè defensem els seus interessos des de les nostres posicions polítiques i ideològiques. Em sento honorat, doncs, que a seixanta-sis anys tingui la possibilitat de presidir, almenys per unes hores, la més alta institució representativa de la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya.

No voldria que aquesta breu intervenció semblés una classe d’història, però no podré evitar que s’hi noti l’ofici d’historiador. Des de les Bases de Manresa de 1892 que el catalanisme malda per establir, consolidar i desenvolupar l’autogovern al servei de les necessitats de tots els ciutadans i tenint sempre per referent la identitat i els valors nacionals, exactament amb la normalitat que ho fan altres nacions del món. Aquest procés ha estat sovint difícil i de vegades traumàtic, especialment el 1939 i el 2017, i ha posat damunt la taula la fortalesa o no de la democràcia, especialment de la democràcia espanyola. Ha quedat demostrat que hi ha qui té por de les conseqüències que una majoria parlamentària pugui facilitar a la ciutadania el principi de participació igualitària en la presa de decisions. La Revolució Francesa i la Il·lustració van aconseguir superar l’ideal platònic que amb una República tirànica viuríem millor. Però la veritat és que avui dia els ideals il·lustrats estan amenaçats. La lliçó que ens dona la història és que les democràcies sempre han sigut efímeres, més efímeres que les dictadures, i, per tant, que s’ha posat en evidència que un ordre legal no sempre és un ordre just.

Quan els jutges superen els límits del seu mandat interfereixen en les funcions pròpies dels poders legislatiu i executiu i, en conseqüència, violenten el procediment democràtic de presa de decisions polítiques.

L’essència de la democràcia rau en la participació activa dels ciutadans en les decisions polítiques, garantint que totes les veus seran escoltades, excloent-ne, com reclamava el gran humanista Bertrand Russell, aquelles que atemptin contra la dignitat humana i els drets fonamentals. Les unanimitats són pròpies dels sistemes dictatorials i totalitaris. No hi ha res que enforteixi més una democràcia que el pluralisme. La democràcia recolza, per bé que no únicament, en el parlamentarisme, que és el que permet configurar majories a partir de cada minoria. Deia Alexis de Tocqueville que «el parlamentarisme és l’exercici d’un gran poder, però que aquest poder només s’exerceix per mitjà de la persuasió», especialment quan un Parlament està integrat per diverses minories, com és el cas nostre, que, per altra banda, és força semblant al que passa en altres parlaments del món. Sense anar més lluny, l’espanyol, on un acord entre set partits, un menys dels que tenen representació en aquesta cambra, van investir el candidat del segon partit en nombre de vots. A Catalunya, el 2003 i el 2006, una coalició entre partits que havien perdut les eleccions va investir presidents de la Generalitat Pasqual Maragall i José Montilla.

La persuasió i la negociació donen aquestes oportunitats, legitimades per la democràcia parlamentària, a qui sap reunir al seu voltant una majoria per governar. 

Al llibre Constitucionalisme polític: una defensa republicana de la constitucionalitat de la democràcia, Richard Bellamy, un dels pensadors més destacats en aquest camp, defensa la idea que la democràcia no només és un mètode per prendre decisions col·lectives, sinó també una eina per assegurar la igualtat política i la llibertat individual. Defensa la superioritat del constitucionalisme polític per sobre de l’estat de dret, del constitucionalisme legal. Ho fa en determinats contextos, però parteix de la idea que el poder legislatiu és el que té la capacitat d’elaborar i d’aprovar lleis, de modificar-les o de derogar-les. Per tant, que les lleis es poden modificar mitjançant les majories parlamentàries. Una votació parlamentària no és mai un cop d’estat, encara que el resultat de la votació no agradi a tothom.

«El parlamentarisme significa parlar. El veritable art del parlamentarisme és l’art de parlar», afirmava amb raó qui va ser primer ministre britànic Benjamin Disraeli. La democràcia és essencial per a la justícia política, ja que permet als ciutadans participar en el procés de govern, de governança, i influir en les decisions que afecten les seves vides. En canvi, Hans Kelsen, segurament el filòsof del dret més important del segle XX, argumentava que els jutges sí que poden provocar un cop d’estat judicial, sobretot quan, en lloc de limitar-se a aplicar la llei, assumeixen un paper més actiu en la creació o modificació de les normes jurídiques. Quan els jutges superen els límits del seu mandat interfereixen en les funcions pròpies dels poders legislatiu i executiu i, en conseqüència, violenten el procediment democràtic de presa de decisions polítiques. Kelsen creia que només els representants elegits directament pels ciutadans tenen la legitimitat per fer canvis significatius en l’ordre jurídic i polític. La funció dels jutges és una altra. A Espanya tot això fa temps que s’ha oblidat i els jutges tenen un protagonisme exagerat.

