Mentre vigilo telemàticament dos exàmens de la facultat, respoc una piulada de Gerard Fernández, antic coportaveu de la Plataforma pel Dret de Decidir i actualment militant d’ERC. Gairebé m’ha sortit un article personal, biogràfic. Com que vaig dir que de moment no n’escriuria cap més, d’article, reprodueixo el text amb la retòrica pròpia de les piulades.

1. Que errat que vas! Cal saber la trajectòria de les persones per fer afirmacions tan rotundes. És més representant del Règim del 78 Ernest Maragall, que fins fa quatre dies militava al PSC, que jo, que des del 78 no milito enlloc i que entre el 1988 i el 2003 vaig votar ERC.

2. Posats a fer confessions, atès que la desinformació intoxica, et passo el meu historial de vot:

• 1979: PSUC
• 1980: Nacionalistes d’Esquerra
• 1984: Entesa de l’Equerra Catalana
• 1988: ERC
• 1992: ERC
• 1995: ERC
• 1999: ERC
• 2003: ERC
• 2006: CiU
• 2010: CiU
• 2012: CiU
• 2015: Junts pel Sí
• 2017: Junts per Catalunya

3. Junts pel Sí va ser una coalició independentista, amb gent de dreta i d’esquerra, i Junts per Catalunya va començar essent una coalició electoral, per bé que formalment només ho fos entre dos partits, de gent diversa i independent que provenia de la dreta, el centre i l’esquerra.

4. Si en 38 anys un individu (en aquest cas jo) vota partits independentistes i d’esquerra i de les 13 vegades aquí ressenyades, només 3 va canviar d’orientació (coincidint amb la meva oposició al tripartit des del primer moment, malgrat haver votat ERC el 2003), i pel suport a l’estratègia de Casa Gran del Catalanisme que va fer possible el gir sobiranista de CDC, com el definiries?

5. I per acabar d’arrodonir la biografia electoral d’un servidor, entre el 1980 i el 1984 vaig treballar com a secretari parlamentari de Josep Benet, que el 1980 es va presentar com a cap de llista, independent, del PSUC. Benet no em va preguntar si l’havia votat quan en va llogar. Sabia perfectament que no ho havia fet, perquè vaig fer campanya activa a favor de Nacionalista d’Equerra. Benet era més polític i més senyor que la gent d’ara.

6. No m’he afiliat a Junts per Catalunya perquè després de la mala experiència de la Crida Nacional per la República, que em va esgotar per haver-m’hi dedicat en cos i ànima, i que el nou partit esdevingués una altra oportunitat perduda, com va ser-ho no haver optat per convertir Junts per Catalunya en partit nou de trinca l’endemà de la victòria del 21-D, acompanyar ara la mateixa gent en una iniciativa més sense cap garantia, hauria sigut, per part meva, senzillament una estupidesa. No tinc ambició política, vull dir que no vull ocupar un càrrec ni exhibir-me per tot Catalunya, i per això m’he convertit en un puigdemontista crític. Crec que faig més servei així.