Des de l’escó 33

La corrupció matarà la democràcia. En realitat, ja ho està fent. És una evidència. La ceguesa política —tant a Catalunya com arreu del món— ens ha impedit de reconèixer-ho fins que, com passa sovint, l’extrema dreta ha utilitzat la corrupció del poder establert com a palanca per promocionar uns ideals que, es miri com es miri, ataquen el cor mateix de la llibertat. Sense llibertat no hi ha democràcia. És una amenaça global que troba el seu caldo de cultiu tant en el capitalisme més salvatge com en els règims autoritaris que es diuen comunistes, com ara la Xina.

Els corruptes no són cap novetat. N’hi ha hagut des de temps immemorials. Com bé vam poder constatar en el col·loqui “Corrupció i guerra, ¿un binomi inseparable? Espanya 1936-1939”, celebrat la setmana passada a la Universitat Autònoma de Barcelona pel Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC), en què vaig tenir l’honor de participar, la corrupció és encara més escandalosa en temps de guerra. El cas de la Guerra Civil Espanyola —encara poc estudiat en clau d’ètica i de comportament polític— ens recorda que les ferides del passat poden esdevenir esquerdes per on l’extrema dreta d’avui penetra amb més força que mai. La historiografia militant, independentment de la seva ideologia, utilitza el passat amb vocació evangèlica.

Vivim temps turbulents, amb un estat que, després de gairebé mig segle des de la Transició, continua arrossegant una corrupció sistèmica que ha colpejat tots els grans partits, inclòs el PSOE. La corrupció a la seu del carrer Ferraz no és nova: l’etapa de Felipe González com a cap del govern espanyol va acabar enfangada fins al coll de casos de corrupció, incloent-hi l’enriquiment dels assassins a sou de l’estat dels GAL. Una “transició fake” del franquisme a una democràcia nominalment constitucional va permetre la continuïtat d’unes elits que s’han sabut mantenir al poder amb pactes de silenci i amb una premsa sovint còmplice. La socialdemocràcia al món va entrar en crisi quan no va saber ser una alternativa, però en el cas espanyol la crisi s’ha anat covant perquè, malgrat les proclames, el PSOE és un dels pilars del règim del 78, sistema que ha quedat demostrat que estructuralment està contaminat per la corrupció. PP i PSOE, però també partits nacionalistes catalans i bascos estaven atacats per l’aluminosi de la corrupció.

És en aquest context que sorgeix Pedro Sánchez. I Pablo Iglesias. Avui Iglesias és un personatge irrellevant, víctima d’un narcisisme infantil que comparteix amb altres dirigents del seu entorn, com es pot constatar en les memòries precipitades de Jaume Asens: Els anys irrecuperables (Pòrtic). Pedro Sánchez és, en canvi, un obstacle per a la democràcia i per a l’independentisme català. No pas perquè sigui més autoritari que els seus predecessors del PP o que els seus futurs rivals de Vox, sinó perquè la seva figura encarna la perversió d’una democràcia que només es justifica pel fet que l’alternativa és encara pitjor. La seva aposta per una “amnistia a mitges”, de negociar sota la pressió electoral i d’ambigüitat calculada amb Catalunya només serveix per dilatar sine die qualsevol canvi real. La seva és una política de miratges: promeses que s’evaporen i decisions ajornades que contribueixen a desmobilitzar la ciutadania. El seu pla és derrotar l’independentisme a foc lent, a base de provocar el desencís, que els radicals escampen amb una alegria inaudita, gairebé amb una paradoxal complicitat amb l’espanyolisme.

“Pedro Sánchez representa la farsa de l’estabilitat a canvi de l’apatia democràtica”, afirma la catedràtica Ruth Wodak, experta en l’ús del llenguatge polític per legitimar el poder. Així, mentre es presenta com a baluard contra l’extrema dreta, Sánchez fa servir la por a Vox per consolidar la seva posició. “La paradoxa —escriu Nadia Urbinati a Pocos contra muchos (Katz)— és que la democràcia pot ser segrestada fins i tot per aquells que diuen que la defensen, perquè en convertir la por en argument polític, el que es debilita és la capacitat de participació del ciutadà crític.” Amb la carta del “mal menor”, Sánchez ha aconseguit que l’esquerra woke i els sindicats li donin suport tot i la manca d’ambició en polítiques socials i territorials. Els partits independentistes han quedat atrapats en la seva teranyina parlamentària per necessitat i oportunitat. Necessitat d’evitar que governi la dreta i l’extrema dreta i l’oportunitat d’aprofitar una situació avantatjosa per aconseguir algunes victòries, encara que fossin parcials.