Una democràcia és real si permet un espai de deliberació pública on es puguin debatre i revisar contínuament les lleis i les polítiques públiques. Aquesta capacitat de revisió i adaptació és clau per mantenir una societat justa i igualitària i la legitimitat del sistema. La democràcia no és únicament un procediment, un mètode de deliberació, sinó que és un procés que contribueix a la formació d’una voluntat col·lectiva que reflecteixi les preferències i les necessitats de la ciutadania. Des que Montesquieu va publicar l’Esperit de les Lleis el 1748 sabem que la democràcia no tan sols reposa en la separació de poders. Cal alguna cosa més. És imprescindible garantir la llibertat política i la tranquil·litat d’esperit dels ciutadans, que provenen de la seguretat, que només pot existir quan no es tem l’abús de poder. Vivim una època de vulneració de la llibertat arreu del món.

La periodista i professora Anne Applebaum ha advertit recentment que la democràcia està assetjada per l’auge de l’autoritarisme. Per començar, l’estat més poblat del planeta fins al 2022, la Xina, és una dictadura unipartidista, teòricament comunista, que empresona dissidents i subjuga pobles sencers, però no és l’únic cas. Les dictadures teocràtiques de l’Orient Mitjà o les dictadures al continent africà actuen igual. Els líders despòtics proliferen arreu, fins i tot en el si de la Unió Europea, en les anomenades autocràcies electorals. Però és que la intolerància també es manifesta, si bé de manera subtil, però igualment perniciosa, quan un estat es nega a resoldre un conflicte nacional per la via democràtica. La prova d’aquesta irregularitat es posa de manifest quan el nacionalisme estatista deriva en aliances contra natura per aplicar normes punitives aferrant-se a una constitució.

¿Per què dic que la democràcia pot tenir una preeminència sobre l’estat de dret, especialment quan les lleis existents no reflecteixen els valors i les aspiracions de la majoria? L’estat de dret és essencial per assegurar la justícia i la seguretat, però quan les seves lleis són rígides i inflexibles, pot obstaculitzar el canvi social i polític necessari per respondre a les necessitats de la població. Quan la llei és font de conflicte i el rebuig s’expressa de forma pacífica i amb les urnes, la democràcia pot actuar com un mecanisme correctiu i ajuda a la resolució dels conflictes. Això es veu clarament en moviments democràtics que busquen reformar sistemes legals obsolets o injustos, posant l’èmfasi en la participació ciutadana per legitimar els canvis.

El president Carles Puigdemont, el conseller Lluís Puig i el diputat Ruben Wagensberg no poden seure en aquest hemicicle perquè encara han de viure a l’exili. La democràcia no es pot defensar mai renunciant-hi.

El món ha canviat i ha progressat precisament per això. La democràcia s’ha enfortit quan ha estat dinàmica i s’ha exercit d’acord amb els factors temporals i vitals que la determinen. “La democràcia no elimina els conflictes, sinó que els civilitza”, ha escrit el professor Toni Rodon en un llibre recent —titulat significativament Qui no vulgui pols…— on analitza els pros i els contres de la conflictivitat i la polarització polítiques. Entre el blanc i el negre, ens diu, sempre hi ha el gris, però per arribar-hi primer han d’haver existit els dos colors bàsics per evitar que aquest gris quedi buit de contingut i afavoreixi els que no volen canviar res. Els autoproclamats moderats sovint s’amaguen dins un búnquer constitucional per negar un principi bàsic: que les lleis estan al servei de la democràcia i no a l’inrevés.

