Lea la entrevista en español

L’historiador Agustí Colomines i Companys (Barcelona, 1957) és un dels màxims coneixedors de l’evolució de Junts. Va ser un dels inspiradors d’aquest espai i està implicat en política des de fa dècades, des que va militar en Bandera Roja i Nacionalistes d’Esquerra, per després ser secretari de Josep Benet —candidat del PSUC al Parlament català el 1980— i, posteriorment, donar empenta al projecte de la Casa Gran del Catalanisme que va abanderar l’expresident Artur Mas. Parlem amb ell sobre la possible evolució de Junts, tenint en compte el context actual, marcat per les negociacions per a investir Pedro Sánchez.

Per Manuel Lillo

— En primer lloc, pensa que Pedro Sánchez serà investit?

— L’acord polític hi és, però els serrells no. I ja se sap que els detalls poden frustrar un acord polític a l’últim moment.

— I segons vostè, quins elements serien determinants a l’hora de desencallar-la?

— Crec que el més important és l’argumentació sobre l’amnistia, el relator i altres aspectes com ara l’oficialitat del català a Europa.

— Tenint en compte la trajectòria de Junts, pensa que un acord com el que es podria estar gestant hauria sigut beneït per aquest mateix partit si Junts no haguera tingut una posició determinant?

— En aquests termes, tal com s’està plantejant ara, no crec que l’acord es pogués criticar. Tot i que tampoc no ho descarto, perquè el grau de sectarisme en aquest país és molt alt. I aquesta mena de competència que hi ha entre Esquerra Republicana i Junts fa que molt sovint, una cosa que objectivament és bona, se la carreguin perquè senzillament l’ha proposada l’altre partit. A més, cal dir que no és Junts qui planteja exactament això, sinó el president Puigdemont. Cal fer-ne una dissociació, com a mínim pel que fa a la negociació.

— I per a vostè quina seria la diferència entre una part i l’altra?

— Una part és la de Puigdemont. El fet que hagi passat tant de temps a l’exili i que faci tant de temps que pensi en una solució, així com el fet que no estigui tan condicionat pel dia a dia, que és justament el que li passa al partit a l’interior, dona a Puigdemont una capacitat de decisió més freda, per dir-ho així. Una capacitat de decisió menys condicionada per l’ambient.

— D’altra banda, pensa que un possible pacte d’investidura podria contradir la història recent de Junts, que els últims anys ha defensat qüestions de màxims a canvi d’arribar a acords, com ara el referèndum? El partit també ha defensat incondicionalment la unilateralitat…

— És que estic molt segur que en cap lloc apareixerà una renúncia a la unilateralitat, perquè crec que això és nuclear en el pensament de Carles Puigdemont. Ell considera que la unilateralitat no és una qüestió de partit, sinó de país, i és el poble qui decideix si es fa una cosa o l’altra. Per tant, no crec que contravingui res. L’estratègia de Junts no és no negociar. Aquest és el clixé que s’ha fet, especialment des d’ERC, que ha intentat fer pensar que només ells volen negociar. Junts sap que ha de negociar i aprofitar una situació de força a través del que sempre s’ha defensat des del partit, que és la confrontació intel·ligent.

— Però pensa que un hipotètic pacte per a investir Pedro Sánchez podria fer mal al partit internament? Hi ha veus que defensen el bloqueig constant.

— No crec que a Junts hi hagi ningú que tingui aquesta posició. Si vostè s’està referint a Laura Borràs, ella està alineada amb Puigdemont i no crec que afecti en absolut.

— Però hi ha altres veus que, tot i no ser militants, han tingut certa influència en l’espai, com ara el president Torra. Ell mateix lamenta que en aquest context s’estiga parlant més d’amnistia que d’autodeterminació.

— El president Torra no és militant de Junts i, a banda, en aquests moments, i sento molt dir-ho, és una peça molt marginal en la política catalana.

— Dit des d’una altra perspectiva, pensa que un possible pacte podria reconciliar el puigdemontisme amb el sector tradicionalment més convergent i, per tant, més inclinat cap al pactisme tradicional del catalanisme?

— És que Junts té un problema, i és que sense Puigdemont no és res. És una obvietat que si Puigdemont desapareix de l’equació, el partit no se sustentaria de cap de les maneres. Això és així, i és el que es va dir a la reunió del Consell Nacional, quan de manera secreta es va reunir i es va dir que en aquesta negociació qui manaria seria ell sense cap mena d’interferències i sense que ningú li esmenés la plana. Això es va dir a tots els sectors, que van haver-ho d’acceptar. Què havien de fer? Aquesta negociació està fent que Puigdemont recobri un poder dins del partit que no havia tingut.

— Si hi haguera un acord, encara que Junts no renuncie a la unilateralitat, es pot donar el cas que aquesta unilateralitat acabe esdevenint purament retòrica, sense cap aplicació possible. Això podria reconvertir Junts en un partit similar als que, en el passat, van representar el nacionalisme català?

— Això no tornarà mai més. L’electorat ja ha donat un tomb en això. Junts no es pot convertir en un partit autonomista com Convergència, perquè està integrat d’una manera determinada i està liderat per una persona que, per molt que vingui de Convergència, del PDeCAT o del que sigui, ha trencat amb aquest paràmetre mental. En aquest sentit, i pel que fa a la investidura, una de les principals discrepàncies, i no és menor, és que el PSOE vol que hi hagi un pacte d’investidura i de legislatura, i des de Junts diuen que de cap de les maneres. Durant la legislatura, si finalment hi ha investidura, a mesura que es vagin complint tots els acords als quals s’hagi arribat i estiguin verificats per aquest famós negociador o com es vulgui dir, s’anirà votant. I si no és així, Junts votarà en contra. Això respon a la realitat que Junts no és un aliat del PSOE, sinó que circumstancialment pot donar suport a una investidura. Això és una gran diferència amb ERC, que propugna que s’ha de reforçar l’esquerra espanyola perquè per ella passa la resolució del conflicte. En canvi, des de Junts es considera que això és una falsedat, perquè l’esquerra espanyola és igual que la dreta espanyola. I ara, circumstancialment, hi ha aquesta possibilitat de condicionar-la. I la certesa que cal aprofitar-ho.

