Des de l’escó 33

L’ajornament de l’oficialitat del català a la UE desgasta Sánchez i dona a Junts noves opcions per resistir des del Congrés.

La Comissió d’Afers Generals de la Unió Europea ha tornat a posposar, una vegada més, la decisió sobre la petició del govern espanyol d’incloure el català com a llengua oficial de ple dret a les institucions europees. Aquesta és una d’aquelles notícies que, per a l’observador desinformat, pot semblar purament tècnica: qüestions de pressupost, dificultats logístiques, resistències discretes d’estats membres. Però en política res no és només tècnic. I en aquest cas, l’ajornament és també el reflex d’una partida de pòquer entre dos actors amb interessos asimètrics però circumstancialment entrellaçats: el PSOE i Junts per Catalunya. Pedro Sánchez fa tard, com en gairebé tot el que té a veure amb els pactes amb Junts. Vol estovar-ne la influència i desesperar l’independentisme. Ja hi ha qui escriu que es va investir presidenta Francina Armengol gratia et amore perquè no s’ha aconseguit l’oficialitat del català a Europa.

L’agost del 2023, el PSOE va tancar un pacte amb Junts que li va permetre presidir el congrés dels diputats. L’acord entre Junts i el PSOE tenia quatre punts fonamentals. El reconeixement del català, l’èuscar i el gallec com a llengües oficials de la Unió Europea, permetre l’ús del català al congrés i al senat espanyols i la creació de dues comissions d’investigació: una sobre els atemptats del 17-A i una altra sobre les clavegueres de l’estat i l’espionatge amb Pegasus. Després, quan es va negociar la investidura de Pedro Sánchez, entre les contrapartides reclamades per Junts es va incloure la tramitació de la llei d’amnistia. Gairebé un any després de la seva aprovació, 328 persones s’han beneficiat d’aquesta llei, si bé entre els beneficiats hi ha 129 policies —sobretot, de la policia espanyola i la Guàrdia Civil—, cosa que enerva molta gent. Només 4 policies no han estat amnistiats (els implicats en el cas de Roger Español), i, en canvi, l’amnistia ha estat denegada a 76 manifestants i activistes, 23 polítics i alts càrrecs, entre els quals Carles Puigdemont.

El balanç de tot plegat admet opinions diverses, però l’únic fet objectiu és que tot això s’ha aconseguit malgrat que, tot i la gran mobilització que va permetre guanyar el referèndum, de moment l’estat ha aconseguit derrotar l’independentisme. Si més no aparentment. Ara mateix l’independentisme ha perdut la majoria al Parlament i es veu amenaçat per una extrema dreta que, si arriba a tenir èxit, liquidarà el catalanisme per molts anys. O sigui que, malgrat tot, i a pesar que algú hi trobi una paradoxa, soc optimista. La política és, també, administració del temps. El 2017 no saber-lo administrar bé ja ens va fer descarrilar. Ara no podem caure en el mateix error, malgrat els retrets i la impaciència dels radicals de sempre. Per combatre el pessimisme cal oferir als ciutadans informació. La propaganda ja no serveix. En la qüestió del català a Europa estem en el bon camí i Junts ha d’actuar de la manera més intel·ligent possible: marcar el PSOE tantes vegades com calgui sense trencar la corda. En realitat, el PP, dominat pel sector més reaccionari, fa cada vegada més impossible cap mena d’acord. La catalanofòbia és la “malaltia infantil” dels espanyols conservadors i socialistes a parts iguals.

La iniciativa per oficialitzar el català a la UE es va presentar el setembre del 2023 davant la Comissió d’Afers Generals, però des de llavors ha anat encallant-se sessió rere sessió. La falta d’implicació del president del govern espanyol n’ha estat la raó, fins que, quan dimarts passat semblava que tot estava a punt, el PP va veure l’oportunitat de fer descarrilar la proposta i situar contra les cordes el PSOE. Ho tenia fàcil, al capdavall, la major part dels governs de la UE estan a les mans de partits aliats als conservadors espanyols o més enllà: Vox. Tanmateix, jo soc dels que creuen que ens n’acabarem sortint. Només cal aguantar la posició i la pilota, com quan es juga a futbol.