Bloquejar els canvis amb l’excusa que plantejar-los polaritzarà la societat o bé negar-se a resoldre problemes estructurals dels sistemes polítics és una de les característiques del pensament reaccionari. Si el moviment sufragista i feminista no hagués lluitat, a costa de patir presó i exclusions, les dones no tindrien dret a vot. Cap constitució del món dels segles XVIII i XIX, incloent-hi l’americana de 1787 o la de Cadis de 1812, que passen per ser les més avançades, contemplava el dret de sufragi de les dones. El 1980, en aquest hemicicle només s’asseien 7 dones, un minso 5,2%. Avui n’hi ha 65, un 48,1%, que és una proporció idèntica a la legislatura anterior. Al cap de quaranta-quatre anys encara no s’ha arribat a la paritat. No cal dir fins a quin punt arriba la iniquitat de gènere, que salta a la vista, si repassen el nom dels 132 presidents de la Generalitat. Tot canvi reclama sacrificis per part de qui els promou.

«Cada generació necessita una nova revolució i una nova constitució», assegurava Thomas Jefferson, un dels pares fundadors dels Estats Units. Jefferson defensava que la democràcia no hauria de ser estàtica, sinó un procés continu de renovació i millora per garantir que les institucions polítiques responguin a les necessitats canviants de la població i per combatre les injustícies de cada moment. Ja ho defensava Hegel, qui, en formular la idea de l’individu-en-la-història, considerava que la naturalesa de les societats no és estàtica sinó dialèctica i, per tant, que els individus són capaços de modificar (les coses) i de modificar-se. El món es torna conflictiu quan no s’accepta un principi tan bàsic com aquest. La legitimació democràtica de les lleis és fonamental per tal que la ciutadania les accepti i siguin eficaces. Una llei que no té el suport de la majoria és difícil de mantenir i pot provocar descontentament i desobediència civil. Per tant, i torno a Bellamy, la democràcia, amb el seu focus en la participació i la deliberació, pot oferir una base més sòlida per a la justícia social que un sistema legal que ignori les veus de la ciutadania.

Una de les característiques més valuoses de la democràcia és la seva capacitat per garantir el dret a decidir, tant en l’àmbit individual com col·lectiu. Aquest dret es manifesta en la capacitat dels ciutadans de participar en eleccions lliures i justes, en referèndums i en altres formes de participació política directa. A escala individual, la democràcia assegura que cada persona tingui una veu en les decisions que afecten la seva vida quotidiana. Això no només fomenta un sentit de responsabilitat i de compromís amb la comunitat, sinó que també assegura que les decisions polítiques reflecteixin una àmplia gamma de perspectives i interessos.

Col·lectivament, la democràcia permet a les nacions exercir el seu dret a l’autodeterminació. Això és especialment important en contextos en què grups nacionals o ètnics han estat històricament marginats o oprimits. La capacitat de decidir sobre el futur és un element clau per a la justícia i la dignitat d’aquestes comunitats. Referèndums d’autodeterminació, com els que s’han vist a Escòcia o Catalunya, són exemples de com la democràcia pot ser un vehicle per a l’expressió de la voluntat popular en qüestions fonamentals d’identitat i governança. El que genera malestar social no és que una part significativa d’una nació vulgui decidir el seu futur, sinó el conservadorisme o l’autoritarisme d’aquells que es neguen a admetre que el motor de la història és el canvi.

Amb els meus companys d’universitat comentàvem que la pervivència de les nacions és un procés continu i complex que implica la construcció i l’enfortiment d’institucions que reflecteixin els valors i els objectius de la societat. Aquest procés és essencial per al bon funcionament d’una democràcia i per assegurar que la nació pugui governar-se de manera efectiva, justa i sostenible. És la traca que, col·locada al llarg d’una corda generacional, fa que esclatin successivament els valors positius d’una societat informada i justa, en la qual l’educació, la distribució equitativa de la riquesa i la participació ciutadana esdevinguin pilars fonamentals.

Acabo.