— Però encara que la unilateralitat no desaparega dels principis verbals de Junts, el partit es podria convertir en una formació centrada exclusivament en la quotidianitat política marcada per negociacions pressupostàries, etc.?

— No ho crec. Si Junts no és un partit de govern i de lluita a la vegada no tindria cap sentit, perquè per a això ja existeix ERC. I presentar-se com un partit de dretes, tal com ERC pretén quan es refereix a Junts, és impossible, perquè l’amalgama que té Junts al seu interior no el converteix en un partit de dretes convencional. ERC, a més, s’ha emportat elements de la dreta al seu govern i al seu grup parlamentari. Francesc-Marc Álvaro —diputat al Congrés— o Carles Campuzano —conseller de Drets Socials— no crec que siguin d’esquerres. Crear una formació amb un gran tall ideològic és molt complicat en aquests casos. I tal com es va configurar Junts, que primer va ser una coalició i després es va anar transformant en un partit, aquesta essència primera no ha canviat.

— Però imatges com la del febrer, amb membres destacats de Junts celebrant un dinar amb el president Jordi Pujol i amb banderes de Convergència, ajuden a la visió que Junts vol projectar sobre si mateix?

— Crec que això va ser de consum intern i que no interessa ningú més enllà de les dèries de cadascú. No crec que tingui gens d’importància. El que és evident és que Junts té un corrent que ve de Convergència. Intentar negar això em semblaria absurd. Ara, aquest partit és la fotocòpia de Convergència? No.

— Per anar acabant, el pronunciament dels membres del Consell de la República, que aposten per bloquejar la investidura de Pedro Sánchez, tindrà algun efecte en la decisió final de Puigdemont?

— En absolut. Primer perquè el Consell no negocia, i segon perquè Puigdemont no negocia en nom del Consell, sinó de Junts. A més, la decisió del Consell no és vinculant, i ha votat tan poca gent que seria ridícul condicionar una investidura a aquest fet.

— D’altra banda, si hi ha investidura i, per tant, hi ha amnistia i Puigdemont pot tornar en llibertat, se l’imagina presentant-se a les pròximes eleccions al Parlament?

— Jo crec que sí. Una altra cosa seria si guanyés les eleccions i optés per repetir com a president. Però estic convençut que encapçalaria la llista de Junts si hi hagués aquesta possibilitat, sí.

— I per què pensa que encapçalaria la llista, però potser no voldria ser president de la Generalitat?

— El cost humà que ha hagut d’assumir és molt alt. Si s’aconsegueix l’amnistia per al conjunt dels encausats, Puigdemont probablement veurà tancat un cicle, una etapa de la seva vida. Tot i que això és una intuïció que tinc, no en tinc gaires certeses. El que sí que sé és que, a diferència del que va passar ara fa un any, quan Junts va decidir sortir del Govern i Puigdemont es va desentendre una mica de la situació, ara això no passaria i Puigdemont liderarà aquesta fase del partit fins a les pròximes eleccions. Entre altres coses perquè considera que Junts hauria de tenir cotes de poder per a pressionar millor el Govern espanyol.

— S’imagina unes eleccions catalanes anticipades? O pensa que el president Pere Aragonès podrà esgotar la legislatura?

— Crec que, en aquestes circumstàncies, és bastant probable que hi hagi eleccions anticipades.

— Calcula algun moment concret?

— No ho sé, però és possible que Junts i PSC puguin tombar el Govern.

— Amb unes noves eleccions seria difícil resoldre la investidura, atesa la previsible fragmentació al Parlament. Pensa que a hores d’ara Junts i ERC podrien tornar a governar conjuntament?

— No sé si ho podrien fer, però el que és segur és que no tenen més alternativa. Una altra possibilitat seria la reedició d’un tripartit, o que Junts forci l’existència d’un nou govern. Tot dependrà molt, també, del que passi amb la tercera pota de l’independentisme.

— Tal com estan les coses, imaginaria un govern de Junts i PSC?

— A mi això em sembla molt complicat.

— Per acabar, pensa que la situació actual desembocarà en la pau catalana que els socialistes volen vendre com a triomf? O, en canvi, que en algun moment la tensió podria ressuscitar i tornar al tauler polític?

— Fa tres-cents anys que aquesta tensió va i ve. Que ara estiguem en una situació de reflux no significa que hagi desaparegut. És evident que ara no hi ha un estat de mobilització permanent com sí que n’hi va haver durant la dècada passada. Però aquesta nova situació pot recarregar les piles del moviment independentista. I crec que canviaran molt els equilibris polítics. Entre altres coses perquè Junts haurà madurat com a partit i es veurà amb més capacitat per abordar aquesta nova fase. Ara Junts té unes quotes de poder baixíssimes, i si aconsegueixen cohesionar el partit, retroben el lideratge i el seu discurs i redescobreixen el que significa fer política normal al mateix temps que s’exerceix la pressió des del carrer i des de la societat civil, penso que això no afavorirà Espanya. Entre altres coses perquè Espanya tampoc no es troba en una fase d’estabilitat.

Publicat el 30 d’octubre de 2023 al núm. 2055 de la revista El Temps.