És evident que l’alternativa al PSOE d’un govern del PP amb Vox és espantosa. Figures com Alberto Núñez Feijóo o Santiago Abascal fan por per la seva falta d’escrúpols i la seva agenda centralista i reaccionària. Tanmateix, el que sovint oblidem és que la democràcia es desgasta també per la passivitat que genera el xantatge constant del “pitjor encara”. Deia Hannah Arendt, el pensament de la qual avui és més imprescindible que mai: “Els règims autoritaris prosperen quan la societat prefereix la seguretat abans que la llibertat”. Avui a l’Estat espanyol la seguretat contra la tempesta reaccionària és sinònim de Pedro Sánchez, però al preu que la llibertat —entesa com a participació política autèntica— hagi quedat relegada al calaix dels desitjos. Els debats polítics són més estètics, pseudoideològics, que reals.

Però no tot està perdut. Si volem que la democràcia es regeneri i que Catalunya pugui decidir el seu futur lliurement, cal trencar amb aquesta falsa disjuntiva. Hi ha una altra via: una política que no es conformi amb el mal menor i que aposti per la sobirania democràtica i l’ètica pública. Com fer-ho? L’alternativa no és fàcil, perquè l’escepticisme, barrejat amb l’ascens de l’extrema dreta, que és ben vist fins i tot per personatges que abans militaven en l’extrema esquerra anticapitalista, distorsiona la realitat i empobreix la política apel·lant a la malaltia infantil de l’independentisme: “o tot o res!”. L’octubre de 2017 ja vam patir aquest virus.

Per tant, abans que res, cal recuperar l’esperit crític i l’organització civil més enllà dels partits tradicionals. La força de l’1 d’Octubre del 2017 va residir en la mobilització popular, la mateixa que avui podria pressionar amb més força per una agenda que posi la lluita contra la corrupció i la regeneració democràtica al centre del debat. Les velles estructures (ANC, Consell de la República, AMI) ja no serveixen de gaire. No sé com es reorganitzarà el moviment, però intueixo que serà molt diferent. En segon lloc, és imprescindible que l’independentisme —i en general les forces transformadores— deixin de ser ostatges involuntaris del PSOE. Això implica establir condicions fermes i visibles per al suport parlamentari, fent que la política de gestos buits doni pas a resultats concrets en matèria d’amnistia, de competències en immigració, de finançament i, també, d’autodeterminació. No em passa pel cap criticar el que s’ha aconseguit fins ara. Però serà impossible superar el 2025 amb aquesta rèmora.

El cas de la DGAIA, amb una despesa de milions i milions que ningú no sap justificar, demostra que cal una neteja a fons en les institucions: més control parlamentari, més transparència i una renovació de les elits judicials i informatives, que tan sovint es mouen en la mateixa zona grisa entre poder i privilegi. Afirmava Josep Fontana que “una democràcia que es limita a l’exercici ritual del vot i que no lluita contra la corrupció estructural és una democràcia buida de contingut real”. L’independentisme va saber il·lusionar la majoria de la població durant més d’una dècada precisament perquè va prometre que el nou estat català estaria lliure de tot això. Tornar a l’època de la sociovergència —i ho resumeixo així per entendre’ns— no és una alternativa viable. Seria trair l’1 d’Octubre. Una cosa és aglutinar tanta gent com es pugui al voltant de Carles Puigdemont, representant de la resistència independentista, i una altra és fer cas als que van saltar del vaixell en les hores difícils i ara tornen per no desaparèixer.

Pedro Sánchez representa una democràcia sense horitzó que només es manté en peu per la por al que vindrà després. Aquesta és una política estèril que s’ha esgotat. Els independentistes i les forces progressistes tenen l’obligació d’oferir una alternativa que vagi més enllà del xantatge del mal menor i que aposti per la regeneració democràtica des de baix. És l’única manera d’evitar que la corrupció, que ha matat i continua matant la democràcia, es converteixi en el trampolí d’aquells que només volen més autoritat i menys llibertat. El repte implica recordar que la democràcia no és un regal que es conserva amb inèrcia. És una conquesta que exigeix, cada dia, el compromís ètic i polític de tots. Si som capaços d’aixecar-nos d’aquesta apatia, potser encara podrem canviar la història. No hi ha bé ni mal que duri cent anys. De moment, cal treballar per derrotar Salvador Illa i els seus aliats en les pròximes eleccions, siguin quan siguin, i reforçar Junts per Catalunya, que és l’única alternativa independentista real. “Amb la cultura del lament i la reclamació abstracta no es va enlloc”, ha escrit el gran Miquel de Palol. I té raó. Per tornar a encendre el foc cal que primer recuperem l’ànim de lluitar contra la ronya corrupta i espanyolitzadora.