Les promeses incomplertes del PSOE proporcionen a Junts un marge de pressió important. En primer lloc, perquè pot presentar-se com a víctima d’un incompliment aliè. En segon lloc, perquè el partit conserva una moneda de canvi de gran valor: els seus set diputats al Congrés, imprescindibles per a la supervivència legislativa del govern Sánchez. En tercer lloc, perquè la importància simbòlica d’aquesta demanda debilita la coalició governant a Catalunya, que necessita els vots d’Esquerra per continuar endavant. Els republicans no es poden permetre donar un xec en blanc als socialistes, sobretot si el PSOE incompleix en qüestions tan tangibles com el finançament, les infraestructures o, evidentment, l’autodeterminació. En altres paraules, Junts pot aguantar aquest revés millor que Esquerra i, a més, pot transformar-lo en una nova oportunitat per pressionar el PSOE. El desgast internacional de Pedro Sánchez és cada vegada més evident, però el desgast intern és un clamor.

Per al PSOE, la situació és més delicada. D’entrada, perquè el compromís amb l’oficialitat del català no va ser només una concessió tàctica: el mateix Pedro Sánchez el va defensar amb solemnitat en diversos fòrums europeus, vinculant-lo a la defensa del multilingüisme, la diversitat i la cohesió de l’estat espanyol. Que aquest compromís s’hagi convertit en paper mullat, o pitjor encara, en una broma de passadís a Brussel·les, desgasta la seva credibilitat exterior. Espanya és vista, un cop més, com un país incapaç de complir el que promet, fins i tot quan es tracta d’una iniciativa presentada per ella mateixa. Però el desgast més gran és a dins de casa, portes endins. L’arquitectura parlamentària que manté el PSOE al poder és fràgil i complexa. Tot i que la llei d’amnistia ha superat els tràmits més importants, el calendari legislatiu dels mesos que venen —pressupostos, lleis socials, polítiques europees, etc.— exigeix una capacitat de negociació constant amb els socis i, especialment, amb Junts. I aquí és on l’ajornament de l’oficialitat pot convertir-se en un bumerang.

Junts no només se sent legitimat per activar la pressió parlamentària —com ha fet en altres ocasions, com amb el vot sobre l’amnistia o sobre la reforma del poder judicial— sinó que, a més, pot utilitzar l’incompliment del compromís lingüístic com a exemple d’un patró: el PSOE promet moltes coses i en compleix poques. Si a això hi afegim la pressió interna de sectors del PSC que veuen amb preocupació la pèrdua de confiança entre les bases d’Esquerra, el resultat és un govern que, malgrat conservar la Moncloa, veu minvada la seva capacitat d’influència i d’iniciativa. No hi doneu més voltes. La negociació, la pressió i el vet en totes les votacions parlamentàries és l’arma de Junts mentre duri la legislatura. Hi ha qui creu que el PSOE li ha pres la mida a Junts i que es burla de les seves amenaces mentre fa veure que hi negocia. Potser sí, però la realitat és que els 7 diputats de Junts continuen essent imprescindibles. Veurem què passa amb la delegació de les competències en immigració. És el PSOE qui ha de pressionar Podem i no pas Junts perquè abandoni el seu vet. Els èxits reforcen l’independentisme i els fracassos —o, per dir-ho com ho fan els hipercrítics, les “aixecades de camisa”—, també. Llegir l’estratègia de Junts en termes autonomistes és, com a mínim, miop, perquè l’objectiu no ha canviat des del 2017. Tan sols estem en una pausa.

Si no fa els deures, el PSOE hi té molt a perdre. Cada vot al Congrés pot convertir-se en una batalla. Cada gest simbòlic pot ser moneda de canvi. I l’oposició —amb un PP que creix en expectatives electorals i una extrema dreta bel·ligerant i desbocada— pot aprofitar qualsevol feblesa per desgastar encara més un govern que, tot i la seva resiliència, sembla incapaç de transformar la seva aritmètica en hegemonia. L’oficialitat del català a Europa era una gran oportunitat per al PSOE per diluir una mica, encara que només fos una mica, la seva implicació en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra l’autogovern català i per demostrar als catalans que una Espanya més plural i més oberta és possible. Estic segur que s’aconseguirà l’oficialitat del català a Europa. És de pura lògica, tenint en compte que el gaèlic ja ho és, però el camí tortuós per arribar acabarà demostrant que l’Espanya plurinacional és impossible, un indicador de la feblesa política del govern espanyol i del caràcter contingent de molts dels seus compromisos. L’independentisme pot lamentar ara la demora, però el PSOE hauria de témer les conseqüències actuals i futures. En política els incompliments tenen un preu. Sovint el paga qui més promet.