Montesquieu, Bellamy, Russell, Kelsen, Applebaum i molts altres pensadors ens han advertit contra els perills del populisme i la demagògia, que poden distorsionar el procés democràtic i fer que els governants prenguin decisions irracionals o perjudicials. El populisme i l’autoritarisme són una amenaça per a la democràcia liberal perquè simplifiquen qüestions complexes i erosionen les institucions democràtiques en abonar la intolerància. A Catalunya encara estem vivint els efectes de la repressió i de l’aplicació del 155 que va deposar el govern de la Generalitat presidit pel Molt Honorable Sr. Carles Puigdemont. Agradi o no, les coses són així. Ara hi ha polítics a Madrid que noten els efectes de les clavegueres mediàtiques i judicials que “pretenen aconseguir de manera espúria” el que no van aconseguir a les urnes. Aquí fa anys que sabem què comporta el lawfare o que la “policia patriòtica” s’inventi proves per destruir biografies o per alterar eleccions, fent bona la idea que el patriotisme pot dissociar-se de la democràcia. Però inclús llavors aquesta tendència no era cap novetat.

El catedràtic d’història moderna de la UAB, el professor Antoni Simon, ens ha regalat fa poc un llibre interessantíssim sobre el nacionalisme espanyol, el títol del qual ja ho diu tot: La construcció de l’enemic interior. La història presenta constants i conjuntures i una de les constants de la història d’Espanya i Catalunya és la violència i la repressió contra el catalanisme. És un fenomen permanent que es repeteix en conjuntures diverses. La darrera, i que encara ens afecta, són els fets d’octubre de 2017, que és conseqüència de l’anterior onada de catalanofòbia arran de l’aprovació de l’Estatut de 2006 promogut pel president Pasqual Maragall. Els jutges, aquells que no tenen la legitimitat de les urnes, van generar un conflicte de grans proporcions interferint en allò que havia elaborat i pactat el poder legislatiu i que després va ser ratificat per la ciutadania en un referèndum. L’Estatut tenia una doble legitimitat democràtica, com reclamava Kelsen, que el Tribunal Constitucional va desvirtuar.

De tots nosaltres, representants de la voluntat de les urnes del 12 de maig, depèn que ignorem o abordem sense por ni prejudicis les qüestions de fons presents a Catalunya. La feina és transcendent i la cooperació més necessària que mai.

En aquest mateix sentit, crec que tinc el deure d’assenyalar una anomalia, que fa anys que dura. Alguns diputats que avui haurien de poder seure en aquest hemicicle no hi són perquè encara han de viure a l’exili, el president Carles Puigdemont, el conseller Lluís Puig i el diputat Ruben Wagensberg. És la conseqüència nefasta del fet d’haver substituït la legitimitat del poder legislatiu, avalada pels vots, per un poder judicial clarament polititzat i atrapat per la força dels intolerants. Jutjar la mesa d’un parlament perquè permet un debat parlamentari i perseguir el president d’un govern i els seus consellers per haver posat unes urnes és, senzillament, una aberració. No és llançar fang per embrutir la democràcia, sinó colgar-la sota el pes d’una allau volcànica pretesament legalista. La democràcia no es pot defensar mai renunciant-hi. Els “enemics interiors” a Espanya no són tan sols els independentistes. Tots els demòcrates estan amenaçats.

Ara sí que acabo

Potser avui algú es podrà enganyar i creure que a Catalunya hem arribat al “final de la història”, com ingènuament va predir Francis Fukuyama amb relació a la caiguda del Mur i els conflictes al món. La història continua, a Catalunya i arreu, perquè la contradicció principal no està resolta i el foc acabarà per revifar-la més d’hora que tard. Les qüestions de fons no s’esfumen d’un dia per l’altre. De tots nosaltres, representants de la voluntat dels qui el 12 de maig van decidir votar, depèn que les ignorem o que abordem sense por ni prejudicis aquestes qüestions de fons. En la sessió d’investidura de 1980, el mestre Josep Benet va apuntar que en aquella hora cabdal de posada en marxa de l’autonomia, i malgrat que ells havien decidit votar en contra del candidat, les coses que calia fer eren tan essencials i fonamentals per al país, que també era possible la cooperació. Fins i tot molt més, va dir: calia la unitat entre les forces polítiques que tinguessin un autèntic esperit nacional català. La feina d’ara no és menys transcendent i la cooperació més necessària que mai.

Moltes gràcies.

(Voldria aclarir un error protocol·lari que vaig cometre. En mencionar els noms de les autoritats presents, vaig oblidar-me dels MHP del Parlament Carme Forcadell i Roger Torrent, també presents, a la tribuna i en el banc del Govern en funcions, respectivament. No hauria d’haver passat, i per això els demano disculpes).