Home

A Un segle del genocidi armeni (Ara, 12/06/14), Llibert Ferri augurava que el 2015 i el 2017 serien anys de recomptes. De recomptes de víctimes del genocidi armeni i de les víctimes que va provocar la revolució bolxevic. El món liberal democràtic té pendent encarar les conseqüències del complot dels intransigents que van dominar el segle XX.Raphael-Lemkin

Diversos articles i reportatges publicats aquests dies han destacat les reticències no tan sols de Turquia, sinó també d’Israel o d’Espanya, a reconèixer la matança perpetrada per les autoritats otomanes en el que avui dia és considerat el primer genocidi modern en el sentit que l’any 1944 va donar al terme el professor de dret internacional de la Universitat de Yale Raphael Lemkin. En la seva autobiografia, Totally unofficial, publicada el 2013 i que estaria molt bé que fos traduïda al català, es veu l’excepcional continuïtat entre les vivències juvenils d’aquest jueu lituà, nascut quan Lituània era tan sols un territori dels russos blancs, i el seu gran esforç teòric per bastir una barrera jurídica eficaç contra les matances ètniques.

Les primeres reflexions de Lemkin sobre la qüestió arrenquen de les declaracions i els documents exhibits en el procés celebrat a Berlín contra un jove armeni, Soghomon Tehlirian, que el 1921 va matar Mehmet Talat Paixà, el gran visir de Turquia que l’abril de 1915, quan era ministre de l’Interior, havia ordenat la massacre del poble armeni. El jove va justificar aquell crim amb l’argument que el que volia era venjar la mort de la seva mare a mans dels turcs. La cadena Arte va emetre no fa gaire un documental molt ben fet de Bernard George, amb guió de Laurence Chassin i Bernard George, sobre aquest procés.

Quina és la diferència entre genocidi i els altres crims contra la humanitat? Doncs, d’entrada, la intencionalitat, que deriva de l’estratègia, la planificació i la logística per aniquilar una nació o un grup ètnic. En la Cinquena Conferència per a la Unificació del Dret Penal, de 1933, Lemkin ja va intentar que la legislació internacional recollís els crims de barbàrie, referits a l’opressió i destrucció de persones i grups, i els crims de vandalisme, referits a la destrucció del patrimoni i de les cultures. No se’n va sortir.

El concepte de genocidi va aparèixer per primera vegada en la legislació penal internacional, concretament en l’acta daa-p154-b01-f019-019‘acusació dels jerarques nazis per part del Tribunal Militar Internacional del 18 d’octubre de 1945. Però no va ser fins a l’Assemblea General de les Nacions Unides del desembre de 1946 que es va admetre oficialment el concepte de genocidi que Lemkin havia desenvolupat en el capítol 9 del seu llibre El poder de l’Eix en l’Europa ocupada, un llibre, per cert, que també valdria la pena de traduir al català.

Una altra Assemblea General de les Nacions Unides, la que va tenir lloc el 9 de desembre de 1948, va aprovar per unanimitat, mitjançant la resolució 260A (III), el text de la Convenció per a la Prevenció i Repressió del Crim de Genocidi. És la definició que encara està en vigor. De tota manera, malgrat aquest reconeixement, continua pendent la resolució per la qual va lluitar tant i tant Lemkin: l’acceptació de les “intervencions humanitàries” —que quan s’han produït han estat molt criticades— per protegir les persones i els grups ètnics en perill de ser extingits per l’acció de l’estat al qual pertanyen o bé per grups rivals.

L’Europa del nou-cents va ser escenari de tres grans genocidis: el dels turcs sobre els armenis, el dels nazis contra els jueus i altres minories i el de l’estalinisme contra els pobles no russos. Hi podríem afegir el de Ruanda o bé les neteges ètniques dels Balcans. I també els intents de genocidi cultural, per dir-ho a la manera de Josep Benet quan parlava de la persecució promoguda pel franquisme de la llengua i cultura catalanes. Són uns episodis vergonyosos de la història de la humanitat que caldria destacar en els currículums escolars per tal de no repetir-los. Cal recordar-los i avergonyir-se’n alhora. Només en el cas de l’Holocaust hi ha una mica d’unanimitat condemnatòria.

Dos dels grans problemes de la convivència al món són la intolerància i la impunitat del mal. Poc abans de morir, Lemkin va deixar escrit que “creure en una idea exigeix viure-la”. I això és el que va fer ell. Va dedicar tota la seva vida a aconseguir que es perseguís el genocidi i se’n reconegués la perversitat. DiueLàpidan que, al seu enterrament, només van assistir-hi set persones. Està sepultat al cementiri Mount Hebron de Queens, a Nova York. Damunt de la seva tomba hi ha, però, una làpida amb la qual el seu germà i el seu nebot fan una mica de justícia: “Dr. Raphael Lemkin (1900-1959), pare de la convenció sobre el genocidi.”

Publicat a El Punt Avui, 30/04/